La xarxa que aguanta el país | Diaridelamusica.com: La Niña del Exsurfista
Hi ha una pregunta que m’ha ballat pel cap insistentment els darrers dotze mesos o potser fins i tot des que va començar a fer-se insu-portable la crisi econòmica. És la següent: amb un percentatge d’atur que en algunes localitats catalanes s’enlaira fins al vint per cent i un percentatge d’immigració que pot sobrepassar en molts casos aquest registre, com pot ser que no hagi esclatat res, a casa nostra? Déu me’n guard que passi, no en tinc pas cap ganes, però tenint en compte que durant aquesta primera dècada del segle XXI hi ha hagut importants conflictes relacionats amb la immigració en moltes localitats catalanes -sobretot amb la gestió dels espais religiosos- quan la presència d’immigrants era inferior i quan l’economia anava excessivament bé, se’m feia difícil entendre com és possible que no hi hagi hagut cap explosió social en aquestes poblacions on les xifres d’atur i d’immigració sobrepassen la mitjana i formen un còctel explosiu.
Segur que hi ha moltes respostes a aquesta qüestió. La més elemental deu ser que la presència d’immigrants a casa nostra s’ha estabilitzat, per un costat, i per l’altra s’ha normalitzat. Ja no venen més immigrants i ja no se’ns fan tan estranys: a ningú sorprèn veure dones magrebines habillades com a musulmanes i tampoc veure un nen d’origen subsaharià parlant català amb accent gironí. Els mitjans de comunicació, encara que sovint se’ls acusi de tots els mals, prou feina han fet respecte això. Però anant al que volia explicar: tinc la impressió que si per alguna cosa s’aguanta tot això és per la descomunal xarxa d’entitats, col·lectius, ONGs, parròquies i tota mena de centres que posen el seu granet de sorra en aquest sentit. Els serveis públics, també, òbviament, però amb els ser-veis públics no n’hi ha prou: és gràcies al manteniment d’un entramat social català -ben sostingut per la iniciativa pública i també per la privada, que atén els necessitats vinguin d’on vinguin i tinguin el Déu que tinguin- que s’ha pogut immunitzar i prevenir milers de situacions perilloses. No sabem el deute que tenim amb aquests col·lectius que, a banda d’atenció en el sentit material, s’entreguen amb la seva feina, hi posen el coll, hi deixen el millor de si mateixos, amor i carinyo, elements que els serveis públics mai podran oferir. En aquests indrets es canalitzen malestars i es teixeixen complicitats. I aquest és el millor antídot per prevenir situacions com les que s’han donat las barris de la banlieu de París històricament, per citar un exemple d’on no hauríem d’arribar.
En menys d'una setmana he estat en dos indrets del país ben dispars com L’Hospitalet de Llobregat i Vic. Al Baix Llobregat he estat amb Felipe Campos i la gent de l’associació Itaca [web], que acompanya en el procés for-matiu als nens i joves del barri des que tenen mesos fins que són homes i dones que ja es poden incorporar al mercat laboral. I a la capital d’Osona m’he passejat amb Fra Lluís Rocaspana per la parròquia del Remei, al barri homònim de Vic, on s'acull als immigrants del barri i també les seves tradicions religioses, cosa força infreqüent. L'esforç que es fa en aquests dos indrets a l’hora d'acollir tan autòctons com im-migrants -tots en risc d'exclusió social- és bestial i mereix l'aplaudiment de tots aquells que ens ho mirem -admetem-ho- des de la barrera. Aquí és on es construeix el futur del país i es demostra que més enllà de desencants i corrupteles del mo-ment hi ha una xarxa de gent i entitats disposada a treballar de valent per seguir fent possible el somni que representa viure junts. Són l’autèntica esperança.
La Niña del Exsurfista sorprèn amb les seves versions a la sala Rubik
Segur que hi ha moltes respostes a aquesta qüestió. La més elemental deu ser que la presència d’immigrants a casa nostra s’ha estabilitzat, per un costat, i per l’altra s’ha normalitzat. Ja no venen més immigrants i ja no se’ns fan tan estranys: a ningú sorprèn veure dones magrebines habillades com a musulmanes i tampoc veure un nen d’origen subsaharià parlant català amb accent gironí. Els mitjans de comunicació, encara que sovint se’ls acusi de tots els mals, prou feina han fet respecte això. Però anant al que volia explicar: tinc la impressió que si per alguna cosa s’aguanta tot això és per la descomunal xarxa d’entitats, col·lectius, ONGs, parròquies i tota mena de centres que posen el seu granet de sorra en aquest sentit. Els serveis públics, també, òbviament, però amb els ser-veis públics no n’hi ha prou: és gràcies al manteniment d’un entramat social català -ben sostingut per la iniciativa pública i també per la privada, que atén els necessitats vinguin d’on vinguin i tinguin el Déu que tinguin- que s’ha pogut immunitzar i prevenir milers de situacions perilloses. No sabem el deute que tenim amb aquests col·lectius que, a banda d’atenció en el sentit material, s’entreguen amb la seva feina, hi posen el coll, hi deixen el millor de si mateixos, amor i carinyo, elements que els serveis públics mai podran oferir. En aquests indrets es canalitzen malestars i es teixeixen complicitats. I aquest és el millor antídot per prevenir situacions com les que s’han donat las barris de la banlieu de París històricament, per citar un exemple d’on no hauríem d’arribar.
En menys d'una setmana he estat en dos indrets del país ben dispars com L’Hospitalet de Llobregat i Vic. Al Baix Llobregat he estat amb Felipe Campos i la gent de l’associació Itaca [web], que acompanya en el procés for-matiu als nens i joves del barri des que tenen mesos fins que són homes i dones que ja es poden incorporar al mercat laboral. I a la capital d’Osona m’he passejat amb Fra Lluís Rocaspana per la parròquia del Remei, al barri homònim de Vic, on s'acull als immigrants del barri i també les seves tradicions religioses, cosa força infreqüent. L'esforç que es fa en aquests dos indrets a l’hora d'acollir tan autòctons com im-migrants -tots en risc d'exclusió social- és bestial i mereix l'aplaudiment de tots aquells que ens ho mirem -admetem-ho- des de la barrera. Aquí és on es construeix el futur del país i es demostra que més enllà de desencants i corrupteles del mo-ment hi ha una xarxa de gent i entitats disposada a treballar de valent per seguir fent possible el somni que representa viure junts. Són l’autèntica esperança.
La Niña del Exsurfista sorprèn amb les seves versions a la sala Rubik
La Niña del Exsurfista va provocar certa nostàlgia aquest dissabte a la sala Rubik de Vilassar de Mar amb les seves versions d’èxits dels anys 70 als 90, adaptades a un punk-rock divertit i lleuger. Tot plegat una bona oportunitat per escoltar amb una nova perspectiva un seguit de melodies que resten a l’imaginari col·lectiu. Amb una posada en escena força discreta, La Niña del Exsurfista (anteriorment anomenats Naked) van aprofitar per cobrir un repertori amb temes propis més antics juntament amb les reinterpretacions del seu nou projecte. La seva actuació es va caracteritzar per un ritme frenètic de concert i unes petites pinzellades d’humor que van omplir l'hora llarga que van estar sobre l’escenari.
* Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.
Comentaris