El dubte com a forma de caminar*

Isabel Yglesias és una dona glocal perquè tot i ser una "arenyenca de tota la vida", entusiasta de les tradicions locals i catalanes, treballa actualment a Brusel•les, a la direcció general Competència de la Comissió Europea. Llicenciada en Dret per la UB, és màster en Dret Europeu per la Universitat Lliure de Brussel•les, va fer l'Erasmus a Estrasburg durant la carrera i ha viscut també a Madrid i Varsòvia. En aquesta darrera ciutat, capital polonesa, la va impressionar el vincle política-religió, totalment oposat al que hi ha a Espanya: l'església allí va jugar un paper clau contra la dictadura comunista. "Encara que la gent no sigui creient, hi ha un respecte pel fet religiós que potser s'ha perdut a Espanya".

Educada al col•legi local -religiós, de monges- la Presentació, ha estat catequista i monitora de l'escolania de Montserrat dels caputxins d'Arenys i ha anat diverses vegades a Taizé, moviment que l'atrau especialment. També és membre de junta de Cedre (www.cedre.cat), entitat vinculada als Caputxins de Sarrià. Un doll d'activitat que segueix mantenint malgrat viure fora. I que l'ajuda a mantenir el contacte amb molta de la seva gent i amb Catalunya alhora que amb la seva . Fins a quin punt la vivència de la fe és important en la seva vida? "Si no tingués fe l'estaria buscant -afirma-, perquè a mi la fe m'ajuda a donar respostes a coses - o a intentar deixar de fer-me preguntes. I tot i amb això segueixo fent-me'n, sense parar".

Preguntes, preguntes, dubtes, dubtes, i per tant respostes, respostes. Un cervell privilegit que dóna voltes a les coses i també a això: "Potser si no fos creient viuria més tranquil•la, perquè aleshores no hauria de fer l'esforç d'entendre moltes altres coses". Al cap d'un moment, però, es contradiu en part perquè afirma que el tenir fe no implica directament un canvi d'actituds i valors: "Al cap i a la fi els principis cristians són uns principis universals". Nou gir: diu que si no fos creient potser seria menys alegre i tindria menys il•lusió. "A través del ser creient, de l'educació que he rebut i de les activitats en què he participat entorn l'Esglésiahe trobat no només uns quants dels meus millors amics, sinó activitats, tradicions, llocs... que són més fonts d'alegria i que molt probablement no hgaués trobat sense aquesta vinculació amb la fe". I encara un nou gir: "Sovint penso també que si no fos creient potser hi hauria coses que serien més fàcils...".

Ja se sap: a vegades aquell que més dubtes expressa és qui és més creient. "Vols dir? -apunta ella-. Jo trobo que la meva fe és molt petita...".

* Article publicat a Foc Nou d'octubre.