[LaRiera48]: Feu cas a les dames...

Imatges al·legòriques a la Justícia i la Prudència, obres de Josep Anicet Santigosa (Tortosa 1823 - Barcelona 1895).

El panorama polític a Mataró està grisós, estrany, desmembrat, com aquestes primeres hores de matí de diumenge. No hi ha res clar ni ningú que surti públicament a ensenyar les garres, a posar una mica de marxa a la història. Ni al govern ni a l’oposició. De manera que surto al carrer amb la voluntat de trobar algú o alguna cosa que m'orienti. Em situo a la Riera, a l'alçada de la Sala Cabañes i decideixo anar baixant fins on em trobi el meu particular oracle, algun senyal de claredat enmig d'aquest marasme (M'he posat a La Riera perquè com diu l'alcalde Baron totes les coses importants de la ciutat passen aquí -segur? Potser ens ho hem de fer mirar...-. Sigui com sigui he pensat que per La Riera i els voltants de l'Ajuntament és on trobaria la resposta o les respostes a les meves preguntes).

Després he pensat que home, no podia ser tan obvi, i que potser seria el Sant Sebastià de Perecoll, el que hi ha a la cantonada del carrer Barcelona amb la Baixada de Santa Anna i està enfletxat per tot arreu, el que em podria guiar dins d'aquests interrogant. Amb aquest pensament, he passat per davant l'Ajuntament. De cop i volta, la veu de dues noies més aviat granadetes m'ha fet interrompre la marxa. "Tu, Salicrú, és a mi a qui busques...", ha dit una. "Ja hi som, deu ser a les dues a les que busca, mala pecura!", ha replicat l'altra. No entenia res ni tampoc d'on provenien aquestes veus perquè per davant l'Ajuntament amb prou feines hi havia tres o quatre vídues que pujaven cap a Sant Josep a missa d'onze, la que fan en castellà. He mirat la Casa Gran, de fit a fit, i llavors ho he entès: eren les dues senyores que més saben de Mataró perquè fa 200 anys pel cap baix que cada dia del món, feiner o festiu, faci fred faci calor, elles inspeccionen tot el que passa al rovell de l'ou de la ciutat. La Prudència i la Justícia, les dues estàtues que flanquegen l'entrada consistorial.

"Ei! Són vostès? Que em senten?", he dit amb un fil de veu. Ningú ha respost. "Potser he de cridar més? Quina vergonya, si algú em troba aquí parlant amb dues estàtues... Pensaran que encara em dura la mona... Fes el cor fort", m'he repetit a mi mateix recordant una fantàstica escena dels Pastorets de la Sala Cabañes. "Ei, senyores! Que em poden orientar una mica?", he dit incrementant el to de veu alhora que mirava a costat i costat. "Què vols saber?", ha respost la Justícia, amb gran parsimònia. Increïble! Els llavis de les dues estàtues mil vegades vistes a la porta de La Riera 48 prenent la paraula. Tot i els nervis, he intentat mantenir el cap clar i anar a l'essencial, tenint en compte que la situació era més aviat grotesca. "Dona, moltes coses vull saber... Per començar... Tindrà Mataró aviat una alcaldessa?", he disparat -posats a parlar amb dues estàtues, apretem fort-. "Ui, nano, es nota que no estàs al cas i et perden els titulars periodístics. A Mataró l'alcalde no té pas intenció de plegar almenys fins d'aquí a quatre anys, superat l'equador del mandat que ve". "Bé, vostès ja m'entenen: qui serà la segona de la llista del PSC l'any que ve?". "Això ja té més sentit de preguntar... -ha dit la Prudència-. Serà la Consol, amb tota seguretat. Pensa que si t'ho dic jo que em dic Prudència és que ho sabem de bona tinta... Ara, una altra cosa és que sigui un número 2 de veritat -ha interromput la Justícia-". "Què voleu dir?", he reclamat. "Noi, que les coses no són el que sembla -ha respost irada la Prudència-. En Baron no pot deixar anar ni la Consol ni l'Alícia, de manera que a la llista les pot encabir totes dues. Una altra cosa és que la 2 de la llista sigui la 2 del govern". "Ah, vols dir que la forma de resoldre l'enigma és un joc de mans del mag Baron?", he repreguntat. "Exacte, nano -ha complementat la Justícia-. La Consol es quedarà al Parlament a refer el PSC després de la debacle. Sí o sí. Però per no donar tan de marge a l'Alícia, en Baron la posarà de 2 amb la promesa que no exercirà com a tal". Bon apunt, així s'aconsegueix tenir les dues a la llista tot i l'aparent llunyania ideològica, que no personal.

“Escoltin, i tot això com ho saben tot això, vostès?”, els pregunto. “Són moltes hores d’escoltar les converses als nostres peus, a les sortides dels plens... de quedar-se amb les mirades d’uns i d’altres entrant i sortint a la Casa Gran...”, apunta la Prudència. La Justícia ho completa: “Però no te’n refiïs en excés de nosaltres... Si vols estar al cas, ves-te’n a la inauguració del Tecnocampus aquest dimecres. Obre bé els ulls”. Caldrà estar atents a qualsevol gest que pugui fer Romero –o la mateixa presència de Consol Prados- en aquest acte que marca un autèntic final d’etapa del trajecte iniciat no ja per Joan Antoni Baron sinó per Manuel Mas i Pilar González-Agàpito l'any 99.

La conversa succeïa mentre cada cop passava més gent per davant meu, però jo m'anava tapant la boca perquè ningú em veiés. Total, diumenge al matí -més si és de pont- la gent està endormiscada. He pensat, anem cap a l’altra gran incògnita: què passa amb el PP a nivell local? Es presentarà Mojedano o no? “L’acord al que van arribar els dos sectors del partit, l’oficial de José Manuel López i el renovador de Paulí Mojedano, es va construir sobre una falsa confiança”, comença la Justícia. “De manera que era impossible que fructifiqués en res de bo. Tot s’ha anat complicant d’una forma estranya, amb un mediador entre les parts que ha acabat prenent partit per una d’elles, gran activitat dialèctica al Facebook, una direcció de Barcelona allunyada de Mojedano al qual retreuen haver apostat per Nebrera...”, segueix la Prudència. “I doncs què?”, pregunto. Obre foc la Justícia: “El sector oficial, el de José Manuel López, està esperant que Mojedano desisteixi, de manera que no l’hagin de fer plegar, per situar un dels seus al capdavant de la llista, potser Josep Lluís Calzada, que ja havia estat regidor”. I la Justícia afegeix: “En el cas de Mojedano són faves comptades: o el popular plega després de la campanya de les catalanes o ho farà després de les municipals, en el cas que es presentés, cosa que cada cop sembla més remota...”. “Déu n’hi do, no? Sabia que hi havia ball de bastons, però tampoc tant... Així hem d’entonar el rèquiem per Paulí Mojedano, un dels regidors que ha fet aportacions de contingut importants, en els últims anys a casa nostra?”, pregunto. “Alerta, encara hi ha una petita possibilitat... ja sé sap que en política no es pot dir blat fins que no és al sac, ben lligat, amb un cordó dels d’abans i amb una ferradura que ho replegui tot”, m'apunta la Prudència. Tanco aquest bloc: "Com s'entén que hagin acabat les coses així per a un Paulí Mojedano que podria haver aspirat a cogovernar amb cinc regidors amb el nacionalista Joan Mora a partir del 2011 i posar l'accelerador a fons d'un projecte collonut com el Mataró Marítim?". Silenci. "Noi, no en sabem tant, tampoc, nosaltres... Som dues dones grans...". Si les paraules d'aquestes dues dones grans són certes, el canvi a l'Ajuntament de Mataró es complica per molt bon resultat que tingui CiU...

Més preguntes. “Escoltin, i posats a preguntar: què passa amb en Mora? Trobo que es deixa veure poc per la ciutat, a sis mesos per les municipals, no?”, inquireixo. “Salicrú, en Mora va ser massa agosarat quan va dir allò de que podria ser alcalde i seguir a la seva empresa alhora. Ara se n’adona i probablement preferiria no haver-ho dit tan fort, però és que la crisi apreta per tothom, que no ho saps? Tothom ha de dedicar moltes hores a la feina...”. “Si, és clar...”, responc. “Bé, gràcies per tot. Em quedaria aquí parlant amb vostès una bona estona, però tinc por que la gent em prengui per ximple. Gràcies per tot, senyores!”. “Au, ves, ves, que potser els Capgrossos et donen una bona sorpresa avui...”, m’indiquen quan ja gairebé enceto el camí de tornada cap a casa.