[LaRiera48] Alícia Romero: punt i a part

Bomba política tot just començar l’any: Alícia Romero deixa la política municipal. La regidora que més competències acumulava aquest mandat –Tecnocampus, Promoció de la Ciutat, Llicències...- i que més capacitat de gestionar però alhora de fer política ha exhibit en els darrers anys penja els hàbits de la política. L’agost passat, ella mateixa, en una entrevista a Mataró Ràdio, ja va deixar caure que s'estava plantejant el seu futur polític. La possible marxa de la regidora era coneguda, doncs, per molts, però la majoria no creien que fos una possibilitat real sinó una simple maniobra més en clau successòria. Finalment, aquest dimarts a la tarda, Romero ho ha anunciat en una roda de premsa celebrada al Tecnocampus Mataró-Maresme. Ha esgrimit motius personals i professionals i de forma genèrica la voluntat de començar una nova etapa en la seva vida. Punt i a part, doncs, en el PSC i en la política municipal. Això d’avui, però, no és una decisió més, una renúncia més: la que hauria pogut ser d’aquí a uns anys la primera alcaldessa de Mataró no ho serà. Almenys de moment.

Tot el que ha dit Alícia Romero avui a la sala Burriac del Tecnocampus Mataró-Maresme és cert: plega perquè ha decidit tancar una etapa de la seva vida, que l'ha ocupat des de la joventut -22 anys- fins ara. Una etapa que des d'una lògica política es tanca també amb la inauguració del Tecnocampus però també del mercat de la plaça de Cuba i la Nau Minguell, per citar dos exemples de la capacitat de treball de Romero. És doncs, òbviament, un bon moment per tancar un període i evitar el perill que suposa eternitzar-se en el càrrec. També és veritat, de totes maneres, que tot i haver cobert un cicle l’actual tercera tinent d’alcalde podria quedar-se a l'Ajuntament a obrir-ne un altre, perquè la seva vocació política no està en hores baixes, tot al contrari. Perquè plega, doncs, Alícia Romero? Quins són aquests motius personals i professionals que esgrimeix?

"Plega perquè no l'han deixat ser alcaldessa", dirà la vox populi amb tota probabilitat les properes hores. Un anàlisi simplista, de poca profunditat. No, Alícia Romero no plega perquè l’alcalde Baron no li hagi promès la vara d'alcaldessa un cop ell decideixi deixar el càrrec. Romero era sincera avui quan llegia el seu discurs: la decisió de plegar no és una pataleta, una criaturada davant una possibilitat que hores d'ara tampoc ningú ha obert. No hi ha, per tant, cap revenja contra Joan Antoni Baron. Entre altres coses perquè Alícia Romero -encara que el personatge que s'ha construït al voltant seu així ho asseguri- no és la noia desesperadament ambiciosa i egocèntrica que alguns han volgut vendre i veure. Alícia Romero no plega contra Joan Antoni Baron. Si fos així, mai hauria dit –no en tenia cap necessitat i avui ho ha fet- que treballarà perquè el professor del Pla d’en Boet torni a ser l'alcalde de Mataró. El propi Baron ha sabut captar el to de la renúncia de Romero i al d’unes hores que aquesta li comuniqués la decisió d'abandonar la política activa ha pres la decisió d’acudir a la roda de premsa dimissionària. En tot moment s’ha mostrat en clau de donar suport a la que ha estat durant aquest mandat el principal baluard polític del seu govern. Al vespre, fins i tot, ha escrit una entrada al seu bloc defensant la renúncia de la seva regidora [aquí].

El poder són moltes coses, no només una vara d’alcalde o milers de signatures en papers oficials que donen curs a les més diverses iniciatives. És molt més subtil, molt més profund que llegir el pregó de la Cavalcada de Reis. Qui té la legitimitat del poder, a nivell municipal, és qui ha estat escollit alcalde, però després aquest poder es pot delegar –de fet així es fa, els regidors són tècnicament “consellers-delegats” de l’Alcalde- en altres persones. Es pot delegar i/o, anant un pas més enllà, compartir aquest poder. No només amb una persona, sinó amb tot un grup d’ajudants, el que s’anomena un sanedrí polític. I, en aquest sentit, cada alcalde és un món, una manera de fer; ni millor ni pitjor, diferent en cada cas, com diu el tòpic. La de Baron és presidencialista, molt executiva, poc teatral però també a vegades poc meditada. I poc col·legiada.

Joan Antoni Baron i Alícia Romero s’aprecien, mútuament. Han tingut fins i tot moments de complicitat personal, en aquests anys. Per tant, s’equivoquen també els que asseguren que hi ha “mal rotllo” entre els dos. Però que hi hagi feeling no vol dir que hi hagi el feeling necessari per aquest moment polític, ara i aquí. Aquest, i no un altre, és el quid de la qüestió. La bona entesa política que han protagonitzat –Baron ha confiat en ella de forma extraordinària i l’ha deixat fer com gairebé a cap altre regidor- no s’ha traduït en un enamorament polític que permeti afrontar amb garanties un nou mandat. No n’hi ha prou, podríem dir molt a la mataronina. No n'hi ha prou per liderar conjuntament una ciutat de 120.000 habitants: els que hi estiguin al davant han d'anar a la una, tenir el cervell pràcticament compartit, com si fossin una xarxa d’ordinadors permanentment connectada. No és el cas.

Això no és un joc de les cadires, doncs. Insinuar-ho rebaixa Baron i Romero a simples galifardeus. Simplement el que passa és que entenen l’exercici del poder, la política, de forma diferent. I si bé comparteixen valors i ideologia d’una forma general, també és cert que no són del tot coincidents, per molt que militin ambdós al Partit dels Socialistes de Catalunya i ho facin de forma convençuda: Alícia Romero està instal·lada, socioeconòmicament, en un discurs netament social-liberal, mentre que Joan Antoni Baron és un socialdemòcrata pur. Romero és partidària de la meritocràcia i l’excel·lència mentre que Baron ha fet de la cohesió –social, territorial, nacional, fins i tot- el seu eix ideològic constant. No són, doncs, la mateixa cosa. Pertanyen a dues generacions, a més a més, no molt llunyanes en el temps però sí en les experiències que els ha tocat viure: ell encara va viure en primera persona l’ascens del PSOE al poder l’any 82, ella és membre de l’anomenada Generació Blackberry que té en els Jocs Olímpics el referent de la seva adolescència.

Alícia Romero volia protagonitzar una marxa extremadament suau i que tot plegat fos llegit d’aquesta manera tan pel partit com pels mitjans de comunicació i la ciutat en general. Per això s’ha ocupat i preocupat de què el fair play fos present en tot moment en el procés dimissionari. Envoltada d’un parell d’eficaços col·laboradors, la regidora havia preparat un anunci de la sortida el més suau i amb menys riscos possibles. Havia mil·limetrat tots els moviments, sense deixar res a l’aire, des del període de l’any en què s’havia d’anunciar la decisió fins al lloc en què calia fer-ho. Seguint aquesta lògica ha actuat avui durant tot el dia: a mig matí ha informat de la decisió a l'alcalde Joan Antoni Baron i al primer secretari Ramon Bassas, posteriorment ha fet el mateix via correu electrònic amb tots els regidors del PSC de Mataró [en parla amablement Carlos Fernández al seu bloc], així com als seus mentors polítics Esteve Terradas i Joan Rangel i a l'exalcalde Manuel Mas, l'home que li va donar la primera oportunitat política el 1999. També ha trucat a la resta de caps de grup municipals per evitar que la seva decisió fos instrumentalitzada contra Joan Antoni Baron i ha trucat també alcaldes de la comarca de tots els partits. Finalment ha convocat discretament els mitjans de comunicació locals i els ha citat a les cinc de la tarda al Tecnocampus Mataró-Maresme, el projecte que ha capitanejat en la seva fase d'execució durant els darrers cinc anys. En realitat, però, la compareixença no ha començat fins passats 25 minuts de l'hora perquè Romero ha preferit esperar l’arribada de l'alcalde Baron que venia retardat d’una cita anterior. Més fair play. Finalment, feta la roda de premsa, la regidora sortint ha penjat el discurs a la seva web [aquí] i ho ha distribuït via Facebook, on els comentaris de suport han estat quantiosos les darreres hores.

Intentat explicar el perquè de la decisió, és necessari també parlar de les conseqüències: aquesta no és una bona notícia pel PSC local i menys per Joan Antoni Baron, al qual Alícia Romero resolia una quantitat de feina espectacular: ningú és imprescindible però hi ha persones que imprimeixen caràcter, que posen segell a la seva feina i Romero és una d'aquestes. Tampoc és una bona notícia pels joves que es dediquen a la política: plega una persona que n'ha après molt, de fer política, de gestionar però alhora de donar sentit polític a la gestió, com dèiem abans. Tampoc és una bona notícia per la governació de la ciutat, que necessitarà cada cop de persones capaces de generar consens com ella ha fet. Romero, no ho oblidem, és qui ha aconseguit una proesa històrica, si més no en clau local: fusionar dues universitats com l’EUPMt, creada per l’Ajuntament de Mataró socialista, i l’EUM, sorgida arran de Ramon Camp (CiU) i el Consell Comarcal del Maresme liderat pels nacionalistes. En els darrers temps Romero també s’ha significat per donar cos a la voluntat de l’alcalde Baron de fer que Mataró comenci a exercir de capital de comarca: ha estat capaç de fer seure a la taula del Tecnocampus Mataró-Maresme l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), i el d'Alella, Andreu Francisco (ERC), cosa de la qual companys seus de govern no s’havien sortit anteriorment. El propi Buch, respecte aquesta capacitat de consens de Romero, ha escrit en el Facebook de la regidora dimissionària: "Representem partits diferents però compartim projectes, maneres de fer i sobretot il.lusions. La política municipal perdrà un gran valor. Molta sort Alícia!". Sobretot, però, es perd el tremp polític d’una persona que ha dedicat moltes i moltes energies a la ciutat que estima, Mataró. Això sempre és una mala notícia.

Què farà ara, Alícia Romero? Doncs ni ella mateixa ho té definit, encara que molts tampoc s’ho creuran. Es dóna, bàsicament, l’oportunitat de reinventar-se ara que encara és extremadament jove. Deixa la política en general? No, això sí que no. Avui, mentre el sol es ponia darrera la Laia l’Arquera, Romero ha deixat clar que vol seguir militant al PSC i contribuint al debat d’idees, noms i projectes que el socialisme català ha hagut d’encetar per força. Avui doncs, Alícia Romero ha escrit un punt i a part de la seva vida respecte Mataró. Però queden encara moltes i moltes pàgines per a escriure, tan pel que fa a Catalunya com respecte la seva estimada ciutat.

Reaccions:
-Notícia a MataróNotícies.cat [aquí], editorial [aquí] i No ho diguis a Ningú [aquí].
-Notícia a capgros.com [aquí].
-Notícia a El Punt [aquí].
-Notícia a l'Ara.cat [aquí].