[LaRiera48] La seriositat de les polítiques de Cooperació. Apunt des de Nicaragua

Escric aquest Riera48 des de la Casa Comunal del barri de Boris Vega, a Estelí, Nicaragua. Hi sóc com a periodista, fent equip amb el càmera Toni Veas, convidats per l'ONG mataronina EPMA Solidària. Fa uns mesos en Joan Antoni Ciller, el seu responsable, ens va demanar que els acompanyéssim en aquesta visita per tal de donar compte de la inversió de diners municipals que s’ha fet en aquesta barriada, en el marc del projecte Salvando el Nido. Repeteixo: no hi venim convidats per l'Ajuntament de Mataró ni en nom de cap mitjà de comunicació de la ciutat, sinó arran d’una petició de la pròpia ONG, en el seu afany per rendir comptes dels 71.000 euros mataronins invertits per part del nostre Ajuntament a través seu. Ara fa dos anys i mig vaig tenir una experiència semblant amb una altra ONG mataronina, els Amics del Bisbe Godayol, al Perú, tot i que en aquest cas l’equip en el qual jo estava enquadrat venia en nom de la llavors Maresme Digital TV i Mataró Ràdio. La feina a fer, però, des del punt de vista periodístic és òbviament la mateixa: testimoniar, relatar el que els nostre ulls veien i veuen i traslladar aquesta visió a casa nostra. Allò pel qual es va crear el periodisme, vaja.

Tan la visita al Perú com ara d’aquesta a Nicaragua en el marc dels projectes de cooperació de l’Ajuntament produeixen reflexions de fons, profundes, en diversos sentits. Es constata la dificultat d’articular aquestes iniciatives amb les administracions locals dels indrets de destí i també amb les contraparts dels projectes solidaris, perquè sovint són estructures volubles, poc sòlides. En el mateix moment, però, cal certificar la voluntat tan del govern municipal com de la ONG de partida per intentar enfortir aquesta relació sent el màxim d’exigents tant amb la societat civil com amb l’administració dels llocs on arribada l’ajuda. Sembla, en aquest sentit, que tan l’Ajuntament de Juliaca en el seu moment com ara el d’Estelí han entès el missatge: o hi ha un compromís seriós amb els barris que s’ajuden des de casa nostra, o es tallarà l’aixeta. Joan Antoni Ciller, a la inauguració, va expressar-ho davant de tothom a l’alcalde: “No abandonis mai el Boris Vega, Pancho, no l’abandonis”. El subtext de les paraules de Ciller estava ben clar: no usin la nostra ajuda per espolsar-se les responsabilitats respecte el que també és un dels barris de la seva ciutat. Sembla que en el passat l’anterior alcalde ho havia arribat a insinuar.

Les polítiques de Cooperació són tractades generalment com una maria, en tots els governs municipals de casa nostra. Una cartera agradable, sovint dirigida per una dona, que fa quedar bé la ciutat i en mostra la seva vocació solidària. Aquesta to que li aporta sovint la mateixa estructura municipal pot fer oblidar el que és una realitat: Ajuntaments com el de Mataró gasten en polítiques de Cooperació el 0,7 per cent del seu pressupost anual -en el cas que ens ocupa 600.000 euros-, molts i molts diners. Diners dels quals cal tenir cura, conèixer la seva destinació, fins l'últim cèntim, sobretot en temps de crisi. La decisió d'EPMA de convidar tan a un equip de periodistes com al regidor responsable segurament obeeix a això: cap possibilitat per a la sospita, tot ha de quedar absolutament clar. El màxim afany de transparència.

Sent aquí hem pogut comprovar que els diners destinats per l'Ajuntament al projecte Salvando el Nido s'han gastat correctament. I que hi ha unes perspectives clares, també, de perquè servirà l’espai construït, a pocs metres d’on escric aquestes ratlles. Hi ha dubtes, temences, també, sobre si aquesta era la millor manera de gastar-los i si aquestes instal·lacions tindran tot l’ús desitjable durant el màxim període de temps possible. I el pitjor de tot, diguem-ne, és que en últim terme això, depèn de l’autoexigència que haguem estat capaços de crear amb la contrapart local. “Ningú vindrà des de Mataró a controlar si feu servir aquesta sala”, va dir Carlos Fernàndez, regidor de Cooperació, durant la inauguració del que aquí se’n diu “el Nido”.

En fi. Les polítiques de Cooperació requereixen el màxim de seriositat, perquè són tan importants com qualsevol altra. I en mica en mica, per part de l’Ajuntament i de les ONGs locals sembla que es treballa en aquesta direcció. Anem amb la bona direcció, però també és cert que queda molt camí per córrer per saber exactament com podem ajudar els que han nascut amb menys oportunitats que nosaltres.