Jordi Sànchez a la V Jornada Valors sobre la Responsabilitat

 El quart ponent a intervenir a la Jornada Valors i Compromís que versava, dissabte dia 19, a la biblioteca Pompeu Fabra, sobre la responsabilitat, va ser Jordi Sànchez, una persona la qual aprecio personalment i amb qui fa una colla d'anys que ens coneixem, tot i que feia molts que no coincidíem cara a cara. Em sembla una ment lúcida, enraonada, que fuig de dogmatismes i té un discurs planer i alhora punyent.

Llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, des del 2001 i fins el 2011 va ser director de la Fundació Jaume Bofill, on ja, des del 1996, n'era el director adjunt. Entre el 2004 i el 2006 va ser el coordinador i el redactor d'un dels cinc àmbits del Pacte nacional per a l'educació i l’any 2008 coordinador d'un dels quatre àmbits del Pacte nacional per a la immigració. També és professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona (UB). I actualment és adjunt del Síndic de Catalunya, és a dir, assisteix, representa i supleix el síndic en la seva absència.

Manuel Cruz a la Jornada Valors sobre la Responsabilitat

A Manuel Cruz jo no el coneixia ni personalment ni pel nom, cosa que em va fer adonar, quan en Miquel Osset d'Editorial Proteus ens va posar el seu nom sobre la taula, fins a quin punt a vegades donem voltes sobre els mateixos noms quan tenim moltes altres veus, a casa nostra, amb coses interessantíssimes a dir. Per això celebro especialment que ens acompnyés a la Jornada Valors del dia 19 sobre la responsabilitat. Va ser la tercera persona a intervenir dalt la taula de convidats.

Catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona, Manuel Cruz treballa com a investigador de l’Institut de Filosofia del CSIC i és director de la revista Metrópolis. També dirigeix col·leccions de pensament a les editorials Herder i Paidós i és col·laborador habitual de diversos diaris espanyols –El País, La Vanguardia i El Periódico- i argentins. Va ser Premi Anagrama d’Assaig el 2005 pel llibre Las malas pasadas del pasado i Premi Assaig Espasa  2010. I acaba de guanyar el Premio Internacional de Ensayo Jovellanos.  És autor de diverses publicacions, les darreres:  Pensar por pensar (2008), Menú degustación. La ocupación del filósofo (2009) i Amo, luego existo. Los filosofos y el amor (2010). I ben aviat publicarà amb Proteus Hacerse cargo, un llibre precisament sobre la responsabilitat.

Pepa Ninou a la V Jornada Valors sobre la Responsabilitat

A la Pepa Ninou, que és la responsable del Pla Nacional de Valors impulsat des de la Generalitat, la vam conèixer una tarda d'abril a la Conselleria de Benestar i Família, on té el despatx. Havia sabut de la nostra existència com a Valors i la Maria Coll i un servidor vam anar-li a explicar, humilment però amb el cap ben alt, els més de vuit anys de feina en el camp dels valors. Després de parlar durant gairebé un parell d'hores, vam convenir la seva presència a la Jornada Valors, ja que la responsabilitat és un dels eixos principals del Pla Nacional de Valors, la responsabilitat d'implicar-se en el país.

Pepa Ninou, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Té el títol professional de piano, pel Conservatori Professional de Vila-seca i el Postgrau de desenvolupament directiu per ESADE. De 1996 fins a 2005 va ser gerent del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalan del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya , des d’on es dissenyà i coordinà la Fira de Manresa, les Aules de Música i de Dansa Tradicional, la Fescat (Escola Catalana de la Festa) i el programa de Patrimoni Etnològic. Actualment és cap del Programa de Civisme i Valors de la Direcció General d’Acció Cívica i Comuinitària del departament de Benestar Social i Família i responsable del Pla Nacional de Valors de Catalunya.

Norbert Bilbeny a la V Jornada Valors sobre la Responsabilitat

Em disposo, els propers quatre dies, a anar recuperant el que va dir cadascun dels ponents de la V Jornada Valors i Compromís, el passat 19 de maig a la Biblioteca Pompeu Fabra [veure notícia]. El primer ponent a intervenir va ser Norbert Bilbeny. Bilbeny és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i des del passat mes d’octubre es degà de la Facultat de Filosofia. Ha treballat com a investigador i professor convidat a diverses universitats (Berkeley, Toronto, Chicago, Mèxic).La seva especialitat són les relacions interculturals, l’ètica ciutadana i el cosmopolitisme. És autor d’una trentena de publicacions. L’any 1984 va guanyar el Premi Josep Pla amb Papers contra la cinta magnètica, i el 1987 va guanyar l’Anagrama d’assaig amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. Darrerament ha publicat Carta a un estudiant d’humanitats (Ara Llibres, 2005) i El futuro empieza hoy (editorial Proteus, 2010). Precisament sobre aquest darrer llibre Bilbeny va parlar al programa Valors a peu de carrer, que fem a mitges amb l'Editorial Proteus a Ràdio Estel, el passat 13 de novembre [escoltar aquí].

El Pla Nacional de Valors, vist per Francesc Torralba

 El Pla Nacional de Valors és una proposta agosarada, d'això no hi ha cap mena de dubte. No hi ha cap govern, en aquests moments, a nivell europeu, que estigui fent un pla d'aquestes característiques, que ens consti des de Valors [web]. Un projecte que es va engegar ja fa més d'un any però que tot just ara comença a veure la llum. En un dels bitllets audioviduals que jo mateix enregistro a Francesc Torralba cada dos mesos per a CatalunyaReligió.cat, el filòsof i teòleg reflexiona sobre els perills i les oportunitats que un pla com aquest pot tenir. Crec que ho fa amb total encert, per això us ho reprodueixo. Amb tot, he de dir que jo sóc partidari del risc que ha asssumit el conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries, tirant endavant aquesta proposta.

Valors.org: com va sorgir el Diccionari de Valors

Recordo perfectament com va anar el procés de conceptualització de la nova web [aquí], que vam estrenar dissabte passat a la V Jornada Valors i Compromís, la qual versava sobre la Responsabilitat [notícia a m1tv, s'hi veu en Manuel Cuyàs i un servidor ensenyant la web]. Estàvem a can Cuyàs, allà sota els plàtans de la Rambla de Mataró, un vespre de setembre, donant voltes i voltes a la trencadora idea proposada per en Manuel per a la portada de la revista; aquesta lletra majúscula que n'ocupa el gruix amb la voluntat de deixar clar a quin valor es dedica la publicació aquell mes.

Discutíem, a preguntes del fotògraf Sergio Ruiz, sobre la gratuïtat de posar una lletra a la portada, que no semblés una opció épatant i prou, és a dir, per a què podia servir posar aquestes lletres a la portada. En Manuel, la Maria Coll i jo dèiem: "home, la gent podria col·leccionar no els números en funció de la seva data de publicació sinó de les lletres, i tenir així agrupats els valors de la A, de la B, de la C... com si fos un diccionari". Llavors, a algun dels tres, se'ns va acudir: "Home, en paper serà difícil perquè, per tal que la idea pogués reeixir, almenys hauríem de fer 50 números més on sí que ja hi hauria la portada però en canvi... podríem fer-ho així a la web". Recordo, això sí, en Manuel dient: "si, si, és clar -amb aquell to d'absoluta emoció que usa quan ho està, d'emocionat-. Llavors aniràs a la C i et trobaràs tot els valors tractats a la revista que comencin per la C. És fantàstic. Fem-ho. Bien!". I la Maria o jo vam afegir: "I com que no només fem revistes sinó que també fem ràdio, televisió, actes... podria ser la forma de què hi hagués recollit tota l'activitat feta des de l'Associació Cultural editora de la revista, no només de la publicació en sí. Així va sortir la idea del tret distintiu de la nova web, el Diccionari de valors. Així, sovint, es com neixen les millors idees. Treballant.

Van haver de passar uns mesos abans no vam trobar el finançament per a fer-ho possible i després uns quants mesos més fins que la web ha sortit a la llum. La veritat és que la feina que han fet en Manuel Cuyàs i el seu soci Dani Paladini és excepcional; tot molt pensat, tot ordenat, tot endreçat. I que ara fa molta patxoca poder mostrar la web i fer que actuï de veritable plataforma de difusió del projecte.

Animeu-vos a tastar-la i critiqueu-la. I, si així us sembla, gaudiu-ne. Nosaltres ens ho hem passat molt bé imaginant-la i, ara que ja la tenim aquí, ens en sentim molt contents. Si, de passada, ens ajudeu a difondre-la... us ho agrairem de tot cor.

Sense por a assumir la nostra responsabilitat

Pepa Ninou, Norbert Bilbeny, Manuel Cruz i Jordi Sànchez durant la Jornada. Foto: Àngels Ribas/Valors 

Des que vam escollir la responsabilitat com a tema central de la cinquena Jornada Valors i Compromís, la realitat político-econòmica del país ha anat empitjorant; les coses s'han anat complicant fins arribar a aquest estat de convulsió on ens trobem ara. També és veritat que, pensant-hi una mica, l'any passat, per les dates de la nostra Jornada anual, vivíem també uns moments excepcionals amb la revolta dels Indignats. De fet, vàrem fer la IV Jornada Valors a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró, a molt pocs metres d'on hi havia el campament local dels descendents intel·lectuals de Stéphane Hessel. O sigui que la circumstància tampoc era nova. Però si bé l'any passat tractàvem un tema sempre de moda encara que en aquell no revertia especial incidència, la comunicació, en aquest cas si que ens trobàvem davant un valor punyent, la responsabilitat. Punyent perquè, abans que res, quan algú sentia la paraula responsabilitat, aquests dies, abans que res la identificava amb culpables de la situació actual quan, sense negar això, el plantejament de l'Associació Cultural Valors, precisament era més aviat preguntar-nos quina responsabilitat podia assumir cadascú per sortir-nos-en. Si hi afegiem que el  subtítol de la Jornada era Tu també en tens, en referència a la responsabilitat, la veritat és que tot plegat feia patir una mica.

Amb aquest escenari arribàvem dissabte a la Biblioteca Pompeu Fabra. Però malgrat aquesta angoixa de no saber si el nostre missatge s'hauria captat de forma prou subtil, el cert és que la sala d'actes de la biblioteca va omplir-se d'una manera inesperada per sentir les ponències preparades per Jordi Sànchez, politòleg i adjunt al Síndic de Greuges [perfil]; Pepa Ninou, directora del Pla Nacional de Valors promogut per la Generalitat [perfil];Norbert Bilbeny [entrada a la Viquipèdia], catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i el filòsof Manuel Cruz [entrada a la Wikipedia]: un centenar de persones van passar per l'espai durant tot el matí, cosa que ens enorgulleix. Hi havia ganes de parlar del tema i sembla que l'enfocament, lluny d'equivocar-nos, fins i tot va arribar al cor de l'interés dels assisents.

Va ser un dia important perquè en aquesta mateixa sala és on a finals de gener de 2004 presentàvem la pròpia revista Valors. Des de llavors no hi havíem tornat a programar cap activitat i ara, vuit anys després, la revisitàvem amb molta feina feta però amb el mateix esperit del mateix dia: la voluntat de generar reflexió, debat i diàleg des d'un cert optimisme antropològic que ni la crisi podrà esmorteir. Entre els assistents els nostres fidels de sempre, de Mataró, però també gent que hem anat recollint durant aquest trajecte, de Barcelona, de Granollers, d'altres indrets de la comarca... I, a més a més, amb molts més assistents virtuals que ens van seguir via la xarxa social Twitter, a partir de les gairebé dues-centes piulades que van fer 23 persones -la majoria assistents presencials, altres virtuals- a través de l’etiqueta #jornadavalors [les podeu veure recollides aquí]. També va ser un dia important perquè, amb l'entrada dels amics de l'editorial Proteus [web] com a coorganitzadors, trencàvem definitivament la idea d'una iniciativa de Mataró per a Mataró. Som una iniciativa amb vocació nacional que aspira a aliar-se amb les altres institucions i empreses catalanes dedicades a l'àmbit dels valors. Buscar aliances, si. En aquest cas amb l’emissora municipal Mataró Ràdio -la presentadora de l'acte era la cap d'informatius de l'emissora municipal, Elisabet Solsona-; m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme; el Centre de Cooperació i Solidaritat La Peixateria i l'Ajuntament de Mataró, que ens cedia l'espai. 

Durant la Jornada també es va estrenar la nova web de l’Associació Cultural Valors, obra de l’estudi Cuyàs-Paladini que es troba a www.valors.org, i que inclou l’anomenat Diccionari de Valors, on es pot consultar la feina feta per l’entitat editora de la revista en referència als valors tractats però amb la particularitat que de cada valor se’n podrà veure les diferents plasmacions d’aquell contingut que s’hagin pogut fer en els formats revista, programa de ràdio, espai televisiu o mitjançant un acte.

L’encarregat d’obrir el debat va ser Norbert Bilbeny: “La sortida de la crisi depèn de la responsabilitat que cadascú assumeixi”. Per Bilbeny, “no hi ha responsabilitats grans, ni responsabilitats petites: el responsable de l’escala no té responsabilitats més petites que el del President del Govern”. Manuel Cruz es va mostrar partidari de la idea oposada, precisament: ”No té res a veure el que contamina amb un esprai que l’empresa que els produeix. Són responsabilitats molt diferents. No se les pot comparar”, va apuntar. Jordi Sànchez va parlar de com s’hauria de projectar la responsabilitat: ”La responsabilitat és un acte individual que s’ha de donar en un àmbit de comunitat; només té valor si la projecto cap a algú: la comunitat de la meva família, del meu barri, de la meva feina, del meu municipi, del meu país… i en la mesura que la comunitat és més gran crec que és més difícil assumir responsabilitats: la meva responsabilitat amb la capa d’ozó és més difícil d’assumir que amb la fractura social que vivim en aquest país”. Per la seva part, Pepa Ninou va emmarcar la seva intervenció dins el que ella anomena el final d’un model social vigent i l’emergència d’un de nou, amb un intercanvi ben patent de valors. 

Ben aviat les aportacions dels diferents ponents estaran recollides a través dels vídeos de les ponències. Les intervencions de Norbert Bilbeny, Manuel Cruz, Pepa Ninou i Jordi Sànchez seran també la base del número de juny de la revista, dedicat a la Responsabilitat. Una entrevista a l’exsecretari general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza completarà el número.

Enric Juliana i el paper de la religió en la creació del node català al món

Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, em sembla dels periodistes més interessants que hi ha en aquests moments a Catalunya, bàsicament per una cosa: el seu afany contextualitzador, emmarcador, la voluntat d'ajudar a saber escatir al lector no ben bé què ha passat ni què passa ara mateix sinó una cosa molt més difícil però també molt més rellevant que és resoldre l'enigma de "què està passant".

Juliana no és fàcil. Se l'ha d'aprendre a llegir. I un cop entesa la seva forma d'expressar-se, se l'ha de llegir i rellegir un dia i un altre fins agafar-li el fil. Perquè Juliana és com un llibre obert, un assaig permanent, que va travant el seu discurs en directe, davant els lectors. És aquesta una experiència que pocs autors ens brinden: amb Juliana aprenem a generar discurs i veiem com aquest va evolucionant, lentament, sense estridències. A ell també se l'ha de llegir en context: sense saber què ha dit en l'anterior crònica i sense poder entrellucar la següent, els seus textos no tenen tant de sentit. Perquè cada text, per Juliana, és una prova: hi llança una idea, la desenvolupa i, si aquesta  el convenç, tornarà a desenvolupar la idea en l'article de l'endemà o d'uns dies.

El periodista badaloní -m'encanta, que no pari de fer referències al seu lloc d'origen- no deixa de sorprendre'ns amb la seva perspicàcia, la seva capacitat d'anar una mica més enllà. Dilluns passat, a la presentació en societat del suplement per a Catalunya de la revista Vida Nueva, que coordinarà l'amic Jordi Llisterri, en va deixar anar una de molt interessant sobre el paper de la religió en la conformació d'un model cultural propi a Barcelona-Catalunya ja no respecte el conjunt de l'Estat Espanyol sinó en el món. Gràcies a la religió -factor habitualment presentat com a castrador, com a repressor- a Catalunya li serà més fàcil construir aquest node propi respecte el món. Molt suggerent. Perquè Juliana creu que el diàleg entre els creients i no creients, per exemple, es pot donar a Barcelona amb molta força i ser un dels elements motors d'aquest node. A Madrid, això és tan fàcil, sembla.

Ja en una línia política, Juliana va dir que actualment ja veu Catalunya -i la solució al seu secular problema amb Espanya- com una nació de nou encuny, l'abanderada d'una nova generació de nacions que superaven la clàssica identificació amb un estat per afirmar-se. En comptes d'això, diu Juliana, serà l'existència de models culturals propis, singulars, el que ens diferenciarà d'Espanya, el que ens permetrà ser al món. "El debat polític a Catalunya es planteja encara sovint com un debat del segle XIX, crec que les coses aniran per un altre costat", va venir a dir Juliana a la taula rodona que va compartir amb  Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el qual va defensar que l’Església també vol ser present en la construcció del món “perquè l’Evangeli és transformació de món”.

Estic convertit a la posició del president Pujol: "No trobo motius per contradir els independentistes", cosa que no significa tampoc que ell ho sigui, sinó que no pensa gastar més energies en buscar consensos amb la resta de l'estat si des de l'estat no se'ns respecta com a nació singular. En aquest marc, la visió postestatal que preconitza Enric Juliana -emparentada amb la visió que Toni Soler ens oferia fa uns dies a l'Ara-, em sembla molt i molt suggerent. La clau per imaginar el nostre futur sobirà i interdependent.

Caixa Laietana i l’ocultisme*

El Maresme i Mataró han d’agrair moltes coses a Caixa Laietana, nascuda el 1863. La seva Obra Social, el Premi Iluro de Monografia històrica, les aportacions per fer possibles multitud d’activitats culturals i socials... Ha estat un dels pilars econòmics de la comarca. Diria més: un pilar institucional, clau, en una comarca mancada de burgesia pròpia implicada.  

Al costat d’això, Caixa Laietana ha observat sempre un paper de tanta discreció i prudència que, en termes de comunicació moderns, es podria dir que ha jugat a l’ocultisme. Aquests dies, com a bon ADN, aquesta característica s’ha evidenciat més que mai. Set dies –set- ha trigat l’entitat, com a tal, a donar alguna mena d’explicació oficial sobre el futur de l’entitat d’estalvis un cop es va conèixer la nacionalització de Bankia, de la qual Laietana era soci minoritari. Finalment els seus responsables van aprofitar, dijous passat, la celebració del Premi Iluro per tranquil·litzar clients i ciutadans. Les explicacions, però, les va donar el vicepresident de l’entitat, Jordi Beltran, i no pas el seu president, Josep Ibern, absent tots aquests dies, primer perquè era de viatge i després per què ha preferit no aparèixer a la superfície. I justament aquest és un moment que requereix, precisament, comparèixer, i, si cal, donar explicacions. Generar confiança. Cal responsabilitat i transparència.

A més, hi ha indicis per pensar que les coses no s’han fet prou bé durant els darrers temps. S’havia d’embolicar, Caixa Laietana, a fer negocis immobiliaris als països de l’Est? Era aquest el model de negoci òptim per una entitat d’estalvis arrelada al territori? També estaria bé saber quin ha estat el paper de l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal, amb presència permanent al consell d’administració, en tot aquest afer. Caixa Laietana ha estat molt més que una caixa d’estalvis i no podem despatxar la seva minorització i pràctica desaparició com si res no hagués passat.

* Article publicat a El Punt Avui a l'edició de diumenge.

Més relat territorial a Clack: la xarxa Transversal

Des de Clack [web] tenim molt clar que la nostra personalitat passa pels valors de la cultura, entesa en un sentit molt ampli, i d'una cultura vinculada al territori. El Diaridelamusica.com n'és el nostre exemple més evident i concret: no ens interessa la música de tot tipus, sinó que intentem generar un discurs periodístic a partir de les escenes territorials que hi ha en les diferents zones que conformen el país. Per això vam rebre amb molta satisfacció la possibilitat de treballar per la Xarxa Transversal [web], un consorci d'Ajuntaments de tot el país que, des del convenciment que tot el territori és igualment generador i receptor de propostes en el terreny de la creació, assumir el risc de la producció de noves propostes especialment en l'àmbit de la creació i la cultura contemporànies. En formen part, de nord a sud, Perpinyà, Figueres, La Seu d'Urgell, Olot, Girona, Vic, Granollers, Lleida, Manresa, Mataró, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Reus i Tortosa.

Doncs el vídeo que hi ha sobre aquestes línies, obra de Georgina Altarriba i Marc Arisa, és el primer fruit d'aquesta col·laboració. Hotel Dance Room és un projecte europeu que entèn la xarxa internet com un nou espai a conquerir per les arts escèniques, una nova escena. Així, quatre companyies de dansa actuaran simultàniament a quatre cambres d'hotel de quatre països diferents, i el resultat serà un motel virtual on l'espectador podrà presenciar l'espectacle com un tot. L'acció va tenir lloc el passat dissabte 28 d'abril a les 7 de la tarda i es va allargar fins les 12 de la nit, en una successió ininterrompuda de solos de dansa de 10 minuts de durada, intepretats per diferents ballarins de les companyies participants. Les companyies que participen d'Hotel Dance Room són Cia Osmosis de la localitat de Forbach, a la Lorena, França; la Cia AnimaL AnimaS, d'Esther Aumatell, amb seu a Olot, Catalunya; la Cia Transite Scape de la regió de Valònia, a Bèlgica; i la Cia Cristina Rizzo, de la ciutat de Bolonya, Itàlia.

Des d'un petit despatx de Mataró, per a un escriptor mundial: Paulo Coelho

El passat 20 d'abril, el cèlebre escriptor Paulo Coelho va celebrar una màgica vetllada en un restaurant de Barcelona l'usuari tres milions del seu perfil de Twitter (@paulocoelho) amb un sopar amb deu lectors seus provinents de diversos punts del planeta. Les càmeres de Clack [web] van enregistrar l'escena per a Editorial Planeta i aquest n'és el resultat. Feia gràcia, ahir, està enllestint aquest producte, obra dels companys Eloi Aymerich i Marc Arisa, en un petit despatx de Mataró, dins de El Públic, que segurament serà el més vist de la història de la nostra empresa productora de continguts. Un veritable honor poder compartir experiències amb personalitats de la talla de Coelho, un dels autors més reveladors que existeixen avui a l'esfera internacional.

Què pensa Pep Plaza de l'alegria?*

Episodi de Valors.tv on es reflexiona sobre el valor de l'alegria amb Pep Plaza.

Com diu Francesc Torralba, la persona alegre no és la que riu quan tot li va bé, sinó que ho fa, serenament, també quan les coses no acaben de rutllar i, sobretot, la que mira d’animar la vida dels altres. A partir d’aquí, amb el cor a la mà, podríem confirmar que Pep Plaza és una persona alegre. En un sentit profund. No perquè es passi el dia rient. Ell, en realitat no és massa de riure. Si de cas somriu i encara ho fa amb aquella cara de tímid i ulls aixinats, que demostren una immensa sensibilitat i bonhomia. Somriure és un riure més subtil, més profund, menys evident.

Pep Plaza (Mataró, 1972) té clar que una cosa és l’alegria epidèrmica, la que es genera davant la seva persona, per exemple, en raó de la seva popularitat, quan va a un lloc i una altra de ben diferent l’alegria interna, que surt del més profund de l’ésser. Una significa “estar alegre” i l’altra “ser alegre”. Ell és clarament dels segons i té clar perquè: en la mesura que està agraït de la feina que fa. Això és el que porta a cultivar l’alegria cada vegada que puja dalt l’escenari o s’enfronta davant les càmeres de televisió i imita personatges com Guardiola, el Rei, el Príncep, Zapatero, Rajoy, Nuñez, Gaspart, Carod-Rovira, Matías Prats, Quim Monzó, Albert Om, Pujol o Llach: “L’alegria parteix de fer el que t’agrada. La meva actual feina durant molts anys ha estat el meu hobby, el que feia després de treballar. N’estic molt agraït”.

 El còmic també es refereix a la seriositat, a la gravetat, de la seva feina, tot i que paradoxalment consisteixi en fer riure la gent, en transmetre alegria. D’una forma semblant a com descriu aquesta sensació Joan Pera, un dels seus referents –i imitats-. “Tothom que ve a veure’t espera passar una bona estona perquè ha pagat una entrada. Si has tingut un mal dia o has tingut alguna situació traumàtica, has de ser capaç de superar-ho. Dalt l’escenari t’has de transformar”, apunta. Com s’aconsegueix? “Has de tenir un esperit positiu. Costa, evidentment, més que en altres feines”. En tot cas, creu que hi ha un excés de mitificació a l’hora de buscar el riure extrem de l’espectador: “A vegades pensem que si la gent no riu a cor que vols o ho fa menys que en un altre dia, no s’ho ha passat bé. No té perquè. Si la gent està atenta, no xerra i no marxa... ja està bé. Tan vàlid és el riure com el somriure. Suposo que l’alegria és més aviat això”.

 Per en Pep Plaza, l’alegria va lligada a ser positiu. I agraït. “He d’estar content i agraït pel que faig, per com em guanyo la vida. L’alegria i el transmetre alegria és una part molt important de la nostra vida”, conclou.

* Publicat al número de maig de la revista Valors [web].

La Jornada Valors arriba a la cinquena edició i suma l'editorial Proteus

Mira el vídeo de la Jornada Valors de l’any passat que portava per títol Més connectats, més comunicats?.

La Jornada Valors i Compromís arriba enguany a la cinquena edició i suma l’Editorial Proteus [web] a l’organització, en la línia de reforç mutu que estem duent a terme des de fa ja uns mesos i que té la seva plasmació setmanal en el programa de ràdio Valors a peu de carrer, que s’emet a Ràdio Estel. La cita, que se celebra cada mes de maig com a punt de trobada d’aquells que participen d’alguna manera en el projecte de Valors, tractarà en aquesta ocasió del valor de la Responsabilitat, amb el subtítol Tu també en tens. Serà el dissabte dia 19 de maig a partir de les 10 del matí a la Biblioteca Pompeu Fabra, gràcies a la gentilesa de l’Ajuntament de Mataró.

Comptarem amb la presència de Jordi Sànchez, politòleg i adjunt al Síndic de Greuges [perfil]; Pepa Ninou, directora del Pla Nacional de Valors promogut per la Generalitat [perfil]; Norbert Bilbeny [entrada a la Viquipèdia], catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i el filòsof Manuel Cruz [entrada a la Wikipedia].

L’acte compta amb el suport de l’emissora municipal Mataró Ràdio, que l’emetrà amb posterioritat, i de m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, que n’ha ofert un debat el dimecres dia 9. L’acte el presentarà la periodista Elisabet Solsona, cap d’informatius de Mataró Ràdio i es podra seguir a Twitter amb l’etiqueta #jornadavalors.

Durant la Jornada també s’estrenarà la nova web de l’Associació Cultural Valors, que es trobarà a www.valors.org, i que inclou l’anomenat Diccionari de Valors, on es podrà consultar la feina feta per l’entitat editora de la revista en referència als valors tractats però amb la particularitat que de cada valor se’n podrà veure les diferents plasmacions d’aquell contingut que s’hagin pogut fer en els formats revista, programa de ràdio, espai televisiu o mitjançant un acte.

Pla Nacional de Valors i FIM de Vilaseca

Avui divendres ha estat un dia personalment estimulant perquè ha estat d'aquells dies en què te n'adones que projectes que fa temps dels quals formes part van avançant i ho fan d'una forma òptima. I això és molt recompensant, sobretot si són projectes fets amb pocs recursos, dedicant-hi moltes hores i implicant-se d'una forma totalment passional. Sobretot perquè no sempre tens la sensació que te'n surtis, amb allò que fas, o no de la manera que pensaves que te'n sortiries. De manera que el dia que les coses marxen, penso que val la pena felicitar-se'm.

La primera experiència té a veure amb la revista Valors, perquè des de la direcció del Pla Nacional de Valors, la Pepa Ninou ens va demanar que formessin part de la comissió de comunicació d'aquest pla impulsat des del govern de la Generalitat. En conèixer la nostra experiència, ara fa unes setmanes, ens va dir una frase que ens enorgulleix: "Sou com el Pla Nacional però en petit". Doncs avui es feia al Palau de la Música Catalana la primera trobada comuna de tots els membres dels grups, gairebé dues-centes persones, en un acte al Palau de la Música on es presentaven al conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries, les conclusions del treball de cadascuna de les comissions. I essent allà, m'han fet gràcia dues coses. La primera és que moltes persones que eren allà han col·laborat amb Valors en un moment o altre: l'Amadeu Barbany obrint-nos les portes de la seva botiga a Granollers per poder presentar la revista [post], en Raimon Ribera que va participa de la Jornada Valors ara fa un parell d'anys [aquí], l'Anna Forés que va participar en un episodi de la sèrie Valors.tv sobre la resiliència [aquí] o en Francesc Torralba, que és el nostre padrí de naixement [aquí] i ens té en gran estima, cosa que ens omple de satisfacció. La segona cosa que m'ha agradat és la sensació que ja no es fa estrany, parlar de valors, de virtuts, de bases morals de la societat. Celebro, doncs, que el govern del meu país hagi tingut la valentia de tirar endavant un pla d'aquestes característiques, perquè és justament ara que les estem passant magres, tots plegats, en què els governs tenen l'obligació de marcar noves fites, nous objectius, d'imaginar noves formes de relacionar-nos. I per tot això, els valors són indispensables [veure entrevista a Els Matins de TV3 amb el conselleries Cleries].

L'altra experiència del dia -ja veieu que ha donat per molt, certament- ha estat l'anada a la Fira de Música al carrer (FIM) de Vila-seca, prop de Tarragona, com un dels responsables del Diaridelamusica.com (ddM) [web], el projecte estrella de Clack [web], que té caràcter multimèdia i vincula territori i música, posant especial èmfasi en les noves propostes que apareixen arreu del país. El director del projecte ddM, Eloi Aymerich, ha participat en una taula rodona sobre com els mitjans poden ajudar els grups emergents perquè surtin a la superfície comunicativa del país [notícia al propi ddM aquí] i ha quedat clar que estem en un moment dolç en aquest sentit: dalt l'escenari on es feia la taula rodona hi havia el responsable de la pròpia FIM, que pretén ser plataforma de grups emergents; un membre d'un grup emergent (Txarango); el propi director del ddM i la responsable del diari digital Enderrock.cat, que també està fent una aposta per saber el que passa el territori -en part col·laborant amb el ddM-. Vaja, que potser per primera vegada, el país compta tant amb una infraestructura comunicativa que parla des del centre com també -aquesta és la novetat- de les perifèries, d'allò que no es cou a la global Barcelona. I això és una bona notícia.

La pròpia existència de la FIM, els festivals integrats dins la coordinadora de l'Apetit com el Faraday, l'Afònica, el PopArb o l'inVICtro, experiències com la dels equipaments culturals com La Capsa del Prat de Llobregat o de l'associació de grups Tercera Via... són elements que formen part del discurs ddM, que portem cultivant ja mitja dotzena d'anys. I allà, enmig de la gent que representa aquestes iniciatives que acabo de citar i moltes d'altres encara per descobrir, hem sentit que el que estem fent val molt la pena i que està sent una aportació positiva al país.

Tan de bo tots els dies aportessin tan bones vibracions com avui.

Fragmenta: per molts anys

Vídeo sencer de la conversa Amb Déu o sense entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro, presentats per Joan Barril.

"Ostres, doncs per què no us gravem els actes de l'editorial, així resumits, sempre que vulgueu? Ah, i de fet, saps què podríem fer? Penjar-los sencers, també! Així, si algú vol realment fer com si hagués estat a la presentació... només cal que s'instal·li davant l'ordinador i apreti play. Què et sembla?".

Recordo perfectament la conversa amb l'Ignasi Moreta, el 15 d'octubre de 2009, en acabar l'acte de presentació del volum El Desig essencial, de Xavier Melloni, a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró [vídeo, encara molt casolà]. L'acte l'havíem convocat des de Valors, com una col·laboració amb Fragmenta Editorial [web], amb els responsables de la qual feia temps que ens coneixíem, d'ambients missaires -tampoc gaire, ara que hi penso-. No havia vingut massa gent i, per això, en previsió, se m'havia acudit d'enregistrar-lo per a la revista. Estant allà, però, vaig pensar que també podia interessar a l'editorial, per donar rellevància a l'acte.

L'Ignasi Moreta, un dels dos còmplices de l'operació junt amb la Inês, la seva dona, no em va dir que si de seguida, però al cap d'unes setmanes em va dir que presentaven una nova edició de La setmana tràgica de Joan Maragall i que si, que volia que enregistréssim l'acte i féssim una prova del que jo li havia comentat. Va ser el primer client que vaig aportar a l'empresa quan vaig decidir deixar la feina que feina en aquell moment i posar-me a treballar plenament pel meu compte, de manera que tinc un record molt emotiu de tot allò. Als primers que et diuen que sí, sempre els tens en una estima especial. Més sabent que són els primers, com era el cas.

Doncs de tot allò ja han passat tres anys i en aquests temps, des de Clack [web], hem enregistrat i distribuït més d'una trentena de vídeos, combinant les gravacions d'actes amb les entrevistes als propis autors, algunes de les quals tenen més de mil visualitzacions [com aquest, de Halil Bárcena], fent bona la teoria que vaig improvisar davant l'Ignasi en el sentit que segur que hi havia molts potencials lectors de Fragmenta, però que estaven dispersos pel territori i que la xarxa era un bon punt per reagrupar-los.

Dissabte passat tenia lloc, amb motiu dels cinc anys de l'editorial, el I Fòrum Fragmenta a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri, al barri de la Bonanova de Barcelona. I amb el company Kiko Montoro hi vam acudir per enregistrar la tarda d'activitats prevista. La veritat és que, veient la gentada que s'hi va congregar, i la dedicació esmerçada, vaig estar content d'haver fet aquella proposta tres anys enrere a l'Ignasi i que a hores d'ara seguim col·laborant estretament. A banda, m'ho vaig passar extraordinàriament escoltant Francesc Torralba i Vicenç Villatoro amb voltant del llibre Amb Déu o sense. El debat em va copsar molt i, jo que hi anava tèoricament a treballar, vaig acabar agraïnt -a Déu?- haver-hi "hagut d'anar". Les idees del cristià escèptic Torralba i les de l'amic de les religions Villatoro, tot plegat amanit per Joan Barril, em van semblar realment suggerents per a poder-ne fer un treball posterior. Sobre aquestes ratlles, podeu veure l'enregistrament sencer de la conferència doble; en breu podreu veure'n el vídeo de resum.

Per molts anys, doncs, Fragmenta.

La Pau centra el número de 'Valors' de maig. La Pau?

Enrique Dussell, protagonista de la portada de Valors de maig.

Catalunya ha gaudit sempre d’una gran xarxa d’organitzacions abocades al treball de la Pau i una d’elles és la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU [web], institució internacional i compromesa en aquesta labor des de fa vint anys. Ha estat precisament aquesta entitat la qual durant el mes d’abril ha organitzat a Barcelona el primer Congrés Internacional Edificar la Pau al Segle XXI [web], a la inauguració del qual vaig poder assistir, al Saló del Tinell, el dia de Sant Jordi. Una trobada que ha servit a experts internacionals i de diverses disciplines aprofundir en possibles eines que ens ajudin a fer un món més pacífic. Més pacífic que vol dir més convivencial, més harmoniós, més digne; la pau no és només absència de guerra, recordem-ho-.

Des de Valors hem aprofitat aquesta cita per parlar amb alguns dels primeres espases que han participat al congrés, singularment el filòsof i historiador Enrique Dussel, l’historiador Carlos Martínez Shaw, el rector de la Universitat La Salle de Bogotà Carlos Gómez, a qui vaig tenir el gust d'entrevistar al pati de la Universitat de Barcelona [vídeo]. Una fantàstica ocasió per contrastar criteris amb una persona molt enraonada provinent de l'altra banda de l'Atlàntic.

Completen el número del mes de maig una entrevista a Lluís Bernabé, responsable de la Marató contra la pobresa que el proper 27 de maig ha programat TV3, un reportatge sobre el II Congrés de Coaching i Lideratge [web] que organitza l'Institut Gomà junt amb la Universitat de Barcelona i del qual l'Associació Cultural Valors és entitat col·laboradora, L'article del mes que signa en aquesta ocasió Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, sobre l'aportació de la religió a la societat en temps de crisi [notícia a CatalunyaReligió.cat], el debat a quatre mans entre la codirectora Maria Coll i un servidor sobre el futur de la monarquia [veure el meu article El joancarlisme ha mort. Per què no parlem de quin sistema ens convé?] i, a la secció Una altra cara de la ciència, un article de Pere León, arquitecte geobiòleg i responsable de l’empresa Habitatsalut, titulat La contaminació invisible i que versa sobre la Geobiologia, la ciència que estudia l’afectació de les radiacions artificials a l’organisme.

Espero que sigui, tot plegat, del vostre interès.

Recordeu, d'altra banda, que el dia 19 de maig, d'aquí a deu, precisament, tenim la cinquena edició de la Jornada Valors i Compromís [notícia], que versarà sobre el valor de la responsabilitat, a partir de les 10 del matí a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Hi participaran els filòsofs Manuel Cruz i Norbert Bilbeny, el politòleg i adjunt al Síndic de Greuges Jordi Sànchez i la responsable del Pla Nacional de Valors Pepa Ninou. Podeu confirmar la vostra assistència a la convocatòria de Facebook [aquí].

Joia en el món*

L'enganxo pocs minuts després d'haver plegat de la feina de dependenta amb la qual ha provat de fer calaix durant uns mesos després d’haver tornat d’Austràlia, on ha estat estudiant durant un any. Coses de resituar-se després d’una experiència vital d’aquelles que marquen. Conversem també pocs dies després d'haver passat la Pasqua a Les Avellanes, d'on ha sortit plena d'energia, i quan es prepara per anar a Colòmbia, on té uns amics i sobretot ganes de conèixer el país. Ja queda clar que veure món li interessa, oi?

Situem-nos. Després de tot just tastar la carrera de Periodisme, va veure que li interessava sobretot conèixer-lo, el món, més que aprendre a comunicar-lo. I va decidir estudiar Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra. "M'apassiona tot el que sigui humanitat pura i dura", sintetitza per respondre el perquè de l’elecció. A quart de carrera va descobrir la transformació de conflictes. I es va empapar de la cultura DDR: desarmament, desmobilització i reconciliació. Va acabar cursant un postgrau de Cultura de Pau a l’àrea corresponent de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballant en aquesta àrea com a investigadora, versant sobre els postconflictes, però després la crisi va tancar-li l'aixeta. "Sóc una hooligan de la no violència", afirma.

Ha viscut des de petita a Sant Climent del Llobregat, sobre Viladecans, però més que identificar-se amb un lloc, les seves arrels estan al món dels jesuïtes. "Sóc de Jesuïtes de Casp. Hi he estudiat, i hi he fet de tot: monitora de teatre, de colònies, casals...”, explica. De fet, tot ve d'aquí: els seus pares són representants de la comunitat de laics dels jesuïtes –CVX- a nivell espanyol. I per tant, tota aquesta passió pel món ve d'aquí, de la visió internacional percebuda a partir dels progenitors, persones també molt espirituals. "Tan de bo fos la meitat del que són ells. Ells m'han transmès una idea molt fresca, alliberadora, de la religió. Zero tancada, zero dogmàtica". I a partir d’aquí ella ha anat fent camí. Ha viatjat tan com ha pogut -Xina, Equador, Senegal...- i això li ha permès tenir “una gran sensació de comunió amb el món”.

Després dels vaivens propis de qui ha mamat la fe des de petit, fa un parell d’anys va veure clar que aquesta era la seva opció de vida, fixant-se en aquelles persones creients que té a prop i que volen servir el món: “En manera de fluir, em sento molt a prop dels cristians que serveixen. Els més feliços són els que serveixen el món. És un estil de vida amb què simpatitzo", raona. Fins que un dia va fer servir un mètode deductiu molt eficaç. Es va preguntar i respondre alhora: "Tu t'hi veus, no creient? Pensant que no existeix res més del que veiem? Oi que no? Segur que encara he de créixer molt espiritualment, però no podria no ser creient".

Es declara desvergonyida. “Ficanassos”; que fica el nas a tot arreu. Extremadament curiosa. Amb vocació d’estudiant, d’aprendre. Una amant de les causes perdudes. I necessitada de comunicar-se. "Sóc depenent dels altres. No tinc cap problema en admetre-ho", sosté. No para. Participa al Fòrum Teologia i Alliberament, del qual s'acaba de fer la IIa edició. Al Casal Loyola. O un grup d’Espiritualitat per la Transformació Social. Va ser al Fòrum Social Mundial celebrat a Dakar el febrer de 2011. I ara espera veure si al setembre s’obre alguna de les portes a les quals ha trucat. Sinó seguirà aquí, a casa seva, repartint somriures a dojo.

Maya Riera. 25 anys. Tot energia. Tot vida. L’alegria de viure. La joia de viure.

* Article publicat al Foc Nou de maig.

L'estranya relació de Manuel Cusachs i Andreu Alfaro

Manuel Cusachs parlant d'Andreu Alfaro en la darrera de les conferències celebrada a la Nau Gaudí.

Una de les feines més interessants, de fons, que fem, aquest curs, des de Clack [web], és la producció d'un vídeo-resum a partir de cadascuna de les conferències incloses en el cicle Dijous a la Nau Gaudí, que se celebra el segon dijous de cada mes a 2/4 de 8 de la tarda a l'edifici dissenyat per l'arquitecte reusenc com a activitat del Museu Bassat. La darrera d'aquestes conferències, extremadament interessant, va anar a càrrec de l'admirat escultor mataroní Manuel Cusachs, parlant de l'escultor valencià Andreu Alfaro. D'Alfaro, com aquell qui diu, jo només en coneixia les quatre columnes que indiquen l'entrada de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, en el temps que vaig anar-hi a estudiar Periodisme. De manera que l'explicació de Cusachs m'ha anat molt bé per situar-me respecte un personatge que, tot i que d'entrada no sembla que formalment tingui res a veure amb ell, al final resulta que tant en el fons com en la forma té molts punts de contacte amb l'escultor mataroní afincat a Òrrius. Podríem dir que és una relació, des d'un punt de vista artístic, poc habitual; una estranya relació.

Aquí a sota reprodueixo els vídeos corresponents a les dues altres xerrades. La primera, la del mes de març, va servir per recordar, de la mà del crític d'art Pere Pascual  i els artistes Perecoll i David Salvadó, la feina que va fer la galeria Tertre ubicada al carrer Los Álamos de la capital del Maresme de 1975 a 1995. I la primera, que va tenir lloc al mes de febrer, va tenir com a protagonista un personatge d'excepció, el crític d'art Arnau Puig, durant la qual va subratllar la importància de la feina d'Antoni Gaudí a la Nau de l'Obrera Mataronense -allà on tenen lloc aquestes xerrades- perquè va ser aquí on el futur constructor de la Sagrada Família assajaria els seus característics arcs parabòlics.

El joancarlisme ha mort. Per què no parlem de quin sistema ens convé?*

Vídeo on el rei Joan Carles demana perdó per l'afer de l'elefant a Botswana.

Arran de la polèmica cacera del Rei a Botswana, les darreres setmanes s’ha produït un soroll mediàtic extraordinari. En gran part, emparentat amb la crònica de successos. Així, ens han informat del Rei i les seves “amistats”, del tamany dels ullals de l’elefant que va anar a caçar, de les seves paraules demanant com si fos un nen petit... En un segon nivell, ja una mica més profund, s’ha parlat també dels valors o contravalors que ha desprès l’episodi. Però no s’ha entrat –o s’ha fet molt lleugerament- en el veritable debat que aquest país té pendent des de fa molts anys, el de monarquia o república. De fet, el més rellevant de la crisi provocada per la cacera de Botswana –i també pel Cas Urdangarín, òbviament- és que s’ha trencat el tabú a parlar de la monarquia, de la vigència d’aquest sistema a Espanya. I la por a reobrir aquest debat, pendent des de la Transició per les capacitats demostrades fins ara per Joan Carles I. Perquè fins ara hi havia un cert consens segons el qual aquest era un debat superat. La majoria de gent, si se li preguntava fredament deia preferir una república a una monarquia però quan se li preguntava per Espanya, la gran majoria es mostrava joancarlista. Aquest, de fet, ha estat el seu èxit.

 Ara, però, els ciutadans han vist clarament que l’emperador anava despullat i han decidit que ja n’hi ha prou. Que s’ha acabat el tabú. L’últim tabú d’Espanya, ara que la carpeta  nacional o la de relacions Estat-Església està permanentment oberta. Aquest és el veritable efecte de la cacera d’elefants a Botswana.  El darrer tabú heretat del franquisme ha saltat pels aires. Hem passat de tenir el Rei com una mena de primus inter pares a tolerar la seva figura, incloent-hi les seves malifetes; un monarca que també s’equivoca i demana perdó. En pocs dies s’ha produït un fenomen que serà crucial a la futura història d’Espanya. Això, que espanta als més conservadors en la mesura que Joan Carles I ha estat un innegable factor d’estabilitat en tots aquests anys, és un senyal de què el país s’ha fet gran i ja no necessita de segons quines tuteles. S’ha fet gran i ha d’emancipar-se. Hem tingut tants anys de franquisme (36) com de joancarlisme (37).

Superat doncs el tabú i l’excepcionalitat de Joan Carles I, és el moment de fer el debat pendent però de veritat, sense apriorismes ideològics. No des d’un punt de vista ideologico-històric, que és com s’ha abordat sempre –“la República és un mal sistema perquè sempre ha anat malament, a Espanya”- sinó a partir de la realitat actual. A partir del que ara ens convé. I és en aquest sentit que penso que ara ens convé més una república que una monarquia. Per què davant la crisi bestial que pateixen les institucions, ara necessitem democratitzar-les al màxim, generar tota la transparència possible. I la monarquia, per molt que vulgui, mai ens ho podrà oferir, això. Necessitem un sistema de govern el màxim de legítim i la monarquia –que durant molts anys ha cultivat exitosament legitimitat i autoritat- tampoc ja no ens ho podrà donar. A més, un sistema republicà ens permetria comptar amb un nou contrapoder al govern de l’estat, a la manera de França, on el president de la República té algunes atribucions que un rei mai tindria, com la capacitat de convocar eleccions quan ho consideri.

Una república té perills, és clar. El que li ve al cap a tothom és el de despertar els fantasmes del passat, és clar, tot i que ara, curiosament, els partidaris de la República són de dretes –els mitjans afins del PP- mentre que el PSOE és qui segueix apostant per la monarquia en tant que element de consens -i els catalans, tradicionalment també entusiastes del sistema republicà, més aviat el temem davant la possibilitat que un personatge com Jose María Aznar, que sembla que hi aspira, en fos el president-. Ironies de la història.

Ens cal una república perquè necessitem més democràcia. Si ha de ser catalana o espanyola, ho deixem per d’aquí a un mes ;).

* Publicat a la revista Valors [web] del mes de maig.