dimecres, de maig 02, 2012

El joancarlisme ha mort. Per què no parlem de quin sistema ens convé?*


Vídeo on el rei Joan Carles demana perdó per l'afer de l'elefant a Botswana.

Arran de la polèmica cacera del Rei a Botswana, les darreres setmanes s’ha produït un soroll mediàtic extraordinari. En gran part, emparentat amb la crònica de successos. Així, ens han informat del Rei i les seves “amistats”, del tamany dels ullals de l’elefant que va anar a caçar, de les seves paraules demanant com si fos un nen petit... En un segon nivell, ja una mica més profund, s’ha parlat també dels valors o contravalors que ha desprès l’episodi. Però no s’ha entrat –o s’ha fet molt lleugerament- en el veritable debat que aquest país té pendent des de fa molts anys, el de monarquia o república. De fet, el més rellevant de la crisi provocada per la cacera de Botswana –i també pel Cas Urdangarín, òbviament- és que s’ha trencat el tabú a parlar de la monarquia, de la vigència d’aquest sistema a Espanya. I la por a reobrir aquest debat, pendent des de la Transició per les capacitats demostrades fins ara per Joan Carles I. Perquè fins ara hi havia un cert consens segons el qual aquest era un debat superat. La majoria de gent, si se li preguntava fredament deia preferir una república a una monarquia però quan se li preguntava per Espanya, la gran majoria es mostrava joancarlista. Aquest, de fet, ha estat el seu èxit.


 Ara, però, els ciutadans han vist clarament que l’emperador anava despullat i han decidit que ja n’hi ha prou. Que s’ha acabat el tabú. L’últim tabú d’Espanya, ara que la carpeta  nacional o la de relacions Estat-Església està permanentment oberta. Aquest és el veritable efecte de la cacera d’elefants a Botswana.  El darrer tabú heretat del franquisme ha saltat pels aires. Hem passat de tenir el Rei com una mena de primus inter pares a tolerar la seva figura, incloent-hi les seves malifetes; un monarca que també s’equivoca i demana perdó. En pocs dies s’ha produït un fenomen que serà crucial a la futura història d’Espanya. Això, que espanta als més conservadors en la mesura que Joan Carles I ha estat un innegable factor d’estabilitat en tots aquests anys, és un senyal de què el país s’ha fet gran i ja no necessita de segons quines tuteles. S’ha fet gran i ha d’emancipar-se. Hem tingut tants anys de franquisme (36) com de joancarlisme (37).

Superat doncs el tabú i l’excepcionalitat de Joan Carles I, és el moment de fer el debat pendent però de veritat, sense apriorismes ideològics. No des d’un punt de vista ideologico-històric, que és com s’ha abordat sempre –“la República és un mal sistema perquè sempre ha anat malament, a Espanya”- sinó a partir de la realitat actual. A partir del que ara ens convé. I és en aquest sentit que penso que ara ens convé més una república que una monarquia. Per què davant la crisi bestial que pateixen les institucions, ara necessitem democratitzar-les al màxim, generar tota la transparència possible. I la monarquia, per molt que vulgui, mai ens ho podrà oferir, això. Necessitem un sistema de govern el màxim de legítim i la monarquia –que durant molts anys ha cultivat exitosament legitimitat i autoritat- tampoc ja no ens ho podrà donar. A més, un sistema republicà ens permetria comptar amb un nou contrapoder al govern de l’estat, a la manera de França, on el president de la República té algunes atribucions que un rei mai tindria, com la capacitat de convocar eleccions quan ho consideri.

Una república té perills, és clar. El que li ve al cap a tothom és el de despertar els fantasmes del passat, és clar, tot i que ara, curiosament, els partidaris de la República són de dretes –els mitjans afins del PP- mentre que el PSOE és qui segueix apostant per la monarquia en tant que element de consens -i els catalans, tradicionalment també entusiastes del sistema republicà, més aviat el temem davant la possibilitat que un personatge com Jose María Aznar, que sembla que hi aspira, en fos el president-. Ironies de la història.

Ens cal una república perquè necessitem més democràcia. Si ha de ser catalana o espanyola, ho deixem per d’aquí a un mes ;).

* Publicat a la revista Valors [web] del mes de maig.