dilluns, de maig 21, 2012

Enric Juliana i el paper de la religió en la creació del node català al món



Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, em sembla dels periodistes més interessants que hi ha en aquests moments a Catalunya, bàsicament per una cosa: el seu afany contextualitzador, emmarcador, la voluntat d'ajudar a saber escatir al lector no ben bé què ha passat ni què passa ara mateix sinó una cosa molt més difícil però també molt més rellevant que és resoldre l'enigma de "què està passant".

Juliana no és fàcil. Se l'ha d'aprendre a llegir. I un cop entesa la seva forma d'expressar-se, se l'ha de llegir i rellegir un dia i un altre fins agafar-li el fil. Perquè Juliana és com un llibre obert, un assaig permanent, que va travant el seu discurs en directe, davant els lectors. És aquesta una experiència que pocs autors ens brinden: amb Juliana aprenem a generar discurs i veiem com aquest va evolucionant, lentament, sense estridències. A ell també se l'ha de llegir en context: sense saber què ha dit en l'anterior crònica i sense poder entrellucar la següent, els seus textos no tenen tant de sentit. Perquè cada text, per Juliana, és una prova: hi llança una idea, la desenvolupa i, si aquesta  el convenç, tornarà a desenvolupar la idea en l'article de l'endemà o d'uns dies.

El periodista badaloní -m'encanta, que no pari de fer referències al seu lloc d'origen- no deixa de sorprendre'ns amb la seva perspicàcia, la seva capacitat d'anar una mica més enllà. Dilluns passat, a la presentació en societat del suplement per a Catalunya de la revista Vida Nueva, que coordinarà l'amic Jordi Llisterri, en va deixar anar una de molt interessant sobre el paper de la religió en la conformació d'un model cultural propi a Barcelona-Catalunya ja no respecte el conjunt de l'Estat Espanyol sinó en el món. Gràcies a la religió -factor habitualment presentat com a castrador, com a repressor- a Catalunya li serà més fàcil construir aquest node propi respecte el món. Molt suggerent. Perquè Juliana creu que el diàleg entre els creients i no creients, per exemple, es pot donar a Barcelona amb molta força i ser un dels elements motors d'aquest node. A Madrid, això és tan fàcil, sembla.

Ja en una línia política, Juliana va dir que actualment ja veu Catalunya -i la solució al seu secular problema amb Espanya- com una nació de nou encuny, l'abanderada d'una nova generació de nacions que superaven la clàssica identificació amb un estat per afirmar-se. En comptes d'això, diu Juliana, serà l'existència de models culturals propis, singulars, el que ens diferenciarà d'Espanya, el que ens permetrà ser al món. "El debat polític a Catalunya es planteja encara sovint com un debat del segle XIX, crec que les coses aniran per un altre costat", va venir a dir Juliana a la taula rodona que va compartir amb  Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el qual va defensar que l’Església també vol ser present en la construcció del món “perquè l’Evangeli és transformació de món”.

Estic convertit a la posició del president Pujol: "No trobo motius per contradir els independentistes", cosa que no significa tampoc que ell ho sigui, sinó que no pensa gastar més energies en buscar consensos amb la resta de l'estat si des de l'estat no se'ns respecta com a nació singular. En aquest marc, la visió postestatal que preconitza Enric Juliana -emparentada amb la visió que Toni Soler ens oferia fa uns dies a l'Ara-, em sembla molt i molt suggerent. La clau per imaginar el nostre futur sobirà i interdependent.