Posar límits per garantir la convivència*
L'Ajuntament de Mataró acaba d'aprovar reclamar a l'Estat que legisli sobre la conveniència de permetre la presència del burka i el niqab al carrer, un eufemisme per dir que ho prohibeixi o impedeixi d'alguna manera. Ho ha fet amb els vots de CiU, PP, PxC i també el PSC, que dos anys enrera, al govern, s'hi va negar -just quan Ajuntaments com Lleida o L'Hospitalet, també socialistes, van decidir legislar-ho pel seu compte-. Ara s'hi ha sumat sota l’argument que el que es fa formalment és una petició a l'Estat Espanyol, però és obvi que també hi ha un canvi de plantejament de fons. Els socialistes, a qui Plataforma va “prendre” gairebé tres mil vots a les municipals, s’han adonat finalment que els seus votants de tota la vida els reclamaven un gest d’autoritat. En contra de la proposta, com era imaginable, hi ha votat ICV i la CUP, que fan de la qüestió de les llibertats un objectiu en sí mateix. Que també és legítim.
Davant la inacció d'aquests mateixos partits polítics locals -començant pel que governa, que és qui ho ha de liderar- sobre com donar resposta als malestars que crea el fenomen migratori i que s'expressa en la paralització del Pacte per la Nova Ciutadania, que s'hauria d'haver firmat de nou fa mesos, el pronunciament del ple municipal té algunes virtuts. La principal: bloqueja el discurs de Plataforma en el sentit que la "casta política", que en diuen ells, no s'atreveix a prendre mesures fortes contra la falta d'adaptació dels immigrants als costums autòctons -encara que el burka i el niqab siguin pràcticament inexistents a la ciutat-.
Hi ha qui diu que legislar sobre un problema la realitat del qual és molt petita és crear problemes on no n'hi ha. O que prendre aquesta decisió és coartar la llibertat dels ciutadans per anar com vulguin pel carrer i estigmatitzar la comunitat magrebina. Òbviament cal tenir-ho en compte. Però els qui això afirmen segueixen sense entendre que els gairebé 5.000 vots a Plataforma a les municipals d'ara fa dos anys eren una senyal, una petició d’una fermesa més gran a l'hora de tractar el fenomen migratori i concretament dels deures que també tenen els immigrants. El maig de fa dos anys hi va haver un vot que reclamava límits. Tamisar, interpretar i traduir aquesta petició, aquest retret és feina dels representants dels partits polítics; l’èxit de Plataforma en tot cas és haver-ho fet quan ningú s’hi atrevia per por de ser acusat de xenòfob. I és que la política no és només gestionar problemes concrets als quals cal donar solucions concretes sinó també copsar inquietuds, malestars i anhels i donar-los resposta, sense caure en la demagògia. Això és la política en majúscules.
Un il.lustre socialista local ja va dir, ara fa onze anys, quan hi va haver la crisi de la mesquita que la comunitat musulmana volia aixecar al barri de Rocafonda, que en el tema de la immigració havíem de deixar de banda les postures bonistes, ideològicament fàcils, i actuar amb pragmatisme i sentit comú. I el sentit comú diu que, de cara a aconseguir precisament la integració i la millor convivència possible a casa nostra, cal assenyalar uns límits comuns, un marc de joc igual per a tots. Això, en contra del que es pugui pensar i de les legítimes protestes de la comunitat marroquina local, és el més sensat que hi pot haver. Cal posar límits per garantir la convivència. Ah; aquest il·lustre socialista es deia Manel Mas i era l'alcalde de Mataró.
* Article publicat al Tribuna Maresme del mes de juny.
Davant la inacció d'aquests mateixos partits polítics locals -començant pel que governa, que és qui ho ha de liderar- sobre com donar resposta als malestars que crea el fenomen migratori i que s'expressa en la paralització del Pacte per la Nova Ciutadania, que s'hauria d'haver firmat de nou fa mesos, el pronunciament del ple municipal té algunes virtuts. La principal: bloqueja el discurs de Plataforma en el sentit que la "casta política", que en diuen ells, no s'atreveix a prendre mesures fortes contra la falta d'adaptació dels immigrants als costums autòctons -encara que el burka i el niqab siguin pràcticament inexistents a la ciutat-.
Hi ha qui diu que legislar sobre un problema la realitat del qual és molt petita és crear problemes on no n'hi ha. O que prendre aquesta decisió és coartar la llibertat dels ciutadans per anar com vulguin pel carrer i estigmatitzar la comunitat magrebina. Òbviament cal tenir-ho en compte. Però els qui això afirmen segueixen sense entendre que els gairebé 5.000 vots a Plataforma a les municipals d'ara fa dos anys eren una senyal, una petició d’una fermesa més gran a l'hora de tractar el fenomen migratori i concretament dels deures que també tenen els immigrants. El maig de fa dos anys hi va haver un vot que reclamava límits. Tamisar, interpretar i traduir aquesta petició, aquest retret és feina dels representants dels partits polítics; l’èxit de Plataforma en tot cas és haver-ho fet quan ningú s’hi atrevia per por de ser acusat de xenòfob. I és que la política no és només gestionar problemes concrets als quals cal donar solucions concretes sinó també copsar inquietuds, malestars i anhels i donar-los resposta, sense caure en la demagògia. Això és la política en majúscules.
Un il.lustre socialista local ja va dir, ara fa onze anys, quan hi va haver la crisi de la mesquita que la comunitat musulmana volia aixecar al barri de Rocafonda, que en el tema de la immigració havíem de deixar de banda les postures bonistes, ideològicament fàcils, i actuar amb pragmatisme i sentit comú. I el sentit comú diu que, de cara a aconseguir precisament la integració i la millor convivència possible a casa nostra, cal assenyalar uns límits comuns, un marc de joc igual per a tots. Això, en contra del que es pugui pensar i de les legítimes protestes de la comunitat marroquina local, és el més sensat que hi pot haver. Cal posar límits per garantir la convivència. Ah; aquest il·lustre socialista es deia Manel Mas i era l'alcalde de Mataró.
* Article publicat al Tribuna Maresme del mes de juny.
Comentaris