Que arribi Sant Ramon *

Escric aquestes ratlles quan tot just el dia comença a allargar-se i la calor sembla que estigui a punt de destronar les pluges i nuvolades que no volen deixar-nos gaudir de l’època estival. Quan resseguiu aquestes línies amb els ulls, el cicle que ara comencem ja serà història i estarem altre cop a les portes de la tardor. Abans d’això, però, hi ha una festivitat ineludible, que persevera any rera any: la Serenata del carrer de Sant Ramon.

Per mi Sant Ramon és l’últim dia d’estiu; abans que les agendes i el calendari prenguin terreny exigint reunions, trobades, feina i més feina. L’última oportunitat –fins l’any següent, per sort- de retrobar sensacions quasi perdudes en nom del “desenvolupament” i el “benestar material”; per exemple sopar enmig del carrer, en una taula de fusta, de forma casolana.

Sant Ramon és moment de gaudir, intensament, de les coses petites i de compartir. Sí, compartir, una paraula tan passada de moda com “responsabilitat” o “sacrifici”... Compartir el menjar, la conversa, la música, les rialles.. i fer-ho amb els amics, la família, la “nostra gent”... Un moment, en definitiva, per celebrar que estem vius, que estem junts, que estimem la nostra història i el nostre racó de món... una estona que hauríem de saber reproduir cada dia de l’any.

“Que arribi l’agost”, diuen Els Pets en una cançó del seu darrer àlbum. En aquest tema, el grup de Constantí evoca també aquesta època de l’any en què tot es torna més tranquil, més suau, més plàcid, més lent... més humà, en definitiva. Doncs jo dic: que arribi Sant Ramon!

* Escrit publicat al programa de la Serenata del Carrer Sant Ramon el 2004.