Retalls de viatge: Res és el que sembla al Machu Pichu

Oi que pensàveu que aquesta muntanya és el Machu Pichu? Doncs no.

A Machu Pichu, la ciutat de repòs creada pels inques enmig del Perú durant el seu apogeu del segle XV, res és el que sembla. Només arribar a dalt, el guia ens deixa bocabadats quan explica que el Machu Pichu, en realitat, és la muntanya que queda al darrere de l'indret on es fan les fotos típiques de la vall sagrada: la muntanya que hem vist mil cops per televisió i Internet és el Wayna Pichu. Caram. Més tard, resol un altre interrogant: a Machu Pichu només s'ha trobat un braçalet d'or. Vaja, que contra la creença popular, l'or i els inques no eren elements indissociables. Coi. Veig una columna de fum i quan ja estic a punt d'avisar del foc que ens engolirà a tots en pocs segons, m'adono que tan sols és un núvol, que de tan desfet sembla fum. Clar, és que devem estar a les altituds màgiques on es creen els núvols. Doncs bé, potser si, però en cap cas estem espectacularment alts, "només" 2.500 metres. Jo que em pensava que era un dels punts més alts del Perú! Patapam. Una última: plou i el guia diu que res, que són quatre gotes que pluja que "molesten però no mullen". Al cap de vint minuts, el sistema de clavegueram inca defensa la seva vigència engolint una quantitat d'aigua que ens fa viure a totes escenes que ens acosten a Indiana Jones i el temple maleït. I el guia ha desaparegut muntanya avall. Res és el que sembla al Machu Pichu.

Catalunya poble a poble (I): El repte pendent
Catalunya Sud. Com aquell diari on el periodista musical Pep Blay va etiquetar per primera vegada aquella música que feien Els Pets com a rock agrícola a principis dels anys noranta. Doncs Catalunya Sud, perquè nosaltres, des de Mataró, tenim tirada pel nord, per les comarques gironines. O això o anem cap a la capital, però superar el Llobregat per baix també és cosa poc habitual. És clar, mirant amunt amb una horeta et pots plantar a indrets com Vic i Girona, que són un bé de Déu de ciutats i ens fan enrojolir quan els comparem amb la nostra capital del Maresme (?). I a més d'aquestes ciutats d'interior hi ha l'Empordà –l'Alt Empordà, el Baix, l'Empordanet...-, la Ítaca catalana, on tots els somnis semblen que han de ser possibles. Fins i tot França, Perpinyà, segons com, ens queda més a prop que la Catalunya Sud. Teníem, per tant, un deute pendent amb la Catalunya Nova. Una mica tard, segurament, per posar-nos a resoldre'l però... no diuen que mai no és tard? Doncs ja ens teniu a l'Oriol i a un servidor solcant l'autopista del Garraf que porta fins a Tarragona, donant voltes per la zona fins a encertar amb la petitesa de Constantí –el poblet que hi ha al costat de la Petroquímica, ja ens n'avisaven, Els Pets!- i després seguint la carretera general, la Nacional, fins a Mora d'Ebre, que és on som ara, just al costat de l'Ebre que ha donat i dóna vida a aquestes terres. Poc més de 5.000 habitants, carrerons estrets i estirats de llum groguenca i poca oferta nocturna (res a dir però del nostre magnífic indret de dormida, l'Hostal La Creu). Ara toca Miravet, on els nostres polítics van anar a intentar començar bé una cosa que se sabia que acabaria malament com l'Estatut. Fem nostra la seva simbologia d'iniciar la redacció de la nostra nova constitució (en minúscules) en aquest petit indret de la Ribera d'Ebre i ens comencem a enamorar d'un altre bonic indret del nostre petit país.

* Us recomano molt vivament les fotografies de l'anterior periple de l'Oriol a Menorca. Cliqueu aquí.