Retalls de viatge: Mallorca, una cala, un capvespre

Una cala de la Costa Brava, però podria ser aquella de Mallorca....



Era una escena paradisíaca però no clàssica. Ni l'aigua era blava transparent ni hi havia una posta de sol de pel·lícula. Més aviat era un dia rúfol, tristot, grisós. La cala on ens trobàvem tenia forma de u, de manera que les nostres paraules ressonaven i rebotaven a les parets. El que més clarament recordo és el so del gas que sortia de la bombona blava i feia possible el foc que, a l'altre costat de la paella de nyigui-nyogui, fregia una humil truita a la francesa gràcies a l'acció de l'oli d'oliva.

En aquella platja no hi havia ningú més, no feia sol ni plovia i l'únic que trencava aquesta harmonia còsmica érem nosaltres cuinant la nostra truita. Per la resta, silenci absolut. Tot una mica apocalíptic. Tampoc es pot dir que estiguéssim eufòrics ni molt divertits, simplement hi érem. Hi havia pau, a l'ambient, placidesa; una sensació que se'ns va calar als ossos de la mateixa manera que el fred va fer-ho, a mesura que entràvem en el capvespre. De mica en mica, el color gairebé blanquinós de l'aigua es va tornar negre com el carbó mentre nosaltres ens cruspíem el sopar.

Una cala, un capvespre, a Mallorca. Podria ser ahir, fa dotze anys o d'aquí a set setmanes. Però potser si hi tornéssim no seria el mateix. Va ser aquell dia i prou.