El Padre Celestino i l’església del Tobogan: un home i un temple

"Sóc un home amb sort. A l'època de la Transició uns d'ultradreta em volien cremar el cotxe, però al final va acabar en flames un altre que era d’un company". Celestino Bravo, el padre Celestino, com l'anomena tothom aquí, és la història viva del Poblado Roca, una zona entre Viladecans i Gavà que ell ha vist convertir de camps en una autèntica ciutat. No és que hi nasqués, però des de 1962 és el rector de la parròquia de Santa Maria de Sales de Viladecans, una de les quatre que hi ha en aquesta població del Baix Llobregat. "Ah si, vols dir l'església del Tobogan!", us respondrà qualsevol habitant del barri si li pregunteu pel nom oficial del temple. Si us planteu davant la construcció entendreu perquè: us pot semblar des d’un tobogan gegant a una pista de salt d'esquí “austríaca, com l’arquitecte que ho va dissenyar”, apunta irònic el padre Celestino.

"Jo sempre dic que aquesta és la comunitat de l'amistat, perquè la parròquia es va poder fer gràcies a la complicitat de molta gent", rememora dins aquesta curiosa església, de planta absolutament irregular i construïda amb formigó en la línia de Le Corbusier i que té l’altar com a element central. El seu naixement, el 1967, va estretament lligat a l'empresa Roca, que la va finançar parcialment com un dels edificis públics del barri destinats als seus treballadors. Una coincidència no buscada entre l'arquitecte austríac Robert Kramreiter emigrat a Barcelona, el seu aparellador que era de Viladecans i el propietari dels terrenys van fer possible la construcció del temple, tot plegat auspiciat per mossèn Ramon Saborit, rector de la postguerra de Sant Joan de Viladecans, la parròquia de tota la vida de la població.

I com va venir a parar a les terres banyades pel Llobregat l’home encarregat de liderar aquesta “comunitat de l’amistat”? Res ho presagiava quan va néixer ara fa 81 anys a Somolinos, un minúscul poble de Castella-La Manxa de 25 habitants. De jovenet es va posar a estudiar per capellà a Sigüenza, però una malaltia en un ull el va portar fins a Barcelona, on es va acabar ordenant. Una recaiguda en aquesta afectació el va portar a fer de capellà de l’Hospital de Viladecans. I ja no es va moure d'aquí. Primer com a capellà del centre i posteriorment com a rector de la parròquia, càrrec que ostenta des de fa 47 anys. N’ha vist de tots colors, per tant. I el que queda, encara: la zona torna a estar d'actualitat per l’ERO que Roca acaba de presentar i que deixaria tres-centes persones a l’atur. Doncs el padre Celestino, degut a la vinculació que va tenir durant els anys setanta amb el moviment sindical, és qui va llegir, a mitjans d'octubre, el manifest contrari al pla de retallada com a portaveu de sindicats i ajuntament. El rector de l’església del Tobogan va acollir, el 1971 i el 1976, dues vagues històriques a l’interior del temple, donant suport al dret a vaga des del full parroquial. En la segona, la més crispada, la Guàrdia Civil va assetjar l'edifici durant un mes, just quan tenien lloc els Fets de Vitoria al País Basc. Ara, doncs, tan pels feligresos com per la ciutat segueix sent una autoritat moral i per això ha rebut homenatges i darrerament la Medalla d'Honor de Viladecans.

Abans que res, però, aquest castellanomanxec de tracte afable és des de fa quasi mig segle el principal promotor d'aquest temple: "Estar tants anys en un lloc permet agafar confiança de veritat amb els feligresos. Jo crec que ara ja si que la tinc!", apunta, sorneguer. Els fets parlen per si mateixos: si no gaudís de la confiança de la gent difícilment podria tirar endavant l'enèssim projecte de dignificació de la parròquia, valorat amb cinc-cents mil euros, pel qual es construiran uns locals en condicions i una casa rectoral en uns terrenys adjacents. Poques històries hi deuen haver a Catalunya que vinculin tan fortament un home i un temple. La del Padre Celestino del Poblado Roca i l’església del Tobogan és una d’aquestes.

Mira el vídeo a CatalunyaReligio.cat aquí.
Article relacionat: http://puntviladecans.blogspot.com/2008/01/lesglsia-i-les-vagues-de-la-roca.html