Peret segueix sense tenir-ne prou

Va néixer el 1935 i per tant en té 74, però l'energia li segueix corrent per les venes i això sembla que és el que ha provocat que Pere Pubill Calaf, en Peret de Mataró, s'hagi decidit a treure un nou disc després de l'exitós Que levante el dedo, on feia un crit contra la hipocresia que la societat té respecte temes com la prostitució. Ara el nou volum, a la venta des d'aquest dimarts, es titula De los cobardes nunca se ha escrito nada. Consta d'onze temes i s'ha fet acompanyar de fèmines de vàlua com Marina, la vocalista d’Ojos de Brujo, o la Mari de Chambao.

Un servidor, que va saber de l'existència de Peret en veure'l com una de les icones musicals dels Jocs del 92 i no va ser fins més tard que en va descobrir la seva vinculació amb Mataró, va tenir la sort d'entrevistar-lo, per a Mataró Ràdio, amb motiu de la sortida del seu darrer disc. Era a principis de 2007, un dimecres a la tarda, a la cuina de la casa que té a pocs metres del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Va ser extraordinariament acollidor i gentil. L'escena tenia el seu què: jo, un jovenet de Mataró, entrevistant un avi nascut a Mataró enmig d'una taula parada amb mantell blanc i els utensilis habituals d'una cuina. No sé perquè la vam fer allà, però el cert és que va provocar una intimitat que es notava a la conversa final.

Vaig retrobar-hi uns mesos després, el setembre de 2007, en un acte d'homenatge que li van preparar els Amics de la ciutat a la sala d'actes Caixa Laietana de la capital del Maresme, on jo actuava de copresentador juntament amb Ricard Bonamusa, que el coneix molt d'aprop [notícia a capgros.com i a El Tot Mataró]. Aquell dia, com ja vaig explicar aquí, Peret em va dir que les seves cançons eren molt populars a indrets com Argentina, encara que potser no el nom de l'autor, cosa que vaig poder comprovar que no era certa: enmig de Buenos Aires el nom de Peret no es fa estrany. Estàvem davant un personatge conegudíssim, aquí i a l'altra punta de món.

Un personatge àmpliament popular i que manté una gran humanitat: té un sentit de la caritat molt acusat i això fa que esmerci moltes hores al costat dels malalts, un detall que va revelar en aquella vesprada a Mataró (“L’economia no té res a veure amb la felicitat. Sembla estrany però jo sóc feliç anant a visitar malalts”, va dir). De fet també allà va explicar que precisament això és el que li va permetre triomfar en el món de la música: la malaltia d'un oncle seu el va portar de tornada d'Amèrica a Catalunya i va provocar l'encontre amb les discogràfiques que l'encimbellarien als altars de l'èxit durant molts anys. Aquests gestos, aquesta humanitat, és el que ha permès a dia d'avui seguir sent un gran músic, un gran comunicador i un mataroní de socarrel, molt estimat pels seus conciutadans. Que sigui per molts anys.