La revolució que tots hauríem volgut viure

M'impressiona veure aquesta matinada el documental Revolució: presa 2, on el periodista de TV3 Carles Bosch rememora la seva presència -va ser l'únic periodista occidental que va recollir íntegrament els fets, des de dins- a la Revolució de Vellut, a Praha, llavors capital de Txecoslovàquia, ara fa vint anys. Una revolució que va significar el final del comunisme i la pujada al poder de l'intel·lectual Vaclav Havel. Vint anys després els líders d'aquella revolució són tots persones que ideològicament es defineixen de centredreta, segurament més per oposició al comunisme que van haver de patir que per defensa del capitalisme (el mateix vaig poder copsar en un viatge a la catòlica Polònia el 2001). Bosch, que extranyament en un mitjà públic a Catalunya explicita que és votant d'esquerres, diu que ho entén. No crec que tothom ho comprengui tan bé a Catalunya: aquí els bons sempre són d'esquerres.

Recordava molt vagament les imatges enregistrades en vídeo 8 pel periodista català i una entrevista que li feien al propi Bosch on explicava com s'ho havia fet per ser l'únic periodista estranger enregistrant una revolució en directe durant una setmana sencera. Va ser una de les primeres vegades que recordo al·lucinar amb la feina d'un periodista internacional, amb el 30 minuts i els programes de reportatges de TV3. Una trajectòria que seguiria amb l'excepcional seguiment que la televisió pública catalana sempre ha dut a terme de les qüestions internacionals, sabent que tan important era explicar el que passava a casa com ensenyar, amb els nostres ulls, el que passava a l'exerior.

Mirant aquesta nit el documental no puc evitar sentir una petita pulsió revolucionària latent en mi. Una pulsió que tots portem dins, que tots tenim, fins i tot els que ens considerem moderats i pragmàtics. Un desig de prendre el carrer, de fer tombar règims, fer moure el món en un tres i no res. Busquem viure instants -encara que només siguin instants fugaços- plens de sentit, èpics. Que donin sentit a la nostra existència, que ens facin glatir. Com Javier Cercas pretenia viure -una altra cosa és com va ser realment- el 23-F: agafat de la mà de la noia de qui estava enamorat, a la universitat, segons relata a Anatomia d'un instant (també aquell dia Zapatero, amb l'edició especial de El País sota el braç, va teixir el lligam sentimental definitiu amb la que seria la seva dona, Sonsoles Espinosa).

La meva generació no ha corregut davant els grisos ni té gaires històries èpiques per explicar. Potser les manifestacions contra la guerra de l'Iraq i para de comptar. És clar que d'aquesta manera també ens hem estalviat viure el trauma de les revolucions, sempre el mateix: el desencant posterior, el desencís que admeten els personatges de Carles Bosch entrevistats vint anys després. Per definició és impossible satisfer a tothom i a vegades és impossible satisfer a ningú.

A tots ens hauria agradat viure una revolució com les que van tenir lloc fa una vintena d'anys a l'est d'Europa. Però al final es demostra que no hi ha revolució més vàlida que la d'aixecar-se al matí, cada dia, i pensar què pots fer pel teu país i per la teva gent. Poc romàntic? Jo diria que no, però en tot cas tan real... com la vida mateixa.