En la mort del patriarca Pavle: el paper de les religions a la guerra de Bòsnia

En la segona imatge d'aquest vídeo, corresponent a l'episodi 3 de la sèrie de la BBC La Mort de Iugoslàvia, apareix el patriarca Pavle apel·lant al comú interès.

Ha mort a Belgrad el patriarca Pavle [notícia de l'Avui]. Segurament així, a primera lectura, no us sonarà el nom ni recordareu la rellevància del personatge en tot el procés que va de dissolució de Iugoslàvia, des que va ser nomenat patriarca de l'Església nacional sèrbia el 1990 fins que va deixar de donar suport a Milosevic el 1999. Molt sintèticament, en aquesta notícia de l'Avui s'afirma que "sota el seu mandat, l'Església sèrbia va recolzar les guerres iniciades per Slobodan Milosevic contra Croàcia i Bòsnia i Hercegovina". En el mateix sentit va una peça obituària a El País [aquí]. Em sorprèn molt llegir altres versions de la seva implicació en el conflicte [aquí], però francament, no me les acabo de creure. Òbviament, davant la possibilitat d'entabanar una part de la gent, hi ha qui s'hi apunta. La foto d'un Radovan Karadzic besant-li la mà és prou aclaridora.

Però més enllà de les bondats o les maldats del patriarca Pavle, l'òbit em permet reflexionar sobre una qüestió candent: la implicació de les esglésies nacionals en els processos polítics. A ningú se li escapa que la catolicitat de Polònia va ser un dels elements que van impulsar el sindicat Solidarnosc durant els anys vuitanta perquè s'hi acabessin duent a terme eleccions democràtiques. L'Església polonesa va actuar complint els preceptes evangèlics que, per molt que alguns vulguin ara vendre'ns gat per llebre, insten a promoure el màxim de llibertat i dignitat per a tots els éssers humans, sigui quina sigui la seva condició. Doncs en el cas de Iugoslàvia i les diferents regions que en formaven part, va ser exactament el contrari: les religions van ser utilitzades -amb el beneplàcit dels seus dirigents- com a arma per a promoure l'odi racial i les matances interètniques. Així de clar.

En vaig tenir bona mostra l'estiu de 2006 en el viatge que va permetre'ns a l'equip format per Jordi Aliberas, Ariadna Vázquez, Edin Kapic i un servidor produir el documental Els Ponts de Mostar [veure aquí]. La descomunal alçada de la recentment construïda església dels franciscans, que pretenia ratificar la catolicitat de la capital d'Hercegovina suposadament amenaçada pels musulmans, era tot un símbol. L'edifici, mastodòntic i construït amb tones i tones de formigó, enviava un missatge implícit però molt clar als visitants: això és terra catòlica i ningú ens en mourà. Si faig esment a què l'edifici s'havia reconstruït -pagant l'Ajuntament controlat pels croats, Zagreb i el Vaticà- a molt pocs metres del boulevard de la ciutat, el vial que es va convertir en la línia de front en la guerra que va enfrontar entre 1993 i 1994 l’exèrcit del legítim govern bosnià i la milícia de croats ultranacionalistes armada des de Croàcia, tot queda encara més clar. Podeu llegir el reportatge Les religions com a excusa publicat a la revista de diàleg interreligiós Dialogal l'hivern de 2006 clicant aquí. Les paraules del prestigiós professor catòlic Slavo Kukic, que podreu llegir dins el reportatge, són molt aclaridores: “Per desgràcia l’actuació de l’església catòlica, l’església ortodoxa i la comunitat musulmana a Bòsnia, tot el que feien durant la guerra i tot el que fan durant la postguerra, és totalment incompatible amb el que diuen els seus llibres sagrats. Justificaven els morts i donaven peu a més en els seus sermons. I això ho feien durant la guerra i també a la postguerra”, apuntava entrevistat al seu estudi ara fa tres anys.