Periodisme de guerra

Colin Farrel i Jamie Sives durant la filmació de Triage.

Si no fos un poruc suposo que seria periodista de guerra. Un d'aquests freelance que agafa un avió i se'n va a l'altra punta de món a retratar una realitat desconeguda per oferir-la als lectors del seu país d'origen. És tot al que un tipus determinat de periodista somia. Però com que sóc un absolut poruc si alguna cosa puc dir que he fet, molt modestament, és "periodisme de postguerra", de reconstrucció: Bòsnia, Irlanda del Nord, Palestina, el Kurdistan turc... són quatre dels indrets calents del planeta que he visitat i reportatjat, però mai en període de guerra -en el cas palestinoisraelià això és una mica dubtós; sempre hi ha pau-guerra-. Encara aquest estiu vaig passejar-me pels terrenys de la Krajina croata, la zona de frontera -això significa el mot Krajina- de Croàcia amb Bòsnia poblada per serbis i on va començar la segona guerra iugoslava, que va enfrontar l'exèrcit federal iugoslau amb el nounat exèrcit de Croàcia entre 1991 i 1992. Els senyals de la guerra encara hi són ben visibles en les cases cremades, façanes ametrallades i una sensació de tristor general degut a la marxa d'uns cent mil serbis, en un episodi de neteja ètnica mai massa comentat (els croats eren els bons, els independentistes; els serbis eren els opressors, els estatalistes, per la nostra opinió pública).

Tot això em passava pel cap ahir al vespre després de veure Triage, el darrer film del director Danis Tanovic, autor de la magnífica En Tierra de Nadie [referència a IMDB], on s'arribava a una situació d'absurda i escruixidora fatalitat amb les guerres iugoslaves com a context. En aquest film d'ara s'explica la història de dos fotoperiodistes europeus que cobreixen, a finals dels vuitanta, les ofensives que l'exèrcit iraquià de Saddam Hussein duia a terme contra les guerrilles kurdes dels peshmerga (històricament, el dictador iraquià havia fustigat amb força tan xiïtes, al sud del país, com kurds, al nord, i havia primat la minoria sunnita). Els protagonistes de la pel·lícula es troben davant una disjuntiva habitual: s'esperen uns quants dies més a veure si enxanpen fotos encara més impactants? O emprenen el camí de retorn a casa? La clàssica lluita entre el desig de fama, poder i glòria en contraposició a l'amistat que els uneix és la idea de fons de la pel·lícula, que serveix per subratllar la incapacitat humana de veure cadàvers, mort i destrucció fent veure que no s'immuta. No és cert, no és possible fer veure que no passa res. Al final tot aquest terror es queda dins el cap i el cor dels que el veuen, i no és tan fàcil sortir-ne i oblidar-lo, sobretot si hi ha hagut experències tràgiques com a la pel·lícula. Els corresponsals de guerra també són humans, vaja.

Bona pel·lícula. Només li trobo un però: no aprofita per plantejar el dilema elemental del fotoperiodisme, que no és altre que els seus límits. Els dos protagonistes tenen estils diferents de fotografiar, perquè mentre un invoca l'esperança l'altre es recrea en els rostres del Mal. Surt com un apunt, però la pel·lícula no s'hi endinsa. No té perquè fer-ho, però trobo que és un filó argumental poc treballat en el cinema actual, segurament per ser una pregunta massa clàssica, massa evident. Quin sentit té un fotoperiodisme basat en la sang, en buscar la imatge més bèstia de la realitat? L'hauríem d'evitar o també fa la seva funció, perquè ens entra per l'estómac i no pel cap? I encara una altra qüestió: un cop el fotoperiodisme ha perdut la capacitat d'informar -de donar notícia, perquè se sap gairebé tot el que passa arreu a l'instant- dels grans fets de la política internacional quin paper se li reserva? Queda clar que l'exigència de cara a aquells que el practiquen és més alta: si ja sabem "què passa" la pregunta que pot respondre el fotoperiodisme potser és "perquè passa" una cosa? Hi ha periodistes disposats a practicar un fotoperiodisme que plantegi els conflictes, les seves arrels, les seves conseqüències?

Moltes preguntes, potser masses. De moment, si us ve de gust tot això, aneu a veure Triage.

DDM: El Petit de Cal Eril: orgull de so rural



Una de les veus més renovadores del folk català va actuar el passat dissabte al Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. Davant una audiència que omplia la majoria de la platea, El Petit de Cal Eril va mostrar un dels seus principals principis: el desacomplexament de les formes. Un cantant amb guitarra, una bateria, un baix amb maraques i xilòfon i un llançador d'efectes -amb un brutal Theremin- ja van servir de sobres com a formació musical fer un folk d'aires pop i moderns personalíssim. El conjunt de Guissona té un enorme orgull de so rural, i això s'encomana. (...) ELOI AYMERICH/JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.