La margen izquierda
En Koldo Rodríguez, el nostre contacte a Sestao, al costat de l'Eloi Aymerich.Sempre havia tingut ganes de conèixer el que en diuen "La margen izquierda" del Nervión, la zona roja del País Basc, que queda a l'esquerra del riu que divideix Bilbao en dos. A un costat, sobretot en el passat, la burgesia, els propietaris de les fàbriques. A l'altre, els obrers, els treballadors de les mateixes fàbriques. Els de dretes i els d'esquerres, sovint els "bascos" i els immigrants espanyols que van anar a treballar al País Basc. A banda de no entendre perquè en diuen "La margen", en femení, la veritat és que em feia molta gràcia conèixer aquest indret ideològicament tan plàstic, tan contundent: uns i altres separats per un riu. I no separats, com he vist a Belfast o a Mostar en funció de les ètnies, sinó sobretot per la posició econòmica que ocupava cada persona. Estem acostumats, fins i tot a casa nostra, a què hi hagi barris més benestants o menys, però en comparació amb aquesta divisió rics/obrers que es dóna a Biscaia, diria que són diferències imperceptibles.
Doncs bé, com en les millors ocasions les coses passen perquè han de passar i dissabte al vespre -per motius professionals- em vaig trobar sortint per una d'aquestes fantàstiques boques de vidre del metro de Bilbao dissenyat per Norman Foster i plantant-nos a la plaça central de Sestao, on hi ha un dels darrers caserios que es conserven i l'Ajuntament. De bracet amb en Koldo, el nostre contacte, vam fer un primer reconeixement nocturn de la ciutat, que com a ciutat es va desenvolupar a mitjans segle passat per estar a pocs centenars de metres del mítics Altos Hornos del País Basc. Fàbriques que ocupaven a milers de treballadors i que, un cop feta la reconversió industrial sobretot als anys vuitanta, van deixar orfes les poblacions de "la margen izquierda".
El més apassionant però va venir l'endemà al matí, quan vam poder baixar la muntanya asfaltada que és la ciutat, des de l'antic centre fins al que va ser el nou centre de la ciutat, a primera línia de les fàbriques, durant gran part del segle XX. Ara, les darreres dècades, la part moderna tan propera a les fàbriques ha anat quedant abandonada i s'hi han refugiat els immigrants extracomunitaris (també n'hi ha, a Euskadi, pocs però n'hi ha). De manera que el centre ha tornat on era a principis del segle XX. Escala mecànica amunt, escala mecànica avall, els habitants de Sestao van fent la seva vida amb la mirada sempre fixa a les fàbriques els van donar tanta vida en el seu moment i que després van anar esfumant-se com espais de producció. Una metàfora brutal del pas del temps. Sestao ha perdut un bon gruix de població i ara està a l'entorn dels 30.000 habitants.
Finalment, doncs, ja he estat a "La margen izquierda del Nervión". Gràcies per tot, Koldo.
Doncs bé, com en les millors ocasions les coses passen perquè han de passar i dissabte al vespre -per motius professionals- em vaig trobar sortint per una d'aquestes fantàstiques boques de vidre del metro de Bilbao dissenyat per Norman Foster i plantant-nos a la plaça central de Sestao, on hi ha un dels darrers caserios que es conserven i l'Ajuntament. De bracet amb en Koldo, el nostre contacte, vam fer un primer reconeixement nocturn de la ciutat, que com a ciutat es va desenvolupar a mitjans segle passat per estar a pocs centenars de metres del mítics Altos Hornos del País Basc. Fàbriques que ocupaven a milers de treballadors i que, un cop feta la reconversió industrial sobretot als anys vuitanta, van deixar orfes les poblacions de "la margen izquierda".
El més apassionant però va venir l'endemà al matí, quan vam poder baixar la muntanya asfaltada que és la ciutat, des de l'antic centre fins al que va ser el nou centre de la ciutat, a primera línia de les fàbriques, durant gran part del segle XX. Ara, les darreres dècades, la part moderna tan propera a les fàbriques ha anat quedant abandonada i s'hi han refugiat els immigrants extracomunitaris (també n'hi ha, a Euskadi, pocs però n'hi ha). De manera que el centre ha tornat on era a principis del segle XX. Escala mecànica amunt, escala mecànica avall, els habitants de Sestao van fent la seva vida amb la mirada sempre fixa a les fàbriques els van donar tanta vida en el seu moment i que després van anar esfumant-se com espais de producció. Una metàfora brutal del pas del temps. Sestao ha perdut un bon gruix de població i ara està a l'entorn dels 30.000 habitants.
Finalment, doncs, ja he estat a "La margen izquierda del Nervión". Gràcies per tot, Koldo.
Comentaris