La presó (i els presos) que voldríem oblidar per sempre

Aquest divendres dia 4, finalment, s'estrena Las dos vidas de Andrés Rabadán. He tingut la possibilitat de contemplar la producció de Ventura Durall abans de la data i ja vaig fer un post recomanant absolutament tan la pel·lícula com el documental complementari [clicar aquí]. Aneu-la a veure: us farà pensar, us farà reflexionar sobre els motius pels quals una persona fa el que fa i també sobre si el preu a pagar en aquests casos és excessiu. Planteja aquell vell debat sobre la culpabilitat: és realment culpable Andrés Rabadán d'haver matat el seu pare? En sentit estricte òbviament que si, però hauria fet el que va fer si les circumstàncies de la seva infància i joventut haguessin estat les mateixes? I consti que faig la reflexió sense voler ser naïf: si no anem a les causes, a les arrels de perquè es fan les coses, no estem sent seriosos. La resta és demagògia.

Andrés Rabadán sortirà de la presó, segurament, d'aquí a quatre anys. I vindrà a viure a Mataró, on té el domicili la seva dona. N'haurà passat vint, d'anys, a la presó. El seu cas m'ha fet pensar, en tant que empresonat, en un altre (ja ex)pres que va haver d'estar-se, injustament, també una vintena d'anys a la presó, a Illnois, als Estats Units. Es diu Mario Flores i afirmava en aquesta entrevista que li va fer Toni Rodon el 2005 per a Capgròs que va ser la pintura el que li va salvar la vida, en el sentit de no embogir [el de sobre és un enregistrament inèdit de l'entrevista]. "Dos companys que residien a les cel·les del meu costat van començar a ensenyar-me a pintar. Les limitacions eren increïbles perquè els pinzells, les paletes i fins i tot les pintures havien d’estar controlades. Vaig dedicar-me en cos i ànima a saber copiar, primer, i crear, després. El molt temps que dedicava a la pintura em va fer oblidar el lloc on em trobava; podia fugir a través dels quadres, fora dels barrots, d’aquell lloc horrible. Realment puc dir que la pintura em va salvar la vida", afirmava a l'entrevista. Dues dècades en una presó amb l'espasa de Damòcles de poder ser enviat a morir, perquè Flores es trobava en l'anomenat corredor de la mort. Finalment, el ressò de la seva causa gràcies precisament a les seves creacions artístiques va facilitar el seu alliberament (Andrés Rabadán també ha fet exposicions dels seus tortuosos dibuixos, però en aquest cas no han servit per alleugerir la seva pena)

Com fem amb tot allò que no ens agrada, la presó és un equipament, un lloc, que evitem de totes totes. No sabem el què hi passa [vídeo voluntaris pastoral penitenciària de Creure Avui] i no ho volem saber pas, no volem conèixer les biografies de les persones que hi resideixen ni saber què els ha portat allà. En la nostra mentalitat primitiva, volem que "els dolents" (qui són els dolents!) "es podreixin" a la presó. Bé, no està malament; suposo que dècades enrera hauríem demanat directament la pena de mort: ara només volem que s'hi podreixin, a la presó. "Al principi em pensava que no aguantaria; els dies es feien eterns i les nits eren horribles. Vivies sabent que potser l’endemà no podries obrir els ulls i ni tan sols veure la llum del sol. Però una de les virtuts dels homes és saber afrontar les situacions difícils, donar la cara en tot moment, i això és el que vaig intentar", afirmava Flores en aquella entrevista. El seu testimoni, aquella tarda de 2005 a l'espai Capgròs, crec que ens va immunitzar a tots els presents en el sentit de no tractar els presos com a animals, com a números. Ara, recordar que Andrés Rabadán segueix tancat a la presó Model de Barcelona segur que ens obligarà a pensar almenys una estona en tot plegat.