Una broma pesada



Abatut. És com vaig sortir diumenge al vespre de veure als cines Alexandra la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch, que retrata la malaltia de l'Alzheimer viscuda per un pacient ben especial, Pasqual Maragall. No exactament perquè la pel·lícula en sí m'hagués commogut -tampoc em va agradar el llibre Oda Inacabada, escrit en base als seus records [en vaig parlar aquí]-. El producte em va semblar desigual, excessivament llarg i pel meu gust amb un to excessivament pedagògic sobre la malaltia. No ho critico, ho constato; la part que m'interessava era aquella que permetia escrutar com l'expresident viu la situació.

Em va fer patir en Guim, el fill petit d'en Pasqual, al qual no coneixia de cara. Té la meva mateixa edat, és el germà petit amb dues germanes més grans, com jo, i no cal que us digui que em ve al cap pensant amb ell. El propi Pasqual Maragall és el primer en mostrar-se preocupat per precisament la preocupació que mostra el seu fill petit envers la situació. Què deu pensar en Guim? Ho puc intuir, lleugerament. Després de tota una vida veient un pare hiperresponsabilitzat, quan justament comença un període de tranquil·litat... la ditxosa proteïna que anul·la la memòria recent s'interposa entre el seu pare i ell. I cada cop els farà estar més llunyans, fins que no es reconeguin. Aquesta diuen els fills que és la veritable tragèdia: no reconèixer ells el pare, no que el pare no els reconegui a ells. També explica la seva dona, la Diana, que ja ha ocorregut el que havia de passar: en algun moment ell ja no l'ha reconegut a ella.

La imatge del despatx de l'alcalde olímpic -allà on vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo junt amb la Maria Coll per a la revista Valors el maig de 2008 [aquí l'entrevista en sí i aquí la crònica de la visita]- desmuntant-se, també feia feredat. Desfer l'estructura perquè no pugui operar, és clar, per anar posant el malalt en el seu context. Per no mantenir la il·lusió de què aquí no passa res. Lògic, d'altra banda, però espantós. Pel propi malalt i per l'espectador.

Però el que més em va impactar va ser saber que alguns trets de la malaltia d'Alzheimer lliguen amb alguna de les actituds que Maragall tenia ja abans de declarar-se-li la malaltia, en plena vida política. S'explica al documental: els símptomes de la dolència poden declarar-se vint o vint-i-cinc anys abans de què aquesta es declari oficialment. És a dir que allò -almenys una part- d'allò que la gent identificava com a "maragallades" resulta que no eren sinó actituds relacionades d'alguna manera o altra amb els primers símptomes de la malaltia. La seva desinhibició, per exemple, constatada mil i una vegada, el seu ímpetu galopant i a vegades excessiu, els seus canvis d'opinió... aquella manera de fer maragalliana, desendreçada, caòtica, que era el que donava carisma al personatge... doncs resulta que tot aquella aura s'ha convertit en una broma pesada. En una broma de molt mal gust. D'alguna cosa ha servit la revelació: per fer desaparèixer la sospita permanent sobre els seus suposats hàbits alcohòlics.

El seu amic Xavier Rubert de Ventós va arribar a insinuar en el moment de fer-se pública la malaltia que el causant de tot plegat habitava a la Moncloa. Que la pressió a què l'havia sotmès Rodríguez Zapatero l'havia destrossat psíquicament. Ara sabem que això no va ser així; sort, perquè l'acusació era terrible. Ara bé, sí que és probable que el menysteniment que va haver de suportar Maragall i la maniobra de Zapatero per descavalcar-lo ja a principis de 2006 poguessin haver agreujat el procés; no en va en el documental s'explica que les causes de la malaltia són a mitges genètiques, a mitges ambientals.

Feia, doncs, temps que tenia els símptomes, molt temps. Ningú pensava, això no, que poguessin ser senyals del mal d'Alzheimer. Jo mateix, a mitjans de 2007, arran d'una entrevista a La Nit al Dia que li va fer Mònica Terribas, vaig escriure això. Ara ho repasso i me n'adono que en aquella conversa, on estava molt dispers, vaig ressenyar els oblits a la conversa. No els vaig reproduir en aquell post, però ara que hi penso recordo alguna cosa així com: "President, vostè acaba de dir...". I ell: "Ah si? No me'n recordo". Faltaven pocs mesos perquè es fes pública la malaltia que llavors ja tenia. Però en aquell post jo ho atribuïa al caràcter juganer, despistat i imprevisible de l'expresident. I al pes que s'havia tret de sobre en deixar el càrrec.

Recordo la nit en què vaig saber la notícia, el dia abans que es fes la roda de premsa on Maragall va anunciar la seva dolència. Em va trucar una companya que treballa en un rotatiu de Barcelona, avançant-me la notícia, que seria portada dos dies després. Em vaig quedar francament impactat. Maragall l'invencible malalt? Com pot ser?

Mentre escrivia això he recuperat les tres pàgines escrites en grans caràcters de la seva pròpia mà -un document que guardo a pocs metres de l'ordinador, al meu estudi- que ell mateix ens va entregar no sé si al principi o al final de l'entrevista que li vam fer al despatx del Passeig de Gràcia. Havia volgut preparar-se la trobada, cosa que li vam agrair, i veient Vicenç Ferrer a la portada d'un número anterior, l'expresident es va empescar uns petits apunts on barrejava política, literatura, religió i dites populars. Les vam reproduir fotogràficament en el número de Valors citat abans, però ara m'agradaria transcriure un fragment de la pàgina 2, al seu inici. Escriu Maragall: "Per cert, la vídua de Bosch i Aimeric, l'arquitecte, té una casa blanca, preciosa, a Rupià. Quan l'home va morir, ella va fer emblanquinar i endressar el cementiri -que és on vull que m'enterrin- o a La Sala, que és al costat [no s'entén si parla de dos possibles ubicacions de la seva tomba]. Però la vídua va exigir que es fes un trau a la paret del cementiri per a poder veure la tromba del marit des de la finestra. No fos cas que... Això és amor i tota la resta són punyetes".

He volgut citar aquest tros perquè és evident que Maragall pensa, en la mort. En la seva mort física o en la seva mort com a persona, que segons els seus metges es produirà quan ja no sigui capaç de reconèixer les músiques que tan li agraden. La pel·lícula fa pensar, és clar, en la mort. Una mort que també he viscut d'aprop aquests dies a casa. I, paradoxalment, per tant en la necessitat d'aprofitar la vida, com pretén fer Pasqual Maragall fins que aquesta se li escoli entre les mans com sorra fina de la platja.

Comentaris

MATARONA ha dit…
Lo unic que es pot comentar després de llegir aquest article, es que l'ha escrit UNA PERSONA, parlant d'una GRAN PERSONA, i que es molt sensible i emocionant tot el que es diu.

Felicitats, Joan. ¡Escrius tant be com penses, i com sents!

Mª Carme Bufí
Joan Salicru ha dit…
Gràcies Maria Carme. No sóc digne de tants elogis, em sembla...
una abraçada,
joan

Entrades populars