Dinar de Nadal
Ja hi tornem a ser. Ens hem llevat tard -però més aviat que altres dies de Nadal- i d'aquí a uns minuts tornarem a seure tots a taula, a casa en Manel i la Francesca, en allò que amb la família en diem "el tercer pis" -al primer pis hi vivia l'àvia Dolors, al segon nosaltres i al tercer, doncs els del tercer pis. Una mena de masia familiar del segle XXI-.
Hi haurà sopa de galets -"ho vols clar o espès?", em preguntaran i jo que encara no arribo a entendre'n la diferència-, patata, verdura i altres coses per acompanyar -l'Ernest em farà la broma de les pilotes, que un any vaig dir que no m'agradaven gens i ara menjo amb fruïció- i de segon ens cruspirem un fantàstic pollastre. El moment més esperat, però, són les postres. Per un cantó les neules de Can Graupera -hi hauran "cubanos", que m'entusiasmaven de petit?- però sobretot els torrons de Can Miracle, particularament els de iema cremada. Com sempre la gula m'assaltarà i, per por de no menjar-ne gaires, a la primera ronda discretament ja n'agafaré un parell de trossos.
Mentrestant discussions de família, de ciutat, de país -de Catalunya, vull dir, que si ho deixo a l'aire ja em fotarien el primer crit del dinar-, d'immigració, del Tecnocampus, de la COPE, de perquè encara no he acabat la carrera... algun crit quan el consum d'alcohol ja s'hagi disparat... sort que ja no sóc el petit, com abans, i ara la resta ja no està tan pendent de mi. Avui, per sort, comptarem amb la presència d'en Damir, aquest petit mataroní nascut a la llunyana Rússia però que a hores d'ara ja canta les nostres cançons i parla en la nostra llengua. Que per molts anys, doncs, tinguem dinar de Nadal! (i que no arribi la sang al riu!).
Hi haurà sopa de galets -"ho vols clar o espès?", em preguntaran i jo que encara no arribo a entendre'n la diferència-, patata, verdura i altres coses per acompanyar -l'Ernest em farà la broma de les pilotes, que un any vaig dir que no m'agradaven gens i ara menjo amb fruïció- i de segon ens cruspirem un fantàstic pollastre. El moment més esperat, però, són les postres. Per un cantó les neules de Can Graupera -hi hauran "cubanos", que m'entusiasmaven de petit?- però sobretot els torrons de Can Miracle, particularament els de iema cremada. Com sempre la gula m'assaltarà i, per por de no menjar-ne gaires, a la primera ronda discretament ja n'agafaré un parell de trossos.
Mentrestant discussions de família, de ciutat, de país -de Catalunya, vull dir, que si ho deixo a l'aire ja em fotarien el primer crit del dinar-, d'immigració, del Tecnocampus, de la COPE, de perquè encara no he acabat la carrera... algun crit quan el consum d'alcohol ja s'hagi disparat... sort que ja no sóc el petit, com abans, i ara la resta ja no està tan pendent de mi. Avui, per sort, comptarem amb la presència d'en Damir, aquest petit mataroní nascut a la llunyana Rússia però que a hores d'ara ja canta les nostres cançons i parla en la nostra llengua. Que per molts anys, doncs, tinguem dinar de Nadal! (i que no arribi la sang al riu!).
Comentaris