Bilingüisme barceloní: ens falta un registre col·loquial en català

Hi ha molt de mite, entre el món catalanoparlant, en el sentit que la culpa de que el català no assumeixi un rol definitivament preponderant a la societat catalana, un rol autènticament cohesionador pensant sobretot amb els nouvinguts, el té Barcelona i el conjunt de l'àrea metropolitana. Aquesta teoria, més o menys extesa i que té elements certers, ve a dir que aquests àmbits han estat conquerits pel castellà i que, per tant, serà del tot impossible catalanitzar-los. I que, en tot cas, si s'aconsegueix que alguns d'aquests parlin català el preu a pagar és tan alt -un català ple de castellanismes, pura traducció- que no val la pena fer l'esforç. Millor tenir dos blocs enfrontats però que garanteixin la presència d'un català genuí (encara que minoritari), reivindica aquesta tesi.

Fins aquí la teoria, parlem de la pràctica, basada en l'observació constant dels meus ulls en els darrers dos-cents dies. El cert és que, almenys a Barcelona (ja no dic ben bé àrea metropolitana), el català no es parla tan malament com es diu. O en tot cas no tothom el parla tan malament com es diu: hi ha gent que el parla prou bé i gent que efectivament el parla fatal, destrossant l'idioma. Però fins i tot els que parlen bé el català cal remarcar que ho fan amb frases fetes, de forma genuïna, prou rica. El problema, per entendre'ns, no és aquest, si pensem en el futur de la llengua. El problema és que, en contextos informals -o reunions on els presents es tenen confiança-, el castellà és el rei. I, ep!, això no té perquè ser dolent si és una lliure elecció, però és que el castellà s'erigeix en rei lingüístic per les dificultats existents en generar un registre informal en català, un català "xulo" (anava a dir, diver, això prova la pròpia teoria que intento explicar!). Aquesta dificultat provoca que la gent usi el castellà per subratllar el que vol dir, per a explicar-se, per deixar anar un acudit, per cridar.... els registres existents en català semblen incapaços de proporcionar les eines necessàries per a poder mantenir una conversa amb tots els ets i els uts. Aquest, i no un altre, és el veritable problema que té el català: no fa cool, no fa guai, no té una traducció per a unes determinades aplicacions que la població necessita (o si té la traducció ningú l'ha difòs suficientment).


Jo, que no tinc ni idea del món filològic tot i que m'interessa molt, crec que aquesta és la gran amenaça, la feina pendent que té la filologia i la lingüística catalana. Necessitem trobar una manera igual de divertida que en castellà per dir gilipolles. No podem demanar a la gent que digui "estúpid", "capsigrany" i encara menys "saltataulells". Necessitem una paraula que tingui tanta força com gilipolles. No us penseu que només necessitem una traducció potent dels insults, també ens en cal de les frases fetes, per exemple (en aquest àmbit el català és extramadament i hi ha companys periodistes, com Marc Mayola, que són uns autèntics mestres en aquest sentit). Si volem que el català pervisqui en el futur, jo crec que aquesta és la principal tasca a fer. I els mitjans de comunicació (principalment TV3 i Catalunya Ràdio) els principals responsables.

Comentaris

Toni Rodon ha dit…
Estic parcialment d'acord amb tu. Però... d'on el traiem? Ens fem constructivistes i ens inventem una llengua? L'assumim del castellà i seguim fent un "catanyol"? És tv3 l'única que ho ha de fer?
joansalicru ha dit…
toni,
Bé, si, aquí és on sorgeix el problema. Jo només constato el diagnòstic, assenyalo on tenim el problema, crec jo. No és fàcil de resoldre, però haurem de demanar-ho a l'IEC, segurament...
abraçada
joan

Entrades populars