Actes 2.0: ser-hi quan tu vulguis, no quan jo ho decideixi

Clica aquí per veure la interevenció de Lluís Duch i aquí per veure el de Margarita Rivière.

Aquest cap de setmana des de Valors hem acabat de penjar els vídeos corresponents a la jornada Valors i Compromís celebrada el passat dia 23 a la Sala Cabañes. La voluntat d'enregistrar i penjar les intervencions senceres, no pas un resum, obeeix a una concepció del que en podríem anomenar els Actes 2.0; una activitat a la qual l'espectador pot assistir després i tot de la seva finalització. La filosofia és ben senzilla, però entenem que suposa un canvi de paradigma pel que fa a l'organització d'actes públics: aquells que el puguin veure en directe, presencialment, fantàstic, però com que són una absoluta minoria... perquè no enregistrar-ne tot el contingut i penjar-lo a la xarxa de manera que la gent que no hagi pogut venir en directe hi pugui "ser", pugui "anar a l'acte" en el moment que vulgui, còmodament, des de casa?

Hem de deixar de mesurar l'èxit d'un acte en funció el nombre d'assistents; l'important és la repercussió que poden tenir aquells continguts a la xarxa dies, setmanes i mesos després. Perquè un acte no és una escenificació on quanta més gent millor sinó un seguit de paraules, frases... continguts, en argot comunicatiu, que intenten comunicar idees. I això és l'important: que aquests continguts tinguin el màxim ressò possible.

Tot això que apunto ens acosta molt a un esquema televisiu: si no et pots mirar les notícies a l'hora que les fans les mires a través de la pàgina web del canal que vulguis. I per tant hi ha el perill d'acabar organitzant actes només amb un format televisiu, on la presència dels assistents sigui per "omplir", per fer bonic. Doncs això tampoc: la gent que va a un acte ha de tenir algun privilegi afegit, el de poder participar del mateix. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure: doncs que el pensar actes en format 2.0 no ens faci perdre el sentit comunitari que també té -i molt important- una trobada presencial.

Diaridelamusica.com: Sessió trifàsica de cançó íntima


La combinació dels integrants d'Anímic Ferran Palau i Louise Somsom i la cantant d'Oníric, Maria Rodés, van encetar aquest passat dissabte el segon Cicle Petitsons de Caldes d'Estrac. Va ser un recital de poc més d'una hora, acurat i trabat, sense fisures, pensadíssim i que va plantejar un joc a tres bandes. El públic, format per una cinquantena de persones, va gaudir d'aquest joc trifàsic i va descobrir uns músics que lideren les seves respectives bandes i que mica en mica estan obrint nous espais per la música feta a casa nostra a partir d'imaginació, surrealisme i molta sensibilitat. (...)

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

A la recerca del sentit perdut (com tothom)*

“Em trobo un pèl desorientat… una confusió generalitzada que ve d’un desig profund de trobar un sentit a la meva existència”. Són paraules del granollerenc Gerard Porredón, de 24 anys. Aquest llicenciat amb Ciències Polítiques es troba com molts després d’acabar la carrera en un moment de cruïlla a la seva vida. Mentre decidia cap on encaminar-la i després de sentir el relat d’una amiga sobre l’estada que havia fet a la Índia col·laborant en un orfenat es va sentir seduït per aquesta realitat i ara fa un any va decidir tirar-se a la piscina i anar-hi. A quart de carrera en Gerard va fer un Erasmus a París, així que viure fora de casa no li era estrany.“L’experiència m’atreia pel fet de conèixer el país, tan intens, pobre, espiritual“, recorda mentre admet, però, que el veritable viatge que tenia ganes de pilotar era cap a les seves entranyes, intentant descobrir la seva pròpia identitat.

Calcuta va ser la ciutat que durant sis mesos va acollir en Gerard. Després d’unes primeres setmanes de descoberta –en un orfenat al camp i en una de les cases d’acollida creades per la Mare Teresa de Calcuta- va trobar la seva “missió” a l’estació de trens de la ciutat, Haroa. Allà s’hi troben viatgers i comerciants, però també els orfes –alguns enganxats a la cola- així com homes i dones que no tenen on anar –cinc dels quinze milions d’habitants d’aquesta populosa ciutat estan en aquesta situació -. En Gerard es va engrescar junt amb una tarragonina a preparar àpats, fer cures bàsiques i proporcionar canvis d’imatge (roba, tallar cabells, afaitar) a aquestes persones. “Anava aprenent, veient, sorprenent-me, estimant, trencant-me a vegades, enamorant-me...”, explica. El darrer mes de la seva estada, recordant la premissa que el viatge era tan de donar com per rebre, en Gerard el va destinar a conèixer el Nepal, on va aprofitar per aprendre meditació Vipassana.

Tot el viscut aquests mesos se li fa difícil de pair: “Quan patiment que hi ha!”, s’exclama. Com difícil ha estat també la tornada. “M’he sentit molt estrany. On és casa meva? Què vull?”, es pregunta. De moment el camí d’en Gerard passa per fer d’educador en un centre de menors a Sant Celoni. No sap si aquest serà el camí definitiu, però per si de cas, seguirà buscant-lo: “Imagino que, com molts, busco… La meva vida s’ha anat impregnant d’una recerca, d’una set d’autenticitat, de vida plena, que corre pel cos i fa bellugar l’esperit”, explica. Bon viatge, caminant del món!

* Publicat a Foc Nou de gener 2007.

Malgrat tot, Mataró aposta per la cultura

El guanyador de la primera Biennal de pintura Torres Garcia Ciutat de Mataró, el cubà Gustavo Díaz Sosa. Foto: S. Ruiz/capgros.com.

En els darrers anys, malgrat el pessimisme imperant -i permanent en el cas de Mataró- hi ha hagut un cert desvetllament de la cultura a casa nostra. Ho podríem concretar amb dues iniciatives: la Casa de la Música Popular [Superada la Cruïlla] i la biennal artística Torres Garcia-ciutat de Mataró [La biennal de les complicitats, reportatge d'un servidor amb fotos de Sergio Ruiz publicat a Mataró Report el juliol de 2005]. Aquell primer Cruïlla va tenir com a protagonistes a Diego "el cigala" i Maceo Parker, mentre que el guanyador de la primera Torres Garcia va ser el cubà Gustavo Díaz Sosa ["No sabia si la meva obra agradaria"]. El propi Torres García també va ser una mica el protagonista del premi de pintura, perquè la majoria de mataronins no teníem ni idea de què aquest pintor tan conegut i important a Amèrcia del Sud era nascut a Mataró.

Tots dos esdeveniments, Cruïlla i Biennal, van sortir a la llum el 2005, després de molts anys de fer xup-xup a les cuines respectives i han situat Mataró, de forma definitiva, en el mapa cultural català: la Casa de la Música en un àmbit i el Torres Garcia-Ciutat de Mataró en un altre (el crític d'art i amic Pere Pascual qualifica el guardó com un dels més importants del país). La sortida a la superficie d'aquestes dues magnífiques iniciatives va coincidir amb l'entrada a l'alcaldia de Joan Antoni Baron, entusiasta de l'art i en general de la cultura, malgrat a nivell polític no hagi optat fins ara per ostentar les competències en aquest àmbit. I li van permetre exhibir múscul cultural, imprimint un nou aire a la ciutat.

Molt més tard, l'estiu de l'any passat, Mataró va convertir-se en seu majoritària del festival Shakespeare de teatre, a la masia de Can Ribot. Un certamen que enguany entoma amb solitari, degut a les dificultats que tenen -encara més que Mataró- els consistoris petits com Santa Susanna, que el va veure néixer. De manera que a hores d'ara, per primera vegada a la història tenim una Festa Major molt potent, de les més importants de Catalunya, un festival musical consolidat i atractiu, un certamen teatral especialitzat amb un gran renom i un premi de pintura que adquireix reconeixement en mica en mica. Qui s'ho podia imaginar, fa deu anys? Els que profetitzaven als anys noranta que Mataró es convertiria en una ciutat dormitori, grisa, insípida... els deuen pujar els colors, i això que la gestió cultural per part de l'Ajuntament és manifestament millorable a hores d'ara.

Amb tot això encara em deixo de citar la qualitat dels espectacles de Sala Cabañes, el dinamisme de l'Aula de Teatre de l'IMAC, l'empremta que deixa des de fa 31 anys la Mostra de Cinema la feina ingent de Caixa Laietana a les seves sales i d'empreses com Capgròs en el camp de l'art, cites anuals com la permanència del Cirera Rock, la tendència a programar música en directe a les discoteques... molts elements, dispars, desconnectats, però que permeten intuir que hi ha algú que ja ha entès el paper de la cultura com a indústria econòmica a l'economia del futur, en línia amb el què s'ha dit en el passat congrés Economia i Cultura organitzat des de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Avui, doncs, que a les 7 de la tarda s'inaugurava la tercera edició de la Biennal a la sala d'exposicions de Caixa Laietana, moltes felicitats, Antoni, Teresa i companyia, membres tots del col·lectiu Sant Lluc per l'Art i treballadors incasansables.

D'aquí a un més sopar-debat 'El plaer', amb Teresa Forcades

Hi haurà, segur, qui se sorprendrà que un grup d'entitats catòliques com Acció Catòlica Obrera, Justícia i Pau del Maresme, Cristianisme Segle XXI participi en la convocatòria d'un sopar-debat sobre un valor com "el plaer", que tindrà lloc just d'aquí a un mes, el dissabte 27 de juny al Casal de Sant Josep (inscripcions sopardebat@gmail.com). I més encara si la protagonista és la benedictina Teresa Forcades. "El plaer, un valor?", diran alguns. Doncs tot i que potser no ho és estrictament, segur que saber gaudir és una cosa positiva. Per tant, si no és un valor si que és un element positiu de la nostra vida. I la negació del plaer, la repressió del plaer ha estat un dels grans mals (o malentesos) de la cultura catòlica del segle XX. A Valors, en aquest cas des d'una perspectiva no confessional, també volem trencar aquesta dicotomia entre els temes que preocupen/ocupen al comú dels mortals -entre els quals aquest del plaer- i els temes relacionats amb les coses que no van bé, que ens fan patir, aquelles temàtiques a les que creiem ens hem d'abocar. Lliguem-ho amb la jornada del passat dissabte, "el nostre interior": no podem abocar-nos als altres si no ens estimem a nosaltres mateixos, cosa que passa per tenir ben assumida la temàtica del plaer. Hi sou tots convidats, doncs, a participar d'aquest acte.

Javier García i Àlex Valls | Luis de Sebastián

Avui va de noms propis. A partir d'aquest mes de maig, la secció de contes de la revista Valors -que compta amb col·laboradors com Jordi Lopesino, Joan Carles González, Marina Guardiola o Roser Trilla- inicia una singular experiència entre un avi i un nét: el propi dibuixant Javier García [veure web] es converteix en narrador mentre que el seu avi, Benito Aranda, s'intercanvia els papers amb el nét i s'ocupa de les il·lustracions dels contes, que són precisament diàlegs entre els dos.

La secció de contes és una de les que singularitza la nostra revista, sobretot gràcies a la feina que mensualment fa el nostre company Javier García. Avui em diu que el seu avi ha vist el resultat de la tasca conjunta i que s'ha emocionat. A mi, només de pensar-ho, també.










I no deixem de parlar de dibuixants que col·laboren amb Valors. Si mensualment Javier García és l'encarregat d'il·lustrar el conte de la revista, també gairebé cada mes Àlex Valls [facebook] és el responsable d'interpretar -a la manera de Toni Batllori a La Vanguardia- una vinyeta que resumeixi la reflexió o el tema proposats aquell mes. Àlex Valls és notícia perquè aquest dimecres inaugura a l'Ateneu Caixa Laietana una exposició amb els seus treballs.

Luís de Sebastian, gràcies per tot



D'altra banda, avui també és absolutament necessari homenatjar la figura de Luis de Sebastián, a qui vaig tenir la sort d'entrevistar el passat mes de març a la seu d'ESADE, a l'avinguda de Pedralbes, i que ens ha deixat aquesta passada matinada. Potser va ser la darrera entrevista concedida pel propi Sebastián (l'Oriol Llop, cap de premsa d'ESADE, em confirma que si). Mare de Déu. Quan un periodista perd un dels seus entrevistats se li posen els pèls de punta. Aquell que ha estat el seu centre d'atenció un dia concret durant mitja hora, una hora, una tarda... ja no hi és. I això fa remoure l'estómac. Tan serè, tan ple, tan profund... i ara ja no hi és. Gràcies, Luis, per tot [cita del vídeo enregistrat per Valors aquest vespre al programa Economia i Empresa de Catalunya Ràdio, edició 26/05/09].

Joan Majó: confiança en el futur

El mataroní Joan Majó, alcalde de la ciutat entre 1979 i 1982, és sempre un personatge que m'ha meravellat, des de fa molts anys, segurament des d'una ponència seva en un Fòrum Vida i Evangeli que he rellegit diverses vegades, on anunciava per exemple que en pocs anys molta gent deixaria de tenir rellotge perquè "l'hora" seria present arreu. Un personatge admirat, deia, sobretot per una cosa, perquè transmet confiança -no por, com és habitual- de cara al futur. Quan hi ha crisi i quan no n'hi ha. En comptes d'imaginar que el futur serà tecnològicament depriment, l'exminisitre d'Indústria dibuixa un futur més humà, més sostenible, més feliç, però ho fa en base a l'experiència refutada, les dades i el rigor; no a una il·lusió absurda i enlluernadora.

Avui dilluns l'he tornat a entrevista, per a la revista Valors, en un article pel monogràfic del mes de juny, que es titularà "Valors per superar la crisi". Poques persones com ell, francament, crec que ens puguin apuntar perspectives en aquest sentit i més en aquest moment, pocs dies depsrés que el president del govern parlés de "canvi de model productiu" en el passat debat del Estado de la Nación. Ho explica tot plegat molt bé a No m'ho crec, el llibre que La Magrana li va demanar que escrivís agrupant les seves reflexions i que intenta fer un diagnòstic de les diferents crisis que han coincidit en aquest moment, a nivell global i a nivell local. Me l'estic llegint a tota velocitat i confirma allò que ja em semblava: Majó se sap explicar molt bé i sap apuntar cap a on hauríem d'anar (més economia del coneixement, liderar una la revolució verda de l'automòbil, reduir de forma dràstica el consum en base a una eficència més gran...).

Ahir no era la primera vegada que l'entrevistava ["Renegar de les noves tecnologies és no entendre el progrés de la humanitat" (agost 2006)] però si que la sensació d'escoltar Majó, a la seva taula de treball del carrer Calvet, va ser de nou refrescant. A punt de fer setanta anys, la setmana que ve, i actiu, esperançat com sempre.

Les millors frases de la II Jornada Valors i Compromís, "El nostre interior".

Gregorio Luri: “Hi ha una tradició que diu que si volem conèixer el què som, hem de prescindir del què tenim. Però l’oblit de nosaltres mateixos no és pas el camí”.
“Molt sovint hem de ser conscients que no som propietaris dels nostres estats d’ànim”.
“Allò que percebem és una síntesi entre els sentits i el meu estat d’ànim”.
“Ens hem de conèixer a través de l’acció, no a través de la reflexió”.
+ Llegeix la ponència escrita de Gregorio Luri clicant aquí.



Laia de Ahumada: “En temps de crisi és xocant que l’única solució que ens venen és la de consumir més”.
“Els valors institucionalitzats que alguns pretenen imposar no quallen, perquè s’imposen des de la creença i no des de l’experiència”.
“L’únic problema és que no volem tenir problemes”. (...) “La vida és un misteri a viure i no un problema a resoldre”.
“Tenim por del silenci, del buit. (...) La paraula permet fer créixer les nostres possibilitats i donar forma al nostre silenci”.
“Cal redescobrir el valor de la interioritat, fora i dins de les religions”.
+ Llegeix la ponència escrita de Laia de Ahumada clicant aquí.

Antoni Puigverd: “Hi ha moments que fins i tot els més descreguts sentin una reverberació al seu interior”.
“L’espiritualitat i la recerca de l’interior està dominada per venedors de pastilles de profunditat. De Paolo Coello a l’última aportació catalana, aquest programa d’autoajuda i budisme de Catalunya Ràdio que acaba de donar la possibilitat al periodista que el condueix de triomfar per Sant Jordi amb un llibre sobre el silenci en què no es para de parlar”.
“La paradoxa de l’Abat Cassià és que buscant el silenci va recollir tots els dubtes”.
+ Llegeix la ponència d’Antoni Puigverd clicant aquí.



Lluís Duch: “No hi ha una crisi de valors, perquè en realitat estem en un supermercat dels valors, el que hi ha és una crisi de criteris”.
“Si no hi ha exterioritat, no hi ha tampoc interioritat. (...) Exalcem malaltissament tant una cosa com l’altra”.
“La intimitat compartida pot provocar relacions turmentoses i turmentades que, en el fons, no fan sinó posar en relleu la insuperable condició ambigua de l’ésser humà o, si es vol expressar d’una altra manera, la seva incondicional subjecció a la contingència”.
+ Llegeix la ponència escrita de Lluís Duch clicant aquí.



Margarita Rivière: “Com em va dir un cop Yehudi Menuhin, ‘Ho sabem tot de l’àtom i en canvi no sabem res de nosaltres”.
“El Facebook és el negoci de la intimitat”.
“Tots ens estem venent constantment. El que porta un curriculum a una empresa passa a ser un individu producte”.
“La societat està dividida entre els que habiten l’àmbit mediàtic i els espectadors”.
+ Llegeix l’entrevista a Margarita Rivière clicant aquí.

· Discurs de l'alcalde Joan Antoni Baron a l'inici de la Jornada [llegeix aquí].
· Article de Ramon Bassas, primer tinent d'alcalde i col·laborador de Valors [llegeix aquí].
· Article de Jordi López Camps al seu bloc [llegeix aquí].
· Notícia de El Tot Mataró (26/05/09). [llegeix aquí].
· "Intimidad" de Margarita Rivière a El País (Edició Catalunya) [llegeix aquí].

Un fragment de la intervenció de la companyia Anna Grífols, a l'inici de la Jornada, ahir a la Sala Cabañes de Mataró. Foto: Sergio Ruiz/Valors.

'Intimidad', per Margarita Rivière (El País, 23 de maig)

D'esquerra a dreta, Margarita Rivière, Lluís Duch, Laia de Ahumada, Antoni Puigverd i Gregorio Luri. Foto: Sergio Ruiz / Valors.

Aquest és l'article que apareix a l'edició Catalunya del diari El País que ha escrit Margarita Rivière, una de les participants, aquest matí a la segona edició de la Jornada Valors i Compromís, "El nostre interior".

"Aquellos jóvenes (veintitantos años) me descolocaron. Me convocaban no a un aquelarre de tribus en Facebook, sino a una jornada de debate sobre la Intimidad (con mayúscula), o sea, algo tan raro como el mundo interior de cada cual. Pensé: Intimidad es Privacidad, por tanto, lo opuesto de lo Público. Pero no: la Intimidad es algo que va más allá, quieren debatir sobre esa zona reservada, íntima, que es lo contrario de la Exterioridad o el Exhibicionismo. Lo cual era tanto como preguntarse públicamente ¿qué hay del individuo detrás del teatro que hace obligadamente cada día? ¿Es que queda algo de puertas adentro? Y aún más: ¿quién se atreve hoy a mirar dentro de sí, cuando vivimos volcados hacia fuera, bombardeados por la opinión ajena, entretenidos por una avalancha de fuegos artificiales, obligados al exhibicionismo competitivo para sobrevivir?

Qué gran tema el de la Intimidad, la Interioridad. ¿Quién se atreve a estar a solas consigo mismo? Paul Preston escribió: "Carmen Polo (la mujer de Franco, el dictador) no se soportaba a sí misma". Conozco mucha gente para la cual es un drama quedarse con su única compañía: ellos mismos. Cuando Jack Lang era ministro de Cultura quiso hacer una campaña en las escuelas francesas para explicar a los jóvenes qué era el respeto: nadie supo cómo explicarlo. Años después, Richard Sennet dio una respuesta invertida: falta de respeto es no ver al otro, ignorarlo. Respeto, pues, es saber mirar al otro, quizá hasta ponerse en su lugar. Lo cual tiene que ver (mucho) con la Intimidad, que es saber verse a sí mismo, saber estar con uno mismo, precisamente para estar mejor con los otros.

Que unos jóvenes (ver www.valors.org) exploren (hoy en Mataró) esa lámpara de Aladino que es la Intimidad no creo que tenga que ver con aquel pasado en el que los jóvenes soñaban con realizarse a sí mismos, sino con una realidad del presente: ¿hay alguien que sepa quién es más allá de las circunstancias que, como dijo Ortega, configuran el yo? Paradójicamente, en la era del individualismo el individuo es pura máscara y la intimidad, la mirada hacia dentro, un verdadero lujo. Un asunto, pues, con mucho futuro".

Aquest dissabte, 10 matí Sala Cabañes (Mataró): 'El nostre interior'. II Jornada Valors i Compromís.

Francesc Torralba, Begoña Román i Toni Comín a la Jornada de l'any passat. Foto: Àngels Ribas.

Ha arribat el moment. Després de mesos i mesos treballant-hi, aquest dissabte tindrà lloc la II Jornada Valors i Compromís, a partir de les deu del matí, a la Sala Cabañes de Mataró, moderat pel company periodista Quico Santiago. Si l'any passat, a la primera jornada, fèiem una reflexió sobre el valors de la societat actual amb Toni Comín, Jordi Pujol, Begoña Román i Francesc Torralba [escoltar-ne el so i veure'n vídeo], enguany girem el mitjó i ens endinsem en el nostre interior i ens preguntem qui som, conscients que els veritables canvis per a fer un món més just i més lliure sorgiran després que cadascú sigui capaç d’assumir-se a un mateix i, des d’aquest aprenentatge, projectar-se cap a l’exterior [Veure vídeo de la II Jornada "El nostre interior" d'Eloi Aymerich, clicant aquí]. Farem camí acompanyats de cinc firmes de reconegut prestigi: Laia de Ahumada, escriptora i autora del llibre Monges; Lluís Duch, doctor en teologia i monjo de l'Abadia de Montserrat; Gregorio Luri, doctor en filosofia i autor del llibre L'escola contra el món; Antoni Puigverd, periodista i escriptor; i Margarita Rivière; periodista i assagista.

· Llegeix la ponència de Lluís Duch clicant aquí.
· Llegeix la ponència de Laia de Ahumada clicant aquí.
· Llegeix la ponència de Gregorio Luri clicant aquí.
· Llegeix la ponència d’Antoni Puigverd clicant aquí.
· Llegeix l’entrevista a Margarita Rivière clicant aquí.

Les europees i el dret a abstenir-se

Demà dijous al vespre comença una nova campanya electoral, una campanya per a aquelles eleccions que més lluny de casa ens queden, els comicis al Parlament Europeu. Una instància en realitat molt important, com totes les de la Unió Europea, i que en major o menor mesura acaba influint en tota la resta de legislació que es fa tan a nivell espanyol com català i també local. Aquest és un detall que requereix un cert coneixement de com funcionen els processos legislatius i és evident que no tothom hi està interessat o no té temps d'interessar-s'hi, excepte si aquestes mesures afecten molt directament als ciutadans, als sectors productius. Al Maresme i a Catalunya d'això en sabem força per qüestió del tèxtil: les grans decisions sobre el futur del sector s'han près a nivell europeu, que és qui ha negociat amb la Xina respecte les quotes d'importació [veure fragment del documental Teixint la ciutat. La història del gènere de punt, Capgròs 2007, amb el mataroní Xavier Bada assistint a una sessió d'un grup de treball sobre el tèxtil del Parlament Europeu presidit en el qual ell alçava la veu dels interessos del tèxtil català].

Podríem seguir reflexionant sobre l'efecte en altres sectors productius de les decisions que es prenen en aquestes instàncies (l'àmbit del comerç), però és força inútil: gairebé sempre parlem de legislacions indirectes que després es "transposen" a nivell espanyol o català, i aquestes darreres són les que alguns ciutadans si que coneixen a través dels mitjans de comunicació. Total, que del que es fa a Europa la majoria de la gent en sap ben poca cosa, si de cas els refilons de debats més mediàtics com el de les 65 hores de treball. I davant el desconeixement de la importància de les instàncies europeus, la majoria opta per "passar", d'aquestes eleccions. Aquest és l'argument a què s'agafa el PSC a l'hora de plantejar campanyes tan contundents i poc positives com l'actual, que segueix amb l'esquer d'assenyalar qui són els dolents de la pel·lícula més que no pas oferir-se els bons, per entendre'ns. Hi ha d'haver una altra manera...

Els mitjans de comunicació i tot el món "políticament correcte" es posa les mans al cap quan veuen que els ciutadans decideixen no votar en aquests comicis, un procés que van en paral·lel a la minva de participació general a les eleccions, tan les espanyoles com les catalanes i les locals. I a partir d'aquí comencen a aparèixer tots els tòpics sobre la desconnexió entre els polítics i els ciutadans, de què la Unió Europea ens queda molt lluny, del desconeixement que en tenim... i sovint acabes pensant que si, que realment cal fer una tasca d'informació, de molta pedagogia sobre la importància dels òrgans que conformen la Unió Europea. I que els mitjans de comunicació, sobretot els públics, haurien d'emetre programes divulgatius, de debat, informatius sobre aquests temes... però per un altre costat penso que tothom que té interès en allò col·lectiu, si vol, pot estar perfectament informat i que ni l'estat ni els mitjans de comunicació han d'actuar de pares carbassers dels ciutadans; ja són prou grans... I m'acaba venint al cap allò que diu sempre un dels meus pares espirituals periodistes, Jordi Rovira [que és notícia per la publicació d'un llibre]: "Tu a una festa només hi vas si et ve de gust, oi? Doncs si les eleccions són la festa de la democràcia, que vagi a votar qui vulgui". Doncs això: seria fantàstic que tothom anés a votar, però la gràcia del sistema és que tothom pugui decidir si exerceix aquest dret o no. Si no ho fan, estan en el seu dret i els que si que votarem no tenim dret a criticar-los.

Llum a la casa dels llibres

Raimon Panikkar fotografiat a casa seva, en la seva quilomètrica i apassionant biblioteca. Foto: J. S. / Valors

Veient aquest vespre el nou programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya -de factura visual impecable, felicitats- com Antoni Bassas parlava amb Raimon Panikkar a Tavertet he recordat la visita que Maria Coll i un servidor, com a directors de la revista Valors, vam fer fa una mica més de tres anys a la petita i acollidora població de Tavertet. Va ser una tarda magnífica, el resultat periodístic de la qual podeu llegir clicant aquí.

Adjuntada a l'entrevista hi ha la crònica de la jornada que transcric aquí a sota. Gairebé sento com si fos allà mateix, tres anys després!

"Trobar la casa de Raimon Panikkar, al petit poble de Tavertet, ens representa una autèntica odissea; però acabem pensant que la visita deu valer la pena. Després de buscar una bona estona entrem al pati d'una casa que té un regust diferent només de veure-la. Pràcticament tota la façana de la planta baixa és de vidre, cosa que permet observar l'interior de la casa, i atansant-nos-hi veiem que la sala és plena de llibres. No hi ha dubte, penso, aquesta ha de ser la casa del savi Panikkar. A mà esquerra, a més, una pedra porta el seu cognom inscrit. Truquem diverses vegades però no surt ningú, tot i que veiem una llum tènue. Finalment, sí, apareix Panikkar habillat amb el seu típic vestit de teixit, de color carn, a la manera índia. I ens rep amb gran cordialitat, com si ens coneguéssim de tota la vida.
Descalços, ens fa pujar al primer pis de la casa, on té l'estudi, un espai absolutament inundat de llibres de totes formes, colors i edats, encara més que a la part de baix, i també de revistes i publicacions diverses. Un lloc on sembla que el temps no passi i on, com apuntarà ell després, cada segon sigui etern.
Comencem. Panikkar parla mastegant cada paraula, donant-li tot el sentit possible. A vegades es pren uns quants segons abans de respondre, just al contrari d'aquells que estan acostumats a fer declaracions, que engeguen tan bon punt s'encén la gravadora. Aquí no hi ha pressa, això està clar. Sovint comença la resposta dient "indiscutiblement" i després segueix amb una reflexió profunda, pensada, meditada, com si se cités a ell mateix cada cop.
La seva saviesa d'aquest home és extraordinària però també la seva humanitat, que es mostra perfectament quan confon la model Judith Mascó amb Mercedes Milà en una anterior portada de la nostra revista. I és que Panikkar no escolta la ràdio, no veu la televisió ni llegeix els diaris, tan sols premsa especialitzada de caràcter més reflexiu i d'àmbit internacional. Una manera de fer que sorprèn a dos periodistes com nosaltres, però que et fa pensar inevitablement en la relativitat i la importància de tot plegat".

L'ocàs de les 'low cost'

Feia tants anys que viatjar en avió s'havia convertit en un luxe que, en el moment en què es va obrir un període de democratització d'aquesta pràctica, tots plegats vam tornar-nos uns entusiastes de les companyies low cost, i així EasyJet i Ryanair, per citar-ne dues, han fet consecutivament l'agost. La fantasia de poder viatjar cada cap de setmana, ràpid i barat, ens va pujar al cap a tots plegats, sobretot a aquells que no havien pogut gaudir massa d'aquest plaer fins al moment. Tot plegat, doncs, molt lògic i normal.

Ara, passat un temps, les coses s'han posat al seu lloc. Comprovem com fer un viatge molt curt en low cost no surt tant a compte ni a nivell de preus ni tampoc de cansament (cal recordar que la base de la feina d'aquestes companyies és rebaixar espectacularment el preu del bitllet gràcies a l'ús d'aeroports perifèrics -Girona i Reus en el cas català- i la supressió dels serveis a dalt de l'avió, com són repartir un refresc o un diari per consumir mentre es fa el trajecte). El temps que es triga a cobrir la distància entre aquest aeroport secundiari i la ciutat de destinació real sovint és superior a una hora, de manera que trasllat entre el punt d'inici i el final s'allarga d'una forma excessiva. Malgrat que el cost de l'avió segueix sent molt barat, la sensació de cutrerio que desprenen alguns avions i sobretot les instal·lacions aeroportuàries són un fre cap al seu ús. Cada cop més. I la sensació d'haver de pagar per tot -Ryanair volia fer abonar l'anada al lavabo dalt l'avió- es fa insuportable, com si formessis part d'un atracament.

Per si fos poc un dels viatges estrella en avió que duem a terme els catalans, el trajecte fins la capital, l'anomenat "pont aeri", es pot completar ara amb tren, a un cost relativament alt però una mica inferior al del pont aeri. La comoditat, el bon gust i la puntualitat de l'AVE... van guanyant la partida, segons demostren les estadístiques. I d'altra banda, les companyies low cost cada cop tenen més dificultats per mantenir el seu model, per la pujada del carburant i la necessitat de maximitzar beneficis, ara que estem en temps de crisi. De manera que es preveu una convergència paulatina entre les low cost i les companyies de tota la vida. Totes excepte la pròpia Ryanair, que vol anar fins al final amb el seu model, a totes.

En resum: com a clients hem guanyat perquè volar és més barat i més fàcil, però potser no tant com ens havíem pensat ara fa mitja dotzena d'anys.

· Article recomanat: God Save the Queen, de Joan Safont.

Cinc anys de Baron: l'hora del balanç

L'alcalde Baron amb el conseller Ausàs i la regidora Alícia Romero en un acte a mitjans de setmana. Foto: Oriol Ribet/TCM.

En els temps finals del llarg mandat de Manuel Mas com a alcalde de Mataró sovint fèiem broma, els periodistes mataronins, en el sentit que les paraules "alcalde" i "Manuel Mas" estaven tan associades que ens semblaven un mateix concepte. A hores d'ara, cinc anys després de la presa de possessió de Joan Antoni Baron com a màxim responsable de la ciutat, el que ja sembla disassociable és la construcció "alcalde Baron". El que va significar una gran novetat -el relleu a l'alcaldia després de 21 anys i sis eleccions- ara ja s'ha consolidat i per tant és possible començar a dur a terme una valoració no sobre possibilitats sinó sobre realitats.

El primer que pertoca és dir que Baron ha estat un alcalde amb personalitat. Lluny d'exercir d'un simple continuador de l'herència de Manuel Mas, Joan Antoni Baron ha impregnat el càrrec de la seva forma de ser i fer i ha intentat marcar petjada en el moment polític que li ha tocat viure. Molt centrat també en Mataró, malgrat el seu càrrec a la Diputació de Barcelona, però d'una forma diferent a la de Manuel Mas. Baron ha jugat a ser un alcalde popular, a vegades populista -mal li pesi-, que s'ha significat per voler ser a tot arreu de la ciutat i a tot arreu on hi havia mataronins fins a embafar, gairebé (en dóna compte al seu bloc de forma diària).

En el capítol dels encerts, l'intent d'articular un model de ciutat, un relat polític, sobretot els darrers temps, després del període traçat a finals dels setanta per Joan Majó i desenvolupat en tota la seva plenitud per Manuel Mas. El repte és més gran que aleshores perquè la ciutat ja existeix, ja està completada, i la pregunta és què fer-ne, d'aquesta construcció humana, quin sentit donar-li, cap a on projectar-la. Dèiem però l'intent d'articular un model de ciutat perquè malgrat haver posat força elements positius sobre la taula -el Tecnocampus, el mar, la TDT, la situació estratègica de Mataró, l'economia verda...- no acaba d'haver-hi el fil cohesionador esperat i sembla que aquest relat es construeix a partir de la realitat, fent encaixar les peces una mica com sigui. Sovint, a més, aquest és un relat canviant, improvitzat, com s'observa amb la inclusió de l'Hospital i el sector mèdic en una de les seves darreres compareixences. Deures per fer doncs i més en la situació de crisi econòmica que vivim.

En el que sortosament ja és segur que no hi ha marxa enrera és amb la dimensió comarcal -"territorial", com diu ell, per ser més exactes- del relat de Baron. Aquest ha estat un clar element de viratge de Joan Antoni Baron durant els seus cinc primers anys de mandat respecte l'anterior alcalde. Una pretensió encara tímida de liderar la comarca afegint contingut al que deia l'alcalde Mas en aquest sentit. "Mataró anirà endavant perquè està aprop de Barcelona", expressava l'actual diputat al Congrés. Baron no ho nega pas, però hi afegeix que Mataró ha de ser per ella mateixa un node de connexions, amb Granollers, amb la resta de la comarca i amb Girona i el seu aeroport.

Pel que fa a la forma d'exercir el poder. De portes endins, Joan Antoni Baron ha governat molt sol, segurament tan sol com mai ho havia fet un alcalde a Mataró. Gairebé només amb la companyia de Ramon Bassas, primer secretari del partit i home fort del govern, l'alcalde ha anat confegint la seva acció de govern a cop d'intuïció, d'estratègia, d'idees de fons i també de cops de geni, perquè no. I de portes enfora Baron ha jugat la controvertida carta del diàleg. Controvertida perquè és bo que l'alcalde dialogui amb el màxim número de persones possibles cada dia, però el diàleg públic, aquell que es publicita, és una eina que s'ha de fer servir amb molt de compte, perquè per exemple a hores d'ara l'alcalde Baron no ha rebut la prolífica plataforma de Camí de la Serra que s'oposa a la construcció de 90 habitatges socials però en canvi si que ho va fer, i diverses vegades, amb els membres de la plataforma Salvem Can Fàbregas, numèricament molt inferiors.

Per acabar: dèiem en algun indret "els primers cinc anys de Baron" i caldria apuntar, almenys, si n'hi haurà cinc més d'anys de Baron a l'alcaldia. Tot indica que si, però que com a màxim cinc. I no cal buscar gaires gargantas profundas en aquest sentit; el mateix alcalde ha dit en públic més d'un cop que pretén jubilar-se a l'escola, fent de mestre. Fent càlculs es fàcil entreveure que estem en el segon i darrer quinqueni de Joan Antoni Baron al capdavant de l'alcaldia de Mataró. Un període per rematar les apostes fortes que ha fet en aquest primer període i per començar a dibuixar per on ha d'anar la ciutat en els propers deu o quinze anys. Aquesta, segurament, és ara la feina més important.

Ferrando, Cuscó i la Falange Auténtica

Juan Carlos Ferrando, assegut a l'esquerra de Paulí Mojedano en el ple del mes d'abril.

No em puc estar de reclamar una certa paternitat de la informació a què fan referència diversos mitjans (La Vanguardia: Falange Auténtica y de las JONS irrumpe en la política municipal de Mataró, E-notícies: Una regidora d'Esquerra va passar per la Falange). Els informatius de Mataró Ràdio van avançar el 25 de juliol de 2007, molt poc després de les darreres eleccions municipals, aquesta informació, que vaig recollir en el meu bloc [LaRiera48: Cuscó i Ferrando van anar a les llistes de Falange a finals dels setanta] molts pocs dies després. Dic una certa paternitat perquè en realitat el primer mitjà a avançar aquesta informació va ser alguns dies abans el setmanari El triangle, per qui ja us dic que no tinc cap mena d'interès ni vinculació personal. Res, només perquè quedi clar, un cop més, la impotència dels mitjans locals davant els nacionals sobretot quan estan en fase de naixement. M'hauria agradat veure si, ara que Mataró Ràdio és l'emissora local més escoltada de Catalunya i exerceix de corresponsal a la capital del Maresme de COMRàdio, aquesta informació hagués passat desaparcebuda...

Un café amb D’Callaos*

D’Callaos va ser aquest divendres a Masnou per presentar la seva cara més calmada. A l’escenari de Ca n’Humet, i amb el públic assegut al pati de butaques, el conjunt terrassenc va oferir el seu nou espectacle, “el café de las niñas”, on barregen la música amb una coreografia teatral. (...) R. VILLÀ/O.CASTILLÓN

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

Cristians en formació contínua*

Des de fa tretze anys, Josep Maria Solà dirigeix un experiment poc habitual a Catalunya, de la qual només hi ha iniciatives semblants a Manresa i a Terrassa. Es tracta de l’Escola de Teologia del Maresme, que funciona els dijous als locals de l’església de Sant Josep de Mataró. La voluntat de l’equip que dirigeix Solà és clara: dotar els laics de la formació necessària perquè puguin ser crítics amb la informació que reben des dels púlpits i defensar la seva fe amb arguments propis. “Volem que sàpiguen per on trepitgen religiosament parlant”, apunta Solà.

L’Escola, que està adscrita legalment a l’Arxiprestat de Mataró i té lligams amb l’ l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, treballa amb total llibertat i ha programat cursos de temes sobre ateisme, increença o grans religions. Els cursets tenen un nivell alt i un professorat molt qualificat, del qual han format part personatges com Rovira-Belloso, Joan Bada, Gaspar Móra, Lluís Duch, Ignasi Ricart o Francesc Torralba.

Solà, de 58 anys, havia organitzat cursets formatius per a catequistes de forma puntual abans de muntar l’Esola i va ser justament la manca d’aprofundiment que acabaven tenint el que el va fer pensar en crear el centre. La realitat ha avalat la pensada de Solà i en el temps que porta funcionant per l’Escola hi han passat unes 400 persones, la majoria adults, situant-se en la cinquantena la mitjana de participants en cada curset. Però que Solà muntés una escola de teologia s’explica perquè des de fa dinou anys aquest exseminarista és professor de religió a l’Institut Satorras de Mataró, un lloc on assegura haver-se sentit més valorat que dins l’Església. Solà creu que, tot i que cada cop hi ha menys alumnes de religió, si s’intenta plantejar les classes d’una forma interessant els alumnes en surten satisfets. “Quan coneixen el que fas, els canvia la manera de canviar”, comenta. Solà explica que ell imparteix l’assignatura des de la vessant cultural i que per això creu que l’assignatura ha de ser avaluable.

El seu interès pel saber va néixer en la seva època de seminarista, dels dotze als dinou anys. Allà va fer Filosofia Eclesiàstica i va començar Teologia, carrera que acabaria deu anys després. Malgrat no acabar sent capellà, Solà és un actiu laic que ha fet de la seva feina a l’Escola una valenta i valuosa aportació a l’Església local.

* Publicat a Foc Nou el febrer de 2006.

Deu dies per la II Jornada Valors, "El nostre interior". Vindreu?

Ara fa un any celebràvem la I Jornada Valors i Compromís festejant els cinquanta números d'aquesta publicació, amb la presència de Toni Comín, Jordi Pujol, Begoña Román i Francesc Torralba [escoltar-ne el so i veure'n vídeo]. Ja llavors vam anunciar la voluntat de donar continuïtat a aquesta cita, generant un punt de trobada anual al voltant dels valors; un espai de debat que permetés fer en directe, per un dia, allò que calladament té lloc cada mes en aquestes pàgines. Ha passat un any i encarem ara la II Jornada, que tindrà lloc el 23 de maig a la Sala Cabañes de Mataró. Es titula El nostre interior i si l’any passat fèiem un anàlisi dels valors de la societat actual, aquest any ens endinsem ben endins nostre i ens preguntem qui som, conscients que els veritables canvis per a fer un món més just i més lliure sorgiran després que cadascú sigui capaç d’assumir-se a un mateix i, des d’aquest aprenentatge, projectar-se cap a l’exterior.

En aquest número els cinc ponents de la II Jornada ens avancen les conclusions que exposaran en veu el dia 23. Són Laia de Ahumada, escriptora i autora del llibre Monges; Lluís Duch, doctor en teologia i monjo de l'Abadia de Montserrat; Gregorio Luri, doctor en filosofia i autor del llibre L'escola contra el món; Antoni Puigverd, periodista i escriptor; i Margarita Rivière; periodista i assagista. En el monogràfic també hi trobem un article final de Jordi Cussó, capellà, economista i president de l’associació cultural Valors, l’entitat independent editora d’aquest mensual.

La II Jornada, però, no és la darrera cita del curs de Valors. Encara ens en queda una, el 26 de juny, al Casal de Sant Josep de Mataró. Es tracta de l’edició 2009 del tradicional Sopar Debat [veure notícia de 2007: Joaquim Cervera parla de la felicitat a Mataró] organitzat per diverses entitats mataronins cada primavera i que en aquesta ocasió versarà sobre el plaer, amb la monja benedictina Teresa Forcades com a ponent. La trobada la compartim amb els companys de l’Acció Catòlica Obrera, Cristianisme Segle XXI, Justícia i Pau del Maresme i Grup Tercer Món, amb qui fem sovint camí d’una forma conjunta. Us esperem a les dues cites!

· Veure vídeo de la II Jornada "El nostre interior" d'Eloi Aymerich, clicant aquí.

Superada la Cruïlla

Les dues presentacions dutes a terme avui dimarts, a Barcelona i a Mataró.

Sortosament sembla que podem cantar victòria. Els que veiem com una molt bona idea l'existència d'un festival musical a Mataró durant l'estiu, abans de la Festa Major de Les Sanets, hem presenciat avui dimarts amb orgull com els responsables de VisualSonora presentaven la cinquena edició del Cruïlla de Cultures [veure web]. Ho feien a l'espai FNAC de Barcelona, com l'any passat, trepitjant fort a la capital (només cal veure la repercussió a la premsa) i esborrant els núvols negres que durant tot el curs planaven sobre la celebració del certamen. Més enllà dels aspectes musicals -el festival recupera noms com Jaime Roos i situa els The Wailers com a estrella mediàtica- el cert és que fa goig constatar com una iniciativa sorgida des de la iniciativa privada i des d'allò que des de Barcelona -amb aquest estúpid centralisme que exerceixen els barcelonins- en diuen de "comarques" és possible organitzar i consolidar una moguda a què assisteixen 35.000 persones i que des d'un punt de vista social és tot un èxit. El Cruïlla de Cultures és un projecte que els impulsors del projecte multiplataforma Diaridelamusica.com ens creiem des d'un primer moment i és per això que durem a terme un desplegament extraordinari durant la celebració del festival, amb seguiment online de tots i cadascun dels concerts.

Una experiència essencial

Ha passat per Barcelona Nando Parrado, l'uruguaià que el 1972 -junt amb el seu company Roberto Canessa- va travessar bona part dels Andes xilens per anar a buscar socors després que l'avió amb què viatjava, amb 44 passatgers més, s'hagués estavellat noranta dies abans en una vall profusament nevada a la frontera amb Argentina. És l'anomenada "tragèdia dels Andes", que tants llibres, pel·lícules i documentals ha generat, cada cop més. La visita de Parrado la recull La Vanguardia en aquesta entrevista.

Aquesta història és un dels meus tòpics. No puc evitar pensar en la importància simbòlica que ha tingut en mi, també respecte la por a pujar a un avió però sobretot pel que fa a com de necessari és dur a terme un viatge intern cap a l'essencial de la vida, saber què és rellevant i que no, què val la pena i què és sobrer. Perquè l'experiencia de la tragedia dels Andes els propis protagonistes l'han llegit en algunes ocasions com un despullament total, una anada a les arrels de la persona humana, on tot es torna una mica més primari, tan els bons sentiments com els negatius. Recordo amb molta fruïció com a la pel·licula Viven dirigida per Frank Marshall el 1992, en un determinat moment, els supervivents cremen centenars de bitllets dòlars per a escalfar-se. Quina paradoxa. El que en un lloc val tant en un altre, al mateix planeta, no val res. I el sentit moral: en una situació difícil sobreviu el ric d'esperit, la persona profunda, no qui té mes diners. Al contrari: segurament el ric es col·lapsa molt més ràpidament en una situacio com aquesta.

La historia de Viven és una passio que compartim amb la meva germana Maria. Amb l'anim "ni corto ni perezoso" que la caracteritza, es va presentar, fa uns cinc anys, a casa de dos dels supervivents, al benestant barri de Carrasco, de la capital d'Uruguai, Montevideo, els quals la van rebre molt amablement. El resultat està en el monogràfic de Valors de desembre de 2004 que podeu consultar aquí.

La sensatesa de Lorenzo Milá

Cristianisme i Justícia, entitat vinculada als jesuïtes a Barcelona, va tenir la pensada de convocar-nos, fa uns mesos, a un grup de periodistes que treballem o hem treballat en mitjans de comunicació relacions amb l'Església, els moviments socials o les entitats vinculades a la solidaritat i la justícia. Fent-nos propaganda diríem que periodistes inquiets i diguem-ne que amb vocació social, tot i que segur que el número de companys que podrien compartir aquests punts de vista és majoritari. Doncs bé, aquest grup que de moment s'anomena "Periodistes per la justícia", va proposar als convocants d'organitzar xerrades o col·loquis amb primeres espases del periodisme català i espanyol, entre moltes altres coses. I dissabte a la tarda teníem la primera cita amb el periodista català Lorenzo Milá, actualment editor del TN de La1, cada vespre.

La trobada va servir per a moltes coses. La primera i la més important per constatar l'error de considerar els periodistes que presenten els telenotícies com a busts parlants, simples transmissors ascèptics de la informació. Lorenzo Milá ens va confirmar que és un periodista capaç de conjugar els desitjos de transformar el món -a poc a poc, amb limitacions, però de forma constant diària- i alhora d'entendre que per poder-ho fer primer cap acceptar la realitat -estimar-la, diríem en llenguatge de missa- tal com és-. En un altre sentit, el periodista català també va incidir en un altre mite, el de considerar que els periodistes hem de ser superherois, capaços de saber-ho tot, en tot moment i tenir un criteri fora del comú. Òbviament això seria el millor tant per als propis periodistes com per als espectadors, però és evident que és impossible. "Moltes vegades prou en tenim en gestionar-nos a nosaltres mateixos", alertava el propi Milá. Quanta raó que té!

Gregorio Luri i 'L'escola contra el món'

Gregorio Luri serà una de les cinc firmes que el dissabte dia 23 ens acompanyaran a Mataró en la II Jornada Valors i Compromís que porta per títol El nostre interior. Abans, però, m'arriben dues convocatòries que tenen lloc aquesta i l'altra setmana i posen de manifest l'activitat pública de Luri. Per començar aquest dijous dia 14, a les vuit del vespre, el filòsof i pedagog serà al centre cultural Can Lleonart d'Alella per presentar, en companyia de Salvador Cardús, L'escola contra el món, el seu llibre "optimista" -per bé que realista- sobre els mestres i l'educació a la Catalunya del segle XXI. I dijous dia 21, dos dies abans de la jornada, a l’Auditori de La Salle Gràcia (Pl. Del Nord, 14 - Barcelona) a les set de la tarda, pronunciarà una conferència titulada Pedagogia de la confiança: el remei a l’educació actual. Per a confirmar l’assistència, truqueu al 93.418.35.00 o bé escriviu a comunicacio@lasalle.cat.

Diumenges postmoderns

L'estètica de Lisboa sempre he pensat que és molt de diumenge, en positiu, en aquest cas.

Parlàvem, ahir al vespre, després d'haver regalat Petons de diumenge, de Sílvia Soler, d'aquesta concepció melancòlica, agradabable, tradicional del setè dia de la setmana. Tradicional dic perquè en les últimes dècades el diumenge ha passat de ser el centre de descans de la setmana -per la gent més gran- a un dia post, un "dia després" per a joves i adolescents. De ser un dia amb solera, amb gràcia, d'engalanar-se i sortir a lluir a un dia més aviat depriment, de despertar-se tard, de barrejar esmorzar i dinar en això que se'n diu branch, a l'anglesa. D'un dia de trobada, al carrer, de festa, a un dia per recloure's a casa, per descansar del cansament del cap de setmana (que ara comença dijous al vespre, de fet). De ser un dia de joia, el dia del Senyor, a ser un dia més aviat trist, avorridot; una exasperant espera per un dilluns que alguns no voldrien que arribés mai, inici d'una insuportable rutina que no es trencarà fins el següent dijous a la nit. Ens hem tornat -el sistema, segurament, ens ha tornat- una mica bojos: dilluns no volem treballar perquè ens fa mandra començar la setmana i divendres s'ha convertit ja pràcticament en un dia festiu, de manera que la part laborable de la setmana se circumscriu de dimarts a dijous. Al cap i a la fi algun sindicat ja parla ara de plasmar un nou model setmana: quatre dies de treball, tres de festa (per als que no han de treballar servint els que si que en tenen). Té la seva lògica: més dies de festa, més dies per consumir; així segur que l'economia no s'enfonsa. Sigui, com sigui, bon cap de setmana.

Demà de Romeria Roceria! Encara, la Romeria?

"El moment en què pugem la Mare de Déu cap al Parc Forestal és una gran alegria, perquè recordes les teves arrels, revius enyorances i les festes pràcticament iguals a com eren a la terra que un dia vas deixar... el cor batega una mica més depressa i s’alegra". Ho deia Paco Luque, president de la Casa d'Andalusia de Mataró, l'abril de 2005 en una entrevista a la revista Valors. La veritat és que assistir a una Romeria Rociera és una cosa ben divertida i refrescant. Jo no hi havia anat mai fins fa quatre o cinc anys, per motius diguem-ne professionals (on comencen els motius professionals, acaben els personals, segueixen els amicals... en una Romeria?). La veritat és que l'ambient de germanor, d'alegria, d'emoció que s'hi viu... no sé massa on la podem trobar a la nostra ciutat al llarg de l'any, a banda de la Festa Major de Les Santes.

Sovint hi ha qui diu, per deslegitimar la Romeria, que a aquestes alçades de la pel·lícula no té cap sentit celebrar la Romeria Rociera a casa nostra, perquè és una manera de mitificar el seu passat i no integrar-se del tot a la terra d'acollida i perquè els fills dels immigrants dels anys cinquanta i seixanta en realitat ja no se senten de la terra dels seus pares. I per tant ja no hi participen massa. Un altre problema és si se senten catalans, aquests joves, que en molts casos resulta que tampoc. Preocupant. Sigui com sigui és probable que en unes dècades la Romeria Rociera es deixi de celebrar, com tantes altres coss que neixen, creixen i moren. Però bé, també havien desaparegut les processons i mireu com està el pati, malgrat un lent procés de davallada... Veurem, doncs. Mentrestant... "al Rocío yo quiero volver, a cantarle a la virgen María con un olé... Olé! Ole-ole-olé".

· Veure vídeo enregistrat el maig de 2006 per a capgros.com.

Falta de context

Imatge de la part alta de Mardin, al sudest de Turquia.

Llegeixo als diaris la notícia sobre un assassinat massiu a la província de Mardin, al sud-est de Turquia, on vaig estar l'estiu de 2003, a molts pocs quilòmetres de la frontera amb Síria (d'aquí va sorgir el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd, el CIRK. Veure web). Es parla de rivalitats familiars, clans, grups paramilitars antiguerrilla kurda del PKK pagats per l'estat però no reconeguts, es parla també de la pròpia guerrilla... però aquella persona que no conegui una mica els intríngulis de la qüestió es quedarà exactament igual després de llegir la informació apareguda que abans de començar-la. La informació podria anar ben bé a l'apartat de successos, més que en la d'internacional.

El tractament que s'ha fet d'aquesta informació confirma alguns mals auguris sobre com la mena de continguts d'àmbit mundial que es poden llegir en els diaris catalans cada dia (i deuen ser dels millors d'Espanya i segurament d'Europa): és informació pura i dura, sense context, absurda de llegir des de casa nostra. No s'aprofita l'avinentesa per fer un zoom out i fer un retrat de la situació que es viu en aquestes zones, dels motius (teòrics) d'existència de la guerrilla kurda del PKK i de tot el problema que es viu a la zona.

Em sap greu veure com la notícia no és l'evolució de l'estat turc vers una autèntica democràcia en què els militars cada cop tenen menys pes i les minories kurda (vint milions, més o menys) i armènia són lentament reconegudes. Un procés que té més obscurs que clars, ja ho apunto ara, i que té molt a veure amb el possible ingrés de Turquia a la Unió Europea, sigui en la data que sigui. Doncs no: per falta de fonts, de diners, de ganes, del que sigui... el cert és que les seccions d'internacional dels diaris acaben sent sovint tant poc formatives i esclaridores com les dels telenotícies. En general i respecte la majoria de temes són incapaces de seguir evolucions de processos -països en reconstrucció, països emergents, dinàmiques de canvi social...- excepte quan hi ha eleccions. Ens cal millorar molt, en això, al periodisme català.

Cultura Blackberry

La llumeta vermella que parpelleja i il·lumina el sostre del dormitori cada nit en rebre un correu electrònic intempestiu, la vibració seductora de l'aparell a la teva butxaca en qualsevol situació, la impossibilitat d'atendre una trucada i el lament que suposa no fer-ho, aprofitar qual-sevol moment d’espera per consultar Internet o els correus pendents... Són instantànies, pensaments, d'una vida al costat d'una Blackberry. Aquesta mena d'aparells, equivalents a l'Iphone i companyia, ofereixen la possibilitat d'enviar i rebre correus electrònics i d'accedir a la xarxa sempre i des de qualsevol lloc (sempre que es tingui connexió, és clar) a més de les habituals trucades i missatges de text. Això vol dir que es pot respondre un correu electrònic o una invitació de la xarxa social Facebook instantàniament, amb la comoditat que suposa anar despatxant els assumptes de mica en mica. Connexió permanent i ubiqua a la xarxa. Deixes d’estar enganxat a la pantalla de l’ordinador i la teva atenció se centra en l’aparell. Això, al seu torn, genera un nou desafiament: tothom espera ser respost de forma ràpida; l'interlocutor que t'envia un email acostuma a saber que el reps de forma instantània, de manera que entre la recepció i la resposta, l'emailant percep l'espera com a insuportable. Visca la productivitat!

La vida al costat d'una Blackberry, a més a més, porta a la fragmentació de qualsevol conversa, trobada o reunió. En el moment més insospitat l'aparell pot començar a xiular -a vegades de forma tempestuosa i desagradable, si no es té la cura de silenciar-los- i reclamar la teva presència. Una reunió amb membres de la comunitat Blackberry pot ser, en aquest sentit, una autèntica successió d'atura-des i reinicis. Un diàleg absolutament coitus interruptus. I com que, en el món de l’administració i els negocis, tothom es comunica amb aquesta tecnologia, no hi ha excuses per no contestar. Vaja, és el que s’imposa. Un veritable maldecap per a molts, doncs, i el plaer d’estar sempre al peu del canó pels workoholics, els malalts de la feina.

No tot és important, i encara menys coses són urgents. No tot es pot parar o suspendre, ni que sigui momentàniament. Hi ha espais de la vida que han de restar verges a aquesta cultura Blackberry, convertida pràcticament en una extensió dels nostres dits. Aquests aparells no tenen perquè estar amb so constantment; cal anar adaptant aquesta possibilitat al lloc on som: en un bus apaguem-lo, enmig del carrer donem-li volum. Cal pensar l'ús de la Blackberry, diria el bon amic Francesc Grané, col·laborador d’aquesta revista Valors. Tot plegat, un nou desafiament en la cultura postmoderna. Un altre, vaja, que exigeix fer servir més que mai el cap per posar les noves tecnologies al nostre servei i no a l’inrevés. El mateix de sempre, si. Tan difícil com cada vegada que apareix a les nostres vides una nova possibilitat tecnològica i amb ell un camp d’usos i malusos insondable. La resposta, encara que ens facin creure que no, és només nostra. No ho dubteu.

"Crear" la feina, no trobar-la

La crisi -amb el parèntesi de la grip nova, la grip aviar, o com se'n vulgui dir- és el tema del moment. Després d'un període en què a nivell català i espanyol hem encadenat l'11-M, la lluita contra ETA, el nou Estatut català, la crisi de les infraestructures i darrerament el finançament... la crisi finalment ha substituït tots aquests elements i s'ha convertit en el monotema a l'agenda mediàtica i la real. O se'n parla explícitament o tot allò de què es parla hi té a veure.

Dins d'això, la gran preocupació de tots plegats és quan en sortirem, d'aquesta crisi, obviant que és l'existència de períodes de recessió el que dóna sentit als moments de creixement i que la sortida a aquest moment de recessió tindrà lloc no de forma espontània ni aleatòria sinó quan la confiança i l'esperança substitueixin la por i les incògnites de futur. I encara d'una forma més prosaica, el que preocupa és l'atur, és no tenir feina, òbviament. A cadascú li preocupa el seu cas, però és obvi que genèricament el més preocupant per al conjunt de l'economia no és la pèrdua d'un lloc de treball poc qualificat, temporal, sinó la pèrdua de llocs de treball de qualitat, de valor afegit, per un efecte contagi: l'economia es refreda i les empreses privades es veuen obligades a retallar unes estructures que en els bons temps si que són possibles.

Així, cada mes ens posem les mans al cap quan es fa pública una nova dada d'atur, com si fos una fatalitat. I la persona que es queda sense feina, que ja viu una situació de per si angoixant, intenta "trobar" una altra feina immediatament. Trobar-la, com si la feina estigués en un indret i l'únic que calgués fer és localitzar-lo, aquest indret. En un moment de bonança econòmica potser si, que la feina hi és i cal descobrir només on està el forat, però en moments de crisi això no és així. En alguns casos, i aquí ve la meva reflexió, la única sortida és crear, la feina, generar-ne una de nova, a partir dels propis coneixements. Preguntar-se què sabem fer cadascú millor que un altre, què podem oferir a la resta de la societat. Treballar en allò que ens agrada, realment; en allò que ens fa feliços (d'aquí ve la filosofia dels "hackers ètics").

Aquesta és, penso, una visió més humana de l'economia que no pas omplir un forat en una estructura predeterminada i pot ser molt més estable des d'un punt de vista laboral. Té, almenys, molt més sentit que no pas intentar fer creïble aquesta idea de què existeix una continuïtat entre els estudis -sobretot els universitaris- i el mercat laboral, com si fos tot plegat una cinta transportadora que ens acaba portant a la jubilació.

Crec que les coses aniran cada cop més per aquí: persones que, individualment, emprenen els seus propis projectes, que venen els seus serveis a la resta. Són els freelance. En conec molts, al meu entorn. Com que no sempre poden fer la feina sols, sovint s'alien, de forma puntual i per a un projecte concret, amb un altre seguit de persones. Entregat aquest projecte, feta aquesta feina, l'estructura de nodes es torna a posar en marxa i a buscar els nous socis per afrontar el següent repte. No és que hi hagi, per tant, una sola feina per tota la vida ni tan sols que es canvii de feina sovint, és que el mateix concepte de feina és obsolet: hi ha relacions econòmiques dinàmiques dins una xarxa que es fa i es desfà constantment.

Dir tot això quan hi ha gent que no té manera d'arribar a final de mes o que en comptes de dos plats només en tindrà un a taula aquesta nit a qualsevol casa de Mataró, de Barcelona, de Mollerussa, de Puigcerdà... pot semblar frívol, propi d'aquell a qui no li faltarà, aquest plat a taula. Però jo diria que és justament al revés: només si ens reinventem, si fem una economia més humana, més creativa, més innvoadora, aquesta serà més estable i per tant notarem menys els efectes de la propera crisi. Que hi serà, segur. El tema és que no ens torni a agafar amb els pixats al ventre.

Diaridelamusica.com: Susanna del Saz imparteix una lliçó sobre com agradar al públic


En una nit de derbi futbolístic, la soprano Susanna del Saz va reunir una cinquantena de persones a l'esglèsia parroquial de Sant Cebrià de Vallalta. El concert de soprano i piano, que es va celebrar el passat dissabte, s'incloïa dins el programa de la Primavera de les Arts 2009. L'actuació va convèncer al públic gràcies a un repertori adequat i una bona qualitat interpretativa. (...) E. AYMERICH

* Llegeix la resta de la crònica a Diaridelamusica.com.

Trenta anys d'Ajuntaments democràtics... què queda per fer (i per dir)?

Detall de les Escaletes. Font: Araceli Merino/Aliesmataro.blogspot.com.

Els Ajuntaments són el parent pobre del sistema, la Ventafocs de l'administració. L'excalde de Mataró Manuel Mas, entrevistat per Pilar Garcia i un servidor a Madrid ["Què tal, senyor diputat?"] per a Mataró Report el 2005, feia broma respecte com es veuen els municipis des de la capital: "Són com la minyona de l'administració. Encenen i tanquen els llums, passen l'escombra...". Mas hi afegia una certa sorna, en les seves paraules, no pas perquè ell -això no se li podrà negar- no fos un entusiasta municipalista sinó perquè vist des de l'anomenada alta política els Ajuntaments i per tant també els pobles i ciutats són una cosa menor, d'estar per casa. A nivell mediàtic se'n parla poc, dels Ajuntaments, i moltes vegades -excepte en la premsa local i comarcal- és en referència als escàndols de corrupció lligats a l'urbanisme.

Aquests dies en què s'ha celebrat el trentè aniversari de la represa democràtica als Ajuntaments, l'abril de 1979 ha brindat una bona ocasió per reflexionar -i reivindicar, sobretot- el paper dels consistoris, de les administracions més properes al ciutadà. L'agenda d'actes i la corrua de declaracions ha estat una mica embafadora i repetitiva; "tot estava per fer i tot era possible", se sintetitzava a la manera de Martí Pol respecte com s'encarava aquella nova etapa inaugurada ara fa tres dècades. En tota aquesta fumerada mediàtica que s'ha viscut als ajuntaments de tot el país les darreres setmanes hi ha hagut un altre element molt repetitiu respecte la funció final dels Ajuntaments; al final, el gruix dels ajuntaments -siguin d'esquerres o no-, situen la cohesió social i territorial com la màxima prioritat. I si, és obvi que aquesta cohesió té valor per si mateixa, però també ho és que en el fons estem parlant d'instruments. Instruments per a què? (I aquí vindria la pregunta). Què és el que es pretén amb aquests instruments?

Quan se'ls pregunta això als polítics acaben dient "que la gent visqui més bé", en referència a les condicions materials, a què disposin de tots els instruments per gaudir d'una existència el màxim de segura, tranqui·la, possible. I jo crec que ens quedem una mica curts, amb aquesta resposta. Que és fluixa i no expressa una intenció de fons de l'acció política, un missatge potent, més enllà dels tòpics. Perquè no pot ser que es tracti només de possibilitar "millors condicions materials" a la gent. Hi ha una sèrie de valors intangibles inherents a la ciutat que hem de reivindicar. Per exemple l'arrelament a una comunitat, a una identitat; viure en comunitat fa feliç, o fa més feliç. Sentir-se a casa, en algun lloc, és bo. Que la gent visqui en una mateixa comunitat, i no de forma aïllada, fa possible una existència més col·lectiva, més amable, més integrada. Tot això els alcaldes només s'atraveixen a dir-ho en veu baixa, perquè queda massa místic, massa espiritual, massa carca. Però també haurien de dir-ho. Per això són alcaldes, no gerents d'una empresa municipal que es diu Ajuntament S.A.

· Llegiu també l'entrevista a Joan Majó al diari El Punt clicant aquí.

El mapa de Catalunya

Des que tinc ús de raó recordo veure a casa dels pares un mapa de Catalunya, plastificat, ocupant tota la paret de l'estança que comunica l'entrada de l'immoble amb les habitacions. És un mapa que tinc molt ficat al cap, tot i que de moment no en disposo d'una reproducció a casa meva. L'he vist milers de vegades, anant cap a la meva habitació, tornant-ne, anant al lavabo, de bon matí, de matinada, de dia i de nit. Diria que el mapa mental de Catalunya i que em permet situar Puigcerdà a tocar de la frontera o la Conca de Barberà entre Lleida i Tarragona està basat en aquest mapa educatiu de la meva infància. Avui he tornat a passar-hi per davant i me n'he adonat.

El mapa simbolitza una cosa molt important a casa: la passió per conèixer el país (i el país vol dir el món també, és clar). A casa som molt mataronins, molt mataronistes quasi diria, i de fet al menjador d'aquest pis del carrer Los Álamos el que hi ha és un mapa de Mataró a finals del segle XIX. Però l'únic mapa actual que hi ha penjat en una paret és el de Catalunya, aquest a què feia referència. El mapa és una fita, un dibuix en paper d'un país que he recorregut amb els pares i les àvies, amb les meves germanes, ara amb la meva parella i els meus amics. Un mapa amb què penso quan sóc enmig d'una carretera o visitant una d'aquestes poblacions que a casa els meus pares són només un punt en el mapa i que, quan les visites, passen a tenir tot el sentit del món.

Ja sabeu a qui heu de votar?
En Ramon Radó em passa un divertíssim joc de la Unió Europea que t'ajuda a discernir a quin partit heu de votar a les properes eleccions europees. El programa està fet amb gran esmera i profunditat, cosa que no acostuma a passar. Proveu-ho, us ho passareu teta.