Trenta anys d'Ajuntaments democràtics... què queda per fer (i per dir)?

Detall de les Escaletes. Font: Araceli Merino/Aliesmataro.blogspot.com.

Els Ajuntaments són el parent pobre del sistema, la Ventafocs de l'administració. L'excalde de Mataró Manuel Mas, entrevistat per Pilar Garcia i un servidor a Madrid ["Què tal, senyor diputat?"] per a Mataró Report el 2005, feia broma respecte com es veuen els municipis des de la capital: "Són com la minyona de l'administració. Encenen i tanquen els llums, passen l'escombra...". Mas hi afegia una certa sorna, en les seves paraules, no pas perquè ell -això no se li podrà negar- no fos un entusiasta municipalista sinó perquè vist des de l'anomenada alta política els Ajuntaments i per tant també els pobles i ciutats són una cosa menor, d'estar per casa. A nivell mediàtic se'n parla poc, dels Ajuntaments, i moltes vegades -excepte en la premsa local i comarcal- és en referència als escàndols de corrupció lligats a l'urbanisme.

Aquests dies en què s'ha celebrat el trentè aniversari de la represa democràtica als Ajuntaments, l'abril de 1979 ha brindat una bona ocasió per reflexionar -i reivindicar, sobretot- el paper dels consistoris, de les administracions més properes al ciutadà. L'agenda d'actes i la corrua de declaracions ha estat una mica embafadora i repetitiva; "tot estava per fer i tot era possible", se sintetitzava a la manera de Martí Pol respecte com s'encarava aquella nova etapa inaugurada ara fa tres dècades. En tota aquesta fumerada mediàtica que s'ha viscut als ajuntaments de tot el país les darreres setmanes hi ha hagut un altre element molt repetitiu respecte la funció final dels Ajuntaments; al final, el gruix dels ajuntaments -siguin d'esquerres o no-, situen la cohesió social i territorial com la màxima prioritat. I si, és obvi que aquesta cohesió té valor per si mateixa, però també ho és que en el fons estem parlant d'instruments. Instruments per a què? (I aquí vindria la pregunta). Què és el que es pretén amb aquests instruments?

Quan se'ls pregunta això als polítics acaben dient "que la gent visqui més bé", en referència a les condicions materials, a què disposin de tots els instruments per gaudir d'una existència el màxim de segura, tranqui·la, possible. I jo crec que ens quedem una mica curts, amb aquesta resposta. Que és fluixa i no expressa una intenció de fons de l'acció política, un missatge potent, més enllà dels tòpics. Perquè no pot ser que es tracti només de possibilitar "millors condicions materials" a la gent. Hi ha una sèrie de valors intangibles inherents a la ciutat que hem de reivindicar. Per exemple l'arrelament a una comunitat, a una identitat; viure en comunitat fa feliç, o fa més feliç. Sentir-se a casa, en algun lloc, és bo. Que la gent visqui en una mateixa comunitat, i no de forma aïllada, fa possible una existència més col·lectiva, més amable, més integrada. Tot això els alcaldes només s'atraveixen a dir-ho en veu baixa, perquè queda massa místic, massa espiritual, massa carca. Però també haurien de dir-ho. Per això són alcaldes, no gerents d'una empresa municipal que es diu Ajuntament S.A.

· Llegiu també l'entrevista a Joan Majó al diari El Punt clicant aquí.

Comentaris

D'acord Joan. No només la gestió, sobretot la política en el sentit millor. D'acord amb transmetre un relat, i no només gestió, no és només una empresa. I en un món d'incerteses (fa uns dies parlàvem de la societat líquida), la ciutat és la que aixopluga, ens dóna identitat de pertinença.
No sé per què ho hem de dir en veu baixa.
Joan Antoni ha dit…
Molt em sembla Joan que no has llegit el meu discurs de l'acte de celebració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics.
joansalicru ha dit…
Consol,
m'agrada molt la metàfora de l'espai que ens aixopluga, com la panxa d'una mare, tot i que és una mica reactiva. Potser hauríem de veure-ho més com l'ou des d'on pondre.

Joan Antoni,
El rellegiré, doncs.

Gràcies als dos,
joan

Entrades populars