"Crear" la feina, no trobar-la

La crisi -amb el parèntesi de la grip nova, la grip aviar, o com se'n vulgui dir- és el tema del moment. Després d'un període en què a nivell català i espanyol hem encadenat l'11-M, la lluita contra ETA, el nou Estatut català, la crisi de les infraestructures i darrerament el finançament... la crisi finalment ha substituït tots aquests elements i s'ha convertit en el monotema a l'agenda mediàtica i la real. O se'n parla explícitament o tot allò de què es parla hi té a veure.

Dins d'això, la gran preocupació de tots plegats és quan en sortirem, d'aquesta crisi, obviant que és l'existència de períodes de recessió el que dóna sentit als moments de creixement i que la sortida a aquest moment de recessió tindrà lloc no de forma espontània ni aleatòria sinó quan la confiança i l'esperança substitueixin la por i les incògnites de futur. I encara d'una forma més prosaica, el que preocupa és l'atur, és no tenir feina, òbviament. A cadascú li preocupa el seu cas, però és obvi que genèricament el més preocupant per al conjunt de l'economia no és la pèrdua d'un lloc de treball poc qualificat, temporal, sinó la pèrdua de llocs de treball de qualitat, de valor afegit, per un efecte contagi: l'economia es refreda i les empreses privades es veuen obligades a retallar unes estructures que en els bons temps si que són possibles.

Així, cada mes ens posem les mans al cap quan es fa pública una nova dada d'atur, com si fos una fatalitat. I la persona que es queda sense feina, que ja viu una situació de per si angoixant, intenta "trobar" una altra feina immediatament. Trobar-la, com si la feina estigués en un indret i l'únic que calgués fer és localitzar-lo, aquest indret. En un moment de bonança econòmica potser si, que la feina hi és i cal descobrir només on està el forat, però en moments de crisi això no és així. En alguns casos, i aquí ve la meva reflexió, la única sortida és crear, la feina, generar-ne una de nova, a partir dels propis coneixements. Preguntar-se què sabem fer cadascú millor que un altre, què podem oferir a la resta de la societat. Treballar en allò que ens agrada, realment; en allò que ens fa feliços (d'aquí ve la filosofia dels "hackers ètics").

Aquesta és, penso, una visió més humana de l'economia que no pas omplir un forat en una estructura predeterminada i pot ser molt més estable des d'un punt de vista laboral. Té, almenys, molt més sentit que no pas intentar fer creïble aquesta idea de què existeix una continuïtat entre els estudis -sobretot els universitaris- i el mercat laboral, com si fos tot plegat una cinta transportadora que ens acaba portant a la jubilació.

Crec que les coses aniran cada cop més per aquí: persones que, individualment, emprenen els seus propis projectes, que venen els seus serveis a la resta. Són els freelance. En conec molts, al meu entorn. Com que no sempre poden fer la feina sols, sovint s'alien, de forma puntual i per a un projecte concret, amb un altre seguit de persones. Entregat aquest projecte, feta aquesta feina, l'estructura de nodes es torna a posar en marxa i a buscar els nous socis per afrontar el següent repte. No és que hi hagi, per tant, una sola feina per tota la vida ni tan sols que es canvii de feina sovint, és que el mateix concepte de feina és obsolet: hi ha relacions econòmiques dinàmiques dins una xarxa que es fa i es desfà constantment.

Dir tot això quan hi ha gent que no té manera d'arribar a final de mes o que en comptes de dos plats només en tindrà un a taula aquesta nit a qualsevol casa de Mataró, de Barcelona, de Mollerussa, de Puigcerdà... pot semblar frívol, propi d'aquell a qui no li faltarà, aquest plat a taula. Però jo diria que és justament al revés: només si ens reinventem, si fem una economia més humana, més creativa, més innvoadora, aquesta serà més estable i per tant notarem menys els efectes de la propera crisi. Que hi serà, segur. El tema és que no ens torni a agafar amb els pixats al ventre.

Diaridelamusica.com: Susanna del Saz imparteix una lliçó sobre com agradar al públic


En una nit de derbi futbolístic, la soprano Susanna del Saz va reunir una cinquantena de persones a l'esglèsia parroquial de Sant Cebrià de Vallalta. El concert de soprano i piano, que es va celebrar el passat dissabte, s'incloïa dins el programa de la Primavera de les Arts 2009. L'actuació va convèncer al públic gràcies a un repertori adequat i una bona qualitat interpretativa. (...) E. AYMERICH

* Llegeix la resta de la crònica a Diaridelamusica.com.

Comentaris

Hek ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Hek ha dit…
Estimat company,

estem d'acord en la reflexió. El qui ha perdut el lloc de treball per una crisi que n'està destruint molts, ara li costarà moltíssim trobar-ne un altre. A curt termini, més que mai, se'n sortiran els que siguin capaços de fer la reflexió que proposes: què puc fer? Què puc oferir?

La societat actual ens reclama que siguem dinàmics, capaços d'adaptar-nos al canvi, oberts a les noves oportunitats, curiosos, etc.....i això està molt bé. Sempre que no pretengui que tots hàgim de ser iguals.

No podem enganyar-nos pensant que tothom serà capaç de fer-ho, i que es tracta només d'una qüestió de voluntat. En primer lloc perquè sospito que el sistema no funcionaria si tots fóssim creatius, i en segon perquè crec que hi té una component important l'educació.

En el petit vídeo de Valors, en Pascual diu: "un país no va enlloc si no té bons hospitals, bones escoles i tecnologia". Crec que aquesta frase resumeix al que hem d'aspirar:

1) hem de tenir institucions que tinguin cura dels qui formem part del projecte comú (siguem o no emprenedors).

2) hem de tenir bones escoles (i públiques!) per assegurar-nos que puguem desenvolupar les nostres potencialitats i trobem un lloc en la societat.

3) hem d'invertir en tecnologia per millorar les condicions de treball i per aconseguir una millora continuada.

Els nord-americans van condensar aquesta idea de dinamisme en el famós "somni americà": tothom té alguna cosa especial dins seu, i només cal que se n'adoni i la potenciï per realitzar-se i poder ser feliç.

La imatge és esperançadora i molt potent, però ara s'han adonat que no és suficient.

Ara han millorat la idea perquè saben que el somni personal ha d'encaixar en el col·lectiu, i perquè han entés que és just demanar que a canvi de fer realitat el teu somni has de responsabilitzar-te del projecte social.

Certament hem de potenciar i educar la creativitat, però no hem d'oblidar que perquè alguns creïn altres fan la feina bruta (que són els que més pateixen la crisi).

Hem d'estimular als qui "creen" feina, i hem de "crear" les concidions per a que es "trobi" feina.

Entenc i m'agrada la reflexió.........però més enllà de la teoria, crec que hem de cuidar-nos tots plegats, hem de valorar l'aportació de tots, i hem de treballar per fer realitat una societat que ofereixi oportunitats perquè tots puguem sortir-nos-en, no creus?

Entrades populars