La mala salut del Robafaves no fa riure

Imatge de la façana de la llibreria Robafaves, al carrer Nou número 9.

L'escriptor mataroní Jordi Carrión deia -i suposo que segueix dient- que va ser un indret clau de la seva educació sentimental, de l'educació en els sentiments. En el meu cas, com en Dupont, jo encara diria més: el Robafaves va ser, durant uns anys, un element principal de la meva socialització. Un noi retragut com jo es servia de l'excusa d'anar a mirar llibres sobre càmeres de vídeo, sobre política, història, viatges, compactes de música... per sortir una mica de casa, que ja li convenia. La casa com l'úter de la mare, en aquest cas: d'estar-hi tan bé, tan a gust, un necessita fugir-ne, a vegades.

El Robafaves, pensava ahir fent-hi les habituals compres de Reis, ha estat un lloc important per mi. La filosofia cooperativa que hi ha al darrera -o al davant, depèn com t'ho miris-, sempre m'ha semblat una lliçó tan pels empresaris que es pensen que som al segle XIX com -sobretot- pels treballadors que se senten sempre i a tot arreu "carn de canó" dels seus botxins (els empresaris, és clar). "Usa la teva llibertat i governa't a tu mateix", sembla que et diguin les cares d'en Pep Duran, d'en Xevi Vilert, d'en Joan Poch, d'en Roc Font... La seva forma de treballar em sembla molt encertada pel capitalisme del segle XXI, en la qual la dicotomia empresaris-treballadors tendirà a anar-se esfumant.

Resulta que durant uns anys la llibreria ha viscut un procés de gran expansió: primer obrint el Robafaves Books al carrer Nou, després el Robafaves Jove, l'Actua a la plaça de Can Xammar i fins i tot fent una incursió al sempre difícil bosc de la ciutat comtal i comprant un tros de la llibreria Catalònia. Però des de fa un temps -tothom ho sap, a Mataró- les coses no van massa bé per a Robafaves. Ho explica Xevi Vilert, nou president de la cooperativa, en una extensa entrevista al diari digital capgros.com [aquí]. Robafaves va traspassar fa temps el Books del carrer Nou, acaba de tancar el Jove a l'antiga casa del Bisbe Mas i es planteja traslladar l'Actua de lloc, conscient que la plaça de Can Xammar -amb passarel·la o sense no anima la clientela a arribar-s'hi-. S'ha estirat més el braç que la màniga i s'han fet previsions de vendes massa optimistes, reconeix Vilert. Mataró no dóna per tant i Robafaves ha sobrevalorat la seva capacitat d'atracció, podríem afegir. Ni amb els incentius que els ha donat l'Ajuntament -l'ajornament del pagament del lloguer de l'Actua, per exemple- la societat creada entre Abacus i Robafaves se n'ha sabut sortir (uns diners, per cert, que no cal dir que hauran de ser abonats quan vencin els terminis; no tinc cap dubte que així serà perquè Robafaves serà la primera interessada).

Però anem al tema. Sempre hi ha hagut, per part d'alguns sectors de la ciutat una mena de mala maror amb Robafaves, la mateixa relació d'amor-odi que hi ha hagut amb Caixa Laietana, per exemple. En el cas de Robafaves, sobretot des de l'esquerra oficial s'ha practicat una crítica àcida i venjativa contra Robafaves i els seus promotors (això que alguns d'aquests són o han estat precisament membres o simpatizants d'ICV). El seu pecat era haver-se volgut enriquir, haver volgut "fer negoci", fer empresa. Tenir ambició, créixer, "comprar tot el carrer Nou". A més a més, la vinculació familiar del propi Xevi Vilert amb l'exregidor d'Urbanisme de la ciutat va ser l'excusa perfecte per imaginar un tracte de favor a l'establiment Actua durant el concurs que en va permetre la creació. Ja se sap: en aquest món del segle XXI tothom és culpable fins que es demostri el contrari, no a l'inrevés. Tots som uns "enxufats".

Doncs de moment no he sentit a ningú comentar-ho, però no crec que trigui. L'espavilat de torn: "Mira, els de Robafaves, tan felices que se les prometien i mira...". És l'afany caïnita d'aquesta ciutat nostra, on que el veí excel·li, triomfi, tingui èxit és el principal incentiu per ja no criticar-lo sinó estossinar-lo, fotre'l a terra. Desacreditar-lo.

Robafaves ha actuat durant d'anys com un dels agents culturals més importants que la ciutat, fent presentacions de llibres i discos, però sobretot educant-nos a milers de mataronins de totes les procedències en la lectura, en ajudar-nos a fer el nostre recorregut cultural. Molts, els que som pobres culturalment parlant, hem trobat en Robafaves un estímul, un impuls per cultivar-nos una mica, en aquest sentit. I allà dintre ningú ens ha demanat mai per què sabíem sinó per què volíem saber, què ens interessava conèixer. I ningú, sobretot, m'ha cridat l'atenció quan m'hi he passat dues hores llegint un llibre, abusant de la confiança que l'empresa en aquest cas diposita en els clients. Robafaves és una botiga de llibres, però per molts ha estat la nostra biblioteca, el nostre centre cívic dels llibres. Per tant, com a mínim, mereix una mica més de respecte per part de tots plegats. No va sent hora de superar la ciutat de les capelletes? Podria ser un bon objectiu per aquest 2010....

Comentaris

Sergi d'Assís ha dit…
Joan, em sembla molt interessant l'article. De manera especial, pels tocs biogràfics que t'has permès. Gràcies.
Joan Salicru ha dit…
Gràcies, Sergi, pels teus comentaris.
Coneixes Valors?
Pots veure'ns a www.valors.org.
Una abraçada.
joan
Xandri ha dit…
hi hem passat molt bones estones i sobretot ens n´hem endut molt bones lectures.Haurem de fer-hi més visites i així donar-los un cop de mà.
Sergi d'Assís ha dit…
Gràcies per respondre'm, Joan. Sí, conec la revista justament a través del teu bloc. I crec que esteu fent una cosa molt i molt positiva!!
No et negaré que em sorprèn trobar un periodista tan jove que estigui motivat per aquestes coses. Ho trobo genial, Joan. Necessitem periodistes així!!! Gràcies pel teu testimoni.
Toni Cantó ha dit…
Està molt bé que ara en Vilert aprofiti la complicitat de la premsa local per a explicar que la crisi global ha arribat a can Robafaves.
La veritat però, és que fa molt de temps que la crisi va arribar a Robafaves. I Va arribar per un problema de mala gestió, de falta de lideratge en moments puntuals i per no saber afrontar el relleu generacional quan tocava.
Per fer fer front a la crisi, es va contractar al setembre de 2006 un gerent “esade” que es va enlluernar amb els metres quadrats que tenia Robafaves i va voler fer un tipus de negoci que a Mataró estava destinat al fracàs. No va saber entendre que Robafaves tenia un plus de proximitat amb l’usuari i se l’ha carregat.
El resultat a part de l’econòmic que ells sabran, és que de l’equip que hi havia quan va arribar el nou gerent han plegat 6 socis i dos més ja han anunciat que ho faran durant aquest nou any 2010. La majoria per no creure’s el nou projecte.
Amic Joan, penso que aquest Robafaves, poca cosa té a veure amb aquella aventura que un nois peluts i d’esquerres van començar el juny de 1975.

Salut!!

Toni
Joan Salicru ha dit…
Germà Sergi d'Assís,
Gràcies per les teves paraules. Som però un equip de gent que ho fem; sense ells no podríem fer Valors ni en broma, encara que alguns ho capitanegem. Espero poder-te conèixer personalment algun dia.

Toni,
Òbviament no conec les interioritats que descrius ni crec que jo en pugui dir res, al respecte. El sentit del post era lamentar el sentiment caïnita que sovint domina la nostra ciutat.
Per cert, gràcies a tu també pels consells, pel mestratge dins Robafaves.
Una abraçada.

joan
Sergi d'Assís ha dit…
Jo també espero conèixer-te. Quan vulguis. Quedem abans, i així assegurem que tenim una estona.

Entrades populars