dissabte, de desembre 31, 2011

El meu inventari del 2011


Vídeo de la inauguració de El Públic, el 30 de setembre passat.

Tots, poc o molt, fem balanç quan arriba el final de l'any o en comença un de nou. També ho acabem fent a principi de curs, perquè és inevitable fer un exercici de perspectiva, posar-se meta i conjurar-se per a complir-les. Potser, per tant, a final de l'any, es fa una valoració en clau de prospectiva. I penso que va bé perquè serveix per dibuixar el que s'ha fet al llarg de l'any, durant el qual he fet 212 entrades en aquest bloc, que intento actualitzar de dilluns a dissabte.

Igual que l'any passat, divideixo el meu inventari en la part freelance, en la part de copromotor de la productora audiovisual Clack i com a codirector de la revista Valors.

Com a freelance, he mantingut les meves col·laboracions al diari El Punt, a partir del 31 de juliol El Punt Avui [aquí en trobareu un reguitzell], a CatalunyaReligió.cat enregistrant els vídeoblocs de Francesc Torralba, Viqui Molins i Octavi Fullat al canal Veure la fe [aquí], els retrats de cristians anònims a la secció A la intempèrie de la revista Foc Nou [aquí una bona colla] i el bloc d'anàlisi polític local LaRiera48, en els primers mesos de l'any a MataróNotícies.cat i amb una versió mensual al mensual Tribuna Maresme, a banda de la seva publicació en aquest bloc [aquí]. El mes de gener, singularment, vaig viatjar com a periodista incrustat a l'expedició que l'ONG Epma Solidària va fer a Nicaragua, concretament a Estelí, publicant cròniques i articles a Mataró Ràdio, reportatge a Capgròs [aquí] i El Tot Mataró i un reportatge més aprofundit, sobre la situació política a Nicaragua, al setmanari Presència [aquí].

Amb Clack [web] hem assumit reptes molt importants aquest any, que ens han consolidat com la productora audiovisual de referència al territori. Ha estat l'any més important de la productora sense cap mena de dubte, durant el qual s'han visualitzat projectes preparats a consciència sobretot durant el 2010, entre els quals destaquen el pas del projecte multiplataforma Diaridelamusica.com [web] a nivell de tot Catalunya a través de la Xarxa de Televisions Locals -i l'obertura de tres noves edicions territorials al nostre diari digital-, la minisèrie Nosaltres, els maresmencs [web] en col·laboració amb el nostre estimat Albert Calls i la gent de Claraboia; la pel·lícula de Les Santes Santes15! [web] dirigida per Eloi Aymerich, el documental sobre els Capgrossos de Mataró 165 Regent Street [web] i l'obertura de l'espai cultural El Públic [web]. Amb El Públic [web], en només tres mesos, hem consolidat un espai cultural de referència al centre de la ciutat -amb una programació mensual humil però alhora ambiciosa-, que serà seu també del cicle Músiques Tranquil·les el 2012, per citar un exemple.

Com a Valors, la tercera pota de la meva vida, ha estat l'any en què s'ha vist el desplegament televisiu del projecte, a través de la sèrie Valors.tv emesa a la xarxa de televisions, ja desapareguda, Comunicàlia [veure'n aquí el capítol 1, la resta són al youtube de Valors]. I hem renovat la revista de dalt a baix, de la mà del dissenyador gràfic Manuel Cuyàs, amb una aposta molt forta tan per les formes com pels continguts. Ara toca renovar la web, una versió de la qual també s'ha estrenat abans d'acabar l'any. També durant aquest any hem dut a terme bona part del cicle Economia i valors a Tecnocampus Mataró-Maresme [aquí conferència Joan Antoni Melé], la IV Jornada Valors i Compromís parlant sobre la comunicació [vídeo resum] o la conferència de Javier Elzo sobre Els valors dels catalans [aquí]. Un any també en què hem decidit unir forces amb l'editorial d'ètica Proteus, amb qui ja estem fent el programa de ràdio Valors a peu de carrer [podcast], que fins el juny passat fèiem en solitari a Ràdio Estel, i qui ens ha permès formar part dels premis homònims.

Bé, si 2010 va ser un any intens per començar una nova vida en què jo em plantava per mi mateix, el 2011 ha estat encara molt més intens, especialment el tercer trimestre. Un any per recordar perquè ens ha enrobustit i ens ha fet una mica més savis i feliços, perquè al capdavall hem confirmat que, gairebé sempre, voler és poder.

dimecres, de desembre 28, 2011

El Públic, un espai acollidor de noves iniciatives

Imatge d'una de les jam session que hem fet des de l'octubre a El Públic. Dalt, a la dreta, Ivò Oller, que n'és el director.

Des del primer dia, Clack i en Xandri Calsapeu, els impulsors de El Públic, vam tenir clar que la filosofia d'aquest espai cultural, en quant a la seva programació, havia de tendir a pensar més en el "què podem aportar a la ciutat i el territori" que no pas en un cert dirigisme cultural -"programem això perquè és el que ens agrada i creiem que és el que convé". És a dir que, més que dur a terme activitats noves organitzades expressament per El Públic, volíem acollir iniciatives que o bé ja s'estiguessin fent però requerissin un espai més acollidor o precisament habilitar que projectes embastats al cap d'algun mataroní o maresmencs però encara no duts a la pràctica es poguessin portar a bon port tenint la possibilitat de disposar d'un espai com El Públic. És el cas de les jam session que, des de l'octubre, cada primer dijous de mes, fem amb l'Associació Jazz Maresme, i que capitaneja el trompetista mataroní Ivò Oller. L'Associació Jazz Maresme és també qui promou la Big Band Jazz Maresme, projecte però impulsat inicialment des de la Casa de la Música Popular, que ha jugat també aquest paper de generador de nous projectes.

L'entrevista que segueix, a Ivò Oller, promotor de l'Associació Jazz Maresme, apareix en el díptic mensual El Públic en la seva quarta edició, corresponent al mes de gener. I parla de tot això. També del concert que aquest diumenge dia 8 de gener la Big Band Jazz Maresme farà al teatre Monumental, a partir de les set de la tarda, i que us recomano vivament.

Amb qui ànim encareu el concert del dia 8, el sisè any d’aquesta cita nadalenca que ja s’ha convertit en una tradició a la capital del Maresme?
El que volem fer és presentar amb tots els ets i uts el disc de la Big Band Jazz Maresme, que és el primer que editem i que per això es diu igual que el grup. Feia molt temps que ho volíem fer i en aquests moments s’han reunit les condicions i l’energia per a tirar-ho endavant. El que hem buscat amb el disc és fer un recull de tots els diferents projectes que hem anat fent, que han estat força dispars. I en el concert del dia 8 en sí convidem la cantant Susana Sheiman, de Madrid, que acaba de treure disc. És una veu molt tècnica, molt càlida, molt espectacular. I una bona amiga nostra. Per això li vam dir de venir i de seguida s’hi va mostrar disposada. En el disc en algun tema també canta la Marian Barahona, que ens ha acompanyat en més d’un d’aquests concerts de Nadal.

Com valoreu les jam session fetes des de principis d’octubre a El Públic?
Doncs la veritat és que molt positivament. D’entrada la gran sorpresa ha estat el nivell que hem aconseguit en les tres sessions que hem fet. Els que ens movem en aquests ambients sabem que costa que una jam tan recent tingui aquest nivell. I la sorpresa de tots plegats ha estat aconseguir aquest nivell i també la participació amb què hem comptat des de la primera sessió: no pensàvem que hi hagués gent contínuament col·laborant i en canvi des del primer dia així ha estat. Toquem un parell de temes el quartet o quintet base, però de seguida pugen col·laboracions. És fantàstic!

dimarts, de desembre 27, 2011

Tots els 'Valors' que hem fet, a Internet!

Un dels avantatges, totalment involuntaris, que té la revista Valors, fent-la tal com la plantegem, és que els continguts són gairebé perennes. No exactament i no del tot, però diguem-ne que davant una gran quantitat de continguts que els mitjans de comunicació llancen cada minut -abans cada dia, ara ja cada minut- a l'espai, la mena de continguts que nosaltres llancem al carrer cada mes, de caire reflexiu i sovint atemporal, permeten que una cosa escrita el gener de 2004 sigui plenament vigent a dia d'avui. És un avantatge, perquè d'aquesta manera es pot dir que els nostres continguts no caduquen. Sempre són, d'una manera o altra, vigents. Almenys tot allò que fa referència al monogràfic que cada mes hi ha al centre de la revista.

Des de fa unes setmanes, amb la renovació que està patint la nostra pàgina web, és possible consultar en PDF totes les edicions de la revista, del número 1 al 85. I per tant, és possible consultar fins a 85 monogràfics que hem fet fins ara. Us els reprodueixo aquí a sota, com si ja estiguéssiu a la pàgina web, i podeu començar les vostres consultes!

diumenge, de desembre 25, 2011

Naïm, Jonàs i Mataties*

Demà diada de Sant Esteve, com cada any, a la Sala Cabañes de la capital del Maresme, comencen les representacions de L’Estel de Natzaret. Són els tradicionals Pastorets, si. Intueixo que en llegir aquesta darrera frase, a molts se’ls dibuixarà un somriure als llavis, més o menys cínic: “Els Pastorets, quina cosa més passada de moda!” o “Els Pastorets, un rollo de missa”. Jo, en canvi, després de veure’ls una i altra vegada en diferents moments de la meva trajectòria personal, fins i tot de renegar-ne durant un temps, cada vegada em convenço més de la seva absoluta vigència –l’últim dia els vaig veure fent una macropiulada amb tota una colla de tuitaires mataronins amb l’etiqueta #pastoretsdemataro-. I de la gran profunditat que contenen alguns dels seus personatges.

Penso, és clar, en Naïm, la història del qual és present durant tot el fil argumental construït per Ramon Pàmies. Naïm és l’home que té desitjos, passions, temptacions, que s’equivoca... també l’home ple de bondats, de ganes d’estimar, de comprendre i d’aprendre... i que, com qualsevol humà, té la facultar de rectificar, de canviar, de convertir-se. Així mateix, el personatge de Naïm ens permet endinsar-nos una mica dins nostre i reflexionar sobre la presència del Bé i el Mal en el nostre dia a dia: no som només Bondat i Maldat; som totes dues coses i amb els dos elements hem d’anar construint. I, finalment, Els Pastorets també ens ensenyen a donar-li la volta a tot plegat: els dos tontos, els còmics Jonàs i Mataties, ens ajuden a equilibrar també aquest afany transcendent que ara expressava. Ni ho hem d’entendre tot ni és sa que ho intentem. A vegades la vida s’ha d’agafar com ells se la prenen: amb humilitat, amb senzillesa i fent el cor fort... quan ens en sentim incapaços.

* Publicat al diari El Punt Avui en l'edició de diumenge dia 26.

dimecres, de desembre 21, 2011

El 30 de desembre, festa castellera a Privat



Avui us parlo d'una iniciativa en la qual com a Clack [web] som només col·laboradors però que ens fa il·lusió perquè és un senyal espontani de l'èxit en termes socials que ha tingut el documental que hem dedicat als quinze anys dels Capgrossos de Mataró. En aquest cas és la Sala Privat qui vol acomiadar l'any recordant l'efemèride i és per això que el penúltim dia de l'any, el divendres dia 30, ha organitzat una festa Capgrossos que tindrà com a protagonista la formació Els Catarres, que presentarà els temes del seu disc, entre els quals Jenifer. Abans, a les 11 de la nit, es projectarà el 165 Regent Street [tràiler] produït per Clack i dirigit per Óscar Fernández i Jordi Rovira i, en acabar, abans del concert d'Els Catarres, serà el torn de la formació A la Quieta Band [Facebook], integrada per membres de la colla castellera. El preu de tot l'acte es de 5 euros si l'entrada es compra anticipadament i de 10 el propi dia. Les entrades es poden adquirir a Atrapalo, virtualment, a Entradas.com i a Discos Trak. Animeu-vos a venir!

dimarts, de desembre 20, 2011

[LaRiera48] CiU pacta amb el PSC i trenca amb el PP, que treu a la llum un pacte secret signat per l'alcalde

Els fets es precipiten avui dimarts al número 48 de La Riera, l'edifici consistorial: en un sol dia s'ha escenficat el trencament entre CiU i PP i aquesta tarda es veurà com la sociovergència s'instal·la -almenys pel 2012- a Mataró. Anem a pams.

Aquest matí, els populars mataronins capitanejats per José Manuel López han convocat una roda de premsa a primera hora del matí [notícia a Capgròs i a MataróNotícies.cat] per anunciar el trencament del pacte suposadament només tàcit que mantenien des de l'inici del mandat amb el grup municipal de CiU. Però és que, una estona després, a través del seu perfil de Facebook, el popular Marcos Fernández ha penjat la part final d'un document fins ara secret on es veuen estampades les firmes de l'alcalde Joan Mora i del president del grup municipal del PP José Manuel López. No ha transcendit tot el contingut del pacte, però se sobreentén que aquest incloïa el suport del PP a les ordenances i els pressupostos del 2012 a canvi d'una visualització clara de la presència dels populars en el sector governamental del ple, inclogués o no la presència física al govern.

Aquesta tarda, per la seva banda, hi ha convocada una roda de premsa on, com ja ha avançat El Tot Mataró [aquí], el cap del grup municipal socialista Joan Antoni Baron anunciarà el suport de la seva formació a les ordenances fiscals i, per tant, als pressupostos de 2012 en companyia de l'alcalde Joan Mora. S'escenificarà, doncs, el canvi de parella de ball, perquè l'aprovació inicial de les ordenances es va fer amb el suport del PP, l'abstenció de la CUP i el vot de qualitat de l'alcalde -un exercici ben rocambolesc, francament-.

Diverses consideracions gairebé d'urgència. La primera és que és una gran notícia saber que la ciutat podrà tenir uns pressupostos aprovats de cara al 2012 i que no haurem de sobreviure amb la prorrogació dels anteriors. Hauria estat una notícia funesta en un any com aquest i que hauria dit molt poc sobre la capacitat d'entesa dels polítics -a més, probablement pel PSC hauria estat més rendible no fer aquest pas-. En una anterior entrada en aquest bloc ja vaig defensar que hi hagués pacte amb el PP o amb el PSC, perquè la situació de crisi econòmica feia insuportable una escenari de govern en minoria, sense cap suport extern. Amb uns, amb altres o amb tots dos, però que hi hagués pacte.

En segon lloc, però, els fets d'avui avalen aquells que diuen que l'inexperiència i la manca de destresa en l'exercici del joc polític està passant factura al govern de Joan Mora. Si existia un pacte amb el Partit Popular, per què no es feia públic? Com és, en canvi, que avui es fa un pacte amb el PSC i sí que es publicita immediatament? És que hi ha classes entre els partits de Enllaçl'oposició? No serà que Mora té por de la seva pròpia parròquia -la militància i l'electorat- i que volia evitar com fos que la imatge de CiU s'associés a la del PP abans de les eleccions generals? S'haurà de veure com es desenvolupen els fets a partir d'ara mateix, però el que està clar és que amb la sortida a la llum d'aquest pacte secret amb el PP, el govern municipal s'acaba d'embolicar en un esbarzer de credibilitat política que és l'últim que necessitava ara mateix.

dilluns, de desembre 19, 2011

...i #pastoretsdemataro va ser segon Trending Topic

Diumenge al vespre, convocats per la Neus Pinart i Ramon Radó, de la pròpia Sala Cabañes, vam viure una jornada no sé si històrica, però per mi i tots els que hi vam participar, almenys divertidíssima: fins a 52 persones vam fer, des de les cinc de la tarda fins les deu de la nit, fins a 400 piulades parlant sobre la preestrena de l'espectacle -jo en vaig fer moltes, 108, segurament masses, o almenys això és el que pensa Twitter, que va decidir cap a finals del segon acte que ja n'hi havia prou i em va impedir seguir amb la meva tasca-. Segons twit.cat, entre les cinc de la tarda i les nou de la nit, amb la competència dels hashtags de la Marató de TV3 i del Barça, vam ser la major part de l'estona segon Trending Topic a nivell català. Totes les aportacions es poden llegir aquí. Una vegada més, diumenge es va demostrar la potència de les xarxes socials, el mascaró de proa de la tecnologia d'avui en dia, per a posar a la palestra espectacles tan i tan antics com els Pastorets de Mataró. Per molts anys i per molts tuits, Pastorets de Mataró!

diumenge, de desembre 18, 2011

"Saber estar", aquest desembre a Valors

Un abonat de temporada del Palau de la Música de Barcelona, a través d’una carta publicada en un diari de gran tiratge a Catalunya, demana al patronat de la institució que apliqui unes normes de vestimenta per entrar a la sala. Lamenta que degut a l’ús generalitat de bermudes i xancletes l’espai ha perdut solemnitat. En la mateixa línia, l’Ajuntament de Barcelona decideix multar tots els vianants que passegin seminus pels carrers de la ciutat. També es debat si l’uniforme s’ha d’imposar a les escoles públiques, els mestres estan farts de veure la roba interior dels seus alumnes. Mentrestant la majoria d’anuncis oferint feina acaben amb una frase: “Es necessita bona presència”. Però no tot es limita a la vestimenta. S’ha hagut de prohibir expressament beure a la via pública, hi ha cartells específics perquè la gent no s’assegui a terra dels transports públics, s’ha estès el costum d’escopir al carrer, posar els peus sobre els seients del transport públic i s’han perdut les normes bàsiques d’educació, com deixar passar, donar les gràcies i demanar perdó. En definitiva, què se n’ha fet de la bona educació? I del saber estar?

Aquests dies de festes nadalenques haurem de compartir taula i actes socials amb la família i a vegades amb desconeguts. Sabem com comportar-nos en aquest tipus d’esdeveniments? En aquest número volem reivindicar el saber estar, la bona educació, la recuperació d’aquest valor a tots els nivells i generacions de la societat. I no perquè pensem que cal una societat més encarcarada i normativa, sinó perquè l’ús d’unes normes educatives de conducta preestablertes milloren la convivència i propicien la construcció d’una comunitat en la qual també floreixen altres valors com la senzillesa, l’amabilitat, el respecte, la tolerància, la solidaritat o la cordialitat. Ens acompanyen en aquesta reflexió dues expertes en protocol i saber estar; Mònica Garcia i Mar Castro; el presentador del programa Opera en Texans, que s’emet amb molt èxit al 33 de Televisió de Catalunya, Ramon Gener [veure’n extracte]; i la model i actriu, Teresa Gimpera.

A fora, més enllà del monogràfic, conversem amb un dels escriptors que va ser rècord de vendes el darrer Sant Jordi amb L’home que volia ser feliç, Laurent Gounnelle, que ens proposa començar els canvis a la nostra vida, de forma molt senzilla [extracte de l’entrevista]. Moltes gràcies.

* Editorial de la revista Valors [web] del mes de desembre. Escoltar àudio de Valors a peu de carrer relacionat amb el tema aquí.


divendres, de desembre 16, 2011

Victòria Molins, quina dona!


La religiosa Viqui Molins retrata per a CatalunyaReligio.cat un cas d'una família afectada greument per la crisi econòmica, al barri del Raval, on viu ella.

Vaig conèixer Viqui Molins per intermediació del mataroní Toni Codina, un d'aquells homes que un dia també mereixeran un homenatge per la tenacitat amb què han exercit les diverses tasques en què ha estat involucrat. Li va demanar, en nom de la revista Valors, uns quants articles perquè ens situés en les problemàtiques del moment del Quart Món, que no desapareix mai.

Al cap d'uns mesos, el meu director a CatalunyaReligio.cat, Jordi Llisterri, em va dir de proposar-li a la Victòria que protagonitzés un dels vídeoblocs que obríem. Dit i fet, ja n'hem gravat més d'una quinzena amb bons resultats d'audiència: la convicció, la fermesa i la sensibilitat amb què s'expressa a càmera són espectaculars.

La Victòria és una religiosa teresiana que s'ha dedicat tota la vida al món de l'exclusió social. Ha fet i fa moltes coses, però el que més m'interessa ressaltar és com les fa, el sentit que hi dóna: total entrega, total generositat... i tot des de la bonhomia, des de la profunda simpatia, des del goig profund. És per això, entre altres coses, que finalment des de Valors i l'Editorial Proteus vam decidir donar-li el primer premi Valors a tota una trajectòria, entregat dins dels premis Proteus impulsats per l'editorial de l'amic Miquel Osset.

Dilluns ens vam trobar una mica abans de l'entrega del premi, amb la Victòria. Lluny d'estar nerviosa, se la notava totalmen tranquil·la, sense haver de demostrar res a ningú. La seva intervenció dalt l'escenari va ser magnífica. Crec que tots els assistents es van quedar garratibats a la cadira quan va començar el discurs dient: "Aquest noi que vèieu a la foto, ja no hi és, ha mort de SIDA".

Avui, després de gravar una nova remesa de vídeos per CatalunyaReligio.cat fets al balcó de l'habitatge, amb els habitants del barri veient-se de fons, surto d'aquella casa del carrer de la Cera amb l'absolut convenciment que, especialment pels creients, la capacitat d'estimar i ser generós amb els altres és inabastable, ingovernable, inconcebible; magnífica. I amb una íntima satisfacció dins del cor per haver pogut conèixer aquesta dona de vida colossal que és Victòria Molins.

dimecres, de desembre 14, 2011

Martí Gironell i la quotidianitat*



El trànsit. Res més quotidià, per centenars de milions de persones al món, com la informació del trànsit. I a explicar-nos cada matí com està la circulació de vehicles a Catalunya és al que es dedica en Martí Gironell. “Molta gent et diu: ‘Deu ser cada dia el mateix!’. Si que hi ha els mateixos embussos, però mai són iguals, la intensitat del tap mai és el mateix. Jo no ho visc mai igual, malgrat que també tinc una rutina, un procés, per explicar-ho. I si no tingués una rutina, les coses no sortirien a l’hora que cal”.

En Martí és un home que viu bé les rutines i la quotidianitat. Ho ha de fer per força, perquè té una doble vida on conjumina dues facetes professionals: la de presentador de televisió i la d’escriptor de novel·la històrica, cosa que li requereix grans dots d’organització. De manera que la marcar-se rutines li és imprescindible: “Jo m’haig d’establir la rutina molt bé perquè al matí estic a la tele però a la tarda intento treballar cada dia en la meva carrera d’escriptor de novel·la històrica, a més d’haver de fer les tasques de manteniment clàssiques, necessàries. També em vaig autoimposar dedicar una mica de temps a l’esport cada dia, perquè estic assegut la major part de la jornada... Nedo cada dia uns quinze minuts”.

Nascut a Besalú, per tal de retrobar la quotidianitat en el seu dia a dia a la gran ciutat, durant dotze anys va viure al barri de Gràcia de Barcelona, on les tardes plenes de quitxalla a les places li recordaven les que ell havia viscut de petit. Ara viu a cavall de del Bages –Sant Benet de Bages–, el Gironès –Santa Coloma de Farners– i l’àrea metropolitana. A Santa Coloma de Farners hi dorm però a banda de TV3 on passa grans parts del dia –més de les que pensava en un principi–és al monestir de Sant Benet de Bages. S’hi ha reclòs per retratar –a partir d’imaginar-se la presència dels seus antics habitants, ara absents– la quotidianitat d’un monestir a l’Edat Mitjana en un nou llibre que, ben segur, tindrà tant d’èxit com els anteriors. A falta de poder llegir aquest nou volum, podeu anar seguint les seves peripècies a http://www.martigironellamonstbenet.com.

En conclusió, en Martí té clar que la “la quotidianitat acaba definint el destí, passet a passet” i per tant que és clau viure-la no de forma rutinària però sí en base a rutines, que li estalviïn temps i li permetin arribar una mica més enllà del que podria si no les usés. “El nostre caràcter és la meitat del nostre destí, acabem sent allò que fem cada dia”, ha deixat escrit.

* Publicat a Valors del mes de desembre.

dimarts, de desembre 13, 2011

El Músiques Tranquil·les, aquest any també a El Públic

Eloi Aymerich i Jordi Herreruela, en el transcurs de la roda de premsa d'avui dimarts. Foto:G.A.

Avui dimarts al matí, a l'espai cultural El Públic, la Casa de la Música Popular ha presentat la setena edició del Cicle Músiques Tranquil·les de Mataró [web]. Però no és només que El Públic acollís la presentació del cicle sinó que, en aquesta ocasió, el nostre espai serà on es programaran els concerts de petit format del cicle, per primera vegada, cosa que ens omple d'orgull. Un dels projectes estrella de Clack, a més a més, el Diaridelamusica.com és per segon any el mitja col·laborador de la iniciativa [notícia]. Tot això ho han explicat l'amic Jordi Herreruela, director de la Casa de la Música Popular de Mataró i el meu company i soci Eloi Aymerich [post al seu bloc], en nom de El Públic. Malgrat l'anunci en aquest sentit, l'acte finalment no ha comptat amb l'assistència de Joaquim Fernàndez, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Mataró, que s'ha disculpat.

Crec que algun cop he escrit però no em cansaré de repetir-ho que nosaltres -fins ara només com a Clack i ara també com a El Públic- som fills de diverses coses. N'apunto algunes: la llibreria Robafaves, que ens va fer entendre el gust per la lectura, per donar una atenció personalitzada als clients i per entendre que una tasca comercial va molt més enllà de comprar i vendre; la revista Capgròs, Mataró Ràdio o Televisió de Mataró, on vam aprendre a tirar endavant projectes comunicatius de la més diversa índole sempre basats en el territori, en la proximitat i finalment la Casa de la Música Popular, sobretot per la concepció integral que tenen del se projecte i per la voluntat de treballar, des de la iniciativa privada, amb el sector públic per anar cap a una direcció compartida. Molt especialment la filosofia de la Casa de la Música és la nostra; d'allà l'hem mamat. També, com vam explicar el dia de la inauguració de El Públic, de l'Arcàdia Cafè Cultural, del qual ens sentim també absolutament hereus. Ens agrada explicar-ho, tot això, no tenim cap problema amb recordar d'on venim, al contrari, ens fa sentir orgullosos de la nostra ciutat.

A més, programar el Músiques Tranquil·les a El Públic em fa personalment una gran il·lusió: és un certamen que he viscut com a espectador i com a periodista des del seu inici i que en aquest cas si que em sembla que ha omplert un buit respecte la programació musical de la ciutat més enllà dels joves i adolescents. Feia falta, quan es va crear, una programació com la del Músiques Tranquil·les i gairebé cada any hi he anat, poc o molt. Ara el farem a casa, a El Públic, que surt reforçat també només tres mesos després de la seva inauguració.

El Cicle començarà el 20 de gener amb el concert de Sílvia Perez Cruz i Javier Colina Trio, presentant En la imaginación i finalitzarà el 24 de març amb l'actuació d'Els Amics de les Arts. Els dos concerts es celebraran en el Teatre Monumental. El Músiques Tranquil·les aglutinarà catorze concerts, amb la participació de setze grups o artistes, dels quals deu estan programats per la Casa de la Música i quatre per El Públic. Destaquen noms com Joan Colomo, Gospel Sons, Feliu Ventura, Mastretta, Maria Coma, Marc Parrot o The Mamzelles. Ja tenim ganes que sigui el 20 de gener!

dilluns, de desembre 12, 2011

[Valors] Unint forces amb editorial Proteus*

Valors és una iniciativa de l’àmbit de la comunicació que, inicialment plasmada en format revista i posteriorment ampliant-ne els formats a l’àmbit d’Internet, la ràdio i la televisió, es dedica a promoure la reflexió al voltant de les coses importants, a la vida, de les coses que importen, a partir del prisma dels valors humans universals. És una revista propositiva, que busca mullar-se, no quedar-se en la mera descripció de com és el món. I que vol assenyalar també aquelles iniciatives, aquelles persones que treballen ja en aquest àmbit dels valors humans. Vol fer emergir totes aquelles accions en positius, a favor dels Drets Humans i d’aquests valors ètics universals, que es couen al nostre país des de fa molts i molts anys.

Ens sentim cridats a aquesta tasca, per tant. Atorgant avui aquest guardó en el marc dels Premis Proteus volem fer saber que a partir d’ara les dues iniciatives sumaran tan com puguin: unim forces amb aquesta magnífica editorial liderada per l’amic Miquel Osset. Ja ho fem, des del mes de setembre, amb l’edició conjunta d’un programa setmanal a Ràdio Estel, Valors a peu de carrer, que presenta Elena Canseco. I ho fem avui amb aquests premis. En el futur també amb tantes iniciatives com sigui possible. La crisi, sortosament, ens ha fet coincidir amb Proteus: hem vist que les coincidències entre Valors i aquesta editorial eren tantes que no hi havia més sortida que posar-nos a col•laborar. Benvinguda la crisi si permet aliances com aquesta.

Dit això, anunciar-vos que el premi Valors a tota una trajectòria és per la religiosa teresiana Maria Victòria Molins.

Quan vam anunciar a Victòria Molins que li havíem concedit aquest Premi honorífic a la seva trajectòria la seva resposta va ser: “Jo què mereixo? Només faig el que és la meva crida. Bé, serà cosa de Déu, no meva”. I és que Victòria Molins és una dona que no busca reconeixements ni agraïments, però es mereix ambdues coses. Un viatge a Nicaragua li va canviar la vida, i com que no podia anar al Tercer Món va optar pel Quart: concretament pel Raval de Barcelona. Des de fa quinze anys viu en aquest barri amb tres germanes més de la seva Congregació, la Companyia de Santa Teresa de Jesús. Encara que ja supera la setantena, la seva activitat és impressionant: visita diversos cop setmana diferents centres penitenciaris, participa des de la seva fundació a l’Associació Cintra, un col•legi per alumnes amb greu desestructuració familiar; fa tallers de teatre a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, i visita Itaca, un pis d’acollida per a extoxicòmans que volen reincorporar-se a la societat. I encara té temps per escriure. Per nosaltres és honor concedir aquest premi a una dona que va decidir, com ella diu, dedicar-se “al mal lladre, perquè del bo ja se n’encarreguen altres”.

* Discurs que he pronunciat avui al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres en l'acte d'entrega dels Premis de l'Editorial Proteus als quals Valors en sumem des d'enguany amb el lliurament d'un guardó titulat Premi Valors a tota una trajectòria.

dijous, de desembre 08, 2011

Mireia Gomà: saltar el buit*

Ens trobem per casualitat en un local d'aquests de cuina lleugera i ecològica, prop d'Avinguda Tibidado. Ella sent que parlo amb el meu interlocutor d'una iniciativa on estic posat i de seguida em pregunta: “Me’n pots donar un exemplar?”. Connectem al moment. Em faig follower seu al Twitter i hi llegeixo: "Enamorada de la vida, les persones, la natura, la música i els contes. Deixant-nos transformar pels altres i Déu aconseguirem construir un món més just". És la propera entrevistada per Foc Nou, no hi ha dubte.

Es diu Mireia Gomà, és de Barcelona i té 26 anys. M'explica que va estudiar Magisteri i Psiopedagogia, però que exerceix com a educadora social al barri de Sant Roc de Badalona, col·laborant en un projecte del Centre Sant Jaume anomenat Suport a l’Escolarització que pretén prevenir i reduir l’absentisme escolar acompanyant a les famílies i els alumnes des de P-3 fins a 4t d’ESO. "Controlem l’assistència diària de tres centres de la zona i d’aquells alumnes que falten entre un 25 i un 75% al mes. Parlem amb els tutors i anem a fer visites als domicilis per tal d’esbrinar les causes d’aquella situació", explica. A banda d'això, però, també passa moltes hores al Casal Loiola, al carrer Balmes de Barcelona, un espai per al creixement humà i espiritual de les persones de cara a contribuir a una societat millor (www.casalloiola.org: "Per a mi és la comunitat que em dóna aixopluc espiritual i assossega la meva set. També m’ajuda a descobrir què vol Déu de mi i a compartir la meva vivència de fe". Aquí, cada dissabte hi ha una eucaristia que vertebra tota la vida del Casal i les activitats que es fan duran la setmana. Allà ella és membre d’Espai Ignasià, una comunitat de joves professional en recerca que es defineix com "una comunitat de cristians en la qual la vida, mort i resurrecció de Jesús és el que mou per dins”. La Mireia assegura que els membres d’aquest Casal se senten “enviats a fer el Regne de Déu més a prop nostre des de la missió individual de cadascú. Vivim, compartim i celebrem en comunitat la nostra vida, la nostra missió i la nostra fe".

A casa seva són creients i des de ben petita ha tingut referents i testimonis que l'han empès a seguir a Jesús, però va ser a partir dels vint anys, en sortir de la universitat i topar-se amb el món laboral com a mestra, que va començar un acostament més intens amb Déu. Va tenir dues experiències fortes que la van posar al límit i que la van fer adonar de la seva petitesa. “Poc a poc vaig anar sentint que Déu m’estima tal com sóc (a través dels altres), amb les meves virtuts i els meus defectes. Ell m’ha portat fins on sóc ara”, rememora.

Com seria la seva vida si no fos creient? "Seria diferent per la òptica amb què visc la vida i el sentit que això li dóna. Potser no em plantejaria l’opció de seguir construint el Regne de Déu i posar-me al servei d’aquells que tothom rebutja i menysprea. Potser, viuria més centrada en mi i en la meva pròpia felicitat". Diu que viu la fe com un do. "No ho he escollit i a vegades crec que no sé si és més una sort o una mala jugada. Seguir a Jesús no és un camí fàcil; és una opció radical", apunta i recorda cites bíbliques com “Deixa-ho tot i segueix-me”, “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”. "Que difícil! Quants aferraments que tinc, pors i dubtes! Aquí la comunitat té un pes molt important ja que m’acompanya i m’empeny a saltar en aquest buit". Així estem, doncs, tots intentant saltar aquest mur, aquest buit.

* Publicat a Foc Nou del mes de desembre.

dimarts, de desembre 06, 2011

Divendres, diumenge i dilluns, el documental dels ‘Capgrossos’ al Foment Mataroní


Spot del documental elaborat per Òscar Fernández.

L'aventura del documental que des de Clack hem dut a terme al voltant dels quinze anys dels Capgrossos de Mataró només acaba de començar. Després de la preestrena del 15 de novembre al Teatre Monumental, la pel·lícula documental 165 Regent Street [web], codirigida per Òscar Fernández i Jordi Rovira, s'estrena al cinema Foment aquest divendres a les deu de la nit. La pel·lícula es podrà veure també diumenge dia 11 i dilluns dia 12 a les deu de la nit al mateix espai. Les dues sessions s'inclouen dins la programació habitual que el Foment Mataroní ofereix a la ciutadania els caps de setmana i costarà cinc euros. A la sortida de la projecció també es podrà adquirir el DVD, al preu de 10 euros.

No és l’única activitat relacionada amb el documental que es prepara des de Clack. Davant l’interès mostrat per diverses colles castelleres de Catalunya per veure el documental, des de la productora s’ha decidit obrir un cicle de presentacions del documental que comença el proper 17 de desembre a Igualada i a Terrassa de manera paral·lela. S'està treballant a dur el documental a una desena de ciutats més. La intenció dels promotors de la iniciativa és acostar el documental arreu del món casteller treballant de la mà amb les pròpies colles.

dilluns, de desembre 05, 2011

TV3 i locals: que no paguin justos per pecadors*

Arran de les dificultats econòmiques que travessen les administracions públiques s’està produint una autèntica envestida contra els mitjans de comunicació d’àmbit no estatal. Així, el Partit Popular ha proposat permetre la privatització de les televisions autonòmiques –a Espanya públiques–, sota l’argument que són una despesa innecessària i insostenible per a l’administració en temps de crisi. I incidint, de fons, en un discurs tronat segons el qual els mitjans de comunicació públics són innecessaris.

En una cosa tenen raó els populars: algunes televisions autonòmiques existents actualment no tenen raó de ser. Però TV3 sí: la llengua i la cultura catalanes no estarien tan normalitzades com ho estan si no fos per l’acció de TV3 i el conjunt de mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I, en clau de Països Catalans, la presència del català al País Valencià i a les Illes Balears –manipulacions polítiques a banda– encara seria més minsa sense aquestes dues emissores. Més privatització, per lògica econòmica, implicarà menys presència del català a la televisió. I això no és una bona notícia pels que ens estimem el país, de punta a punta. Per tant, l’argument de què les televisions autonòmiques són innecessàries és fals. O almenys s’ha de matisar.

Però és que els responsables d’aquesta operació d’acoso y derribo contra les televisions públiques no n’han tingut prou amb l’àmbit autonòmic sinó que ara també apunten contra el parent pobre del sistema, la xarxa d’emissores locals que, a Catalunya, durant 25 anys ha vertebrat el territori d’una forma tan desconeguda com important, especialment en àrees com l’àrea metropolitana on el sentiment d’arrelament és baix. El sistema de televisions locals català és, en efecte, l’altre artefacte audiovisual que singularitza el panorama català, a banda de TV3. I en aquests moments, part dels Ajuntaments membres dels consorcis creats per a gestionar les freqüències de TDT públiques, se’n volen desentendre, oblidant la tasca educativa i social inherent. I, en el camp privat, assistim també a la desaparició o esllanguiment de TDT locals perquè les empreses explotants –generalment grans grups mediàtics espanyols– han vist que poc negoci hi tenien a fer. Tal com van les coses, amb poc temps ens podríem trobar amb què les singularitats del mapa comunicacional català –TV3 i les emissores de proximitat– quedin molt empetitides.

Racionalització i optimització de la despesa pública en mitjans si, pagament per part dels usuaris d’alguna quota per sufragar aquests serveis, si cal també, però jugar amb els elements que garanteixen el futur de la nostra identitat, ni parlar-ne. Ens hi juguem el nervi de la nació.

* Article publicat al Valors de desembre.

diumenge, de desembre 04, 2011

'Els hivernacles d'Ana Garcia'*

"El Maresme, comarca de plàstic", vaig llegir una vegada a l'escriptor mataroní Jordi Carrión, en referència a la multitud d'hivernacles fets amb aquest material per tal de protegir adequadament les flors que després exportarem cap al món. Aquestes gàbies de plàstic són, precisament, les protagonistes de la mostra que la pintora mataronina Ana Garcia exposa a la seu de la delegació maresmenca del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, a Can Xammar de Mataró, fins el proper 18 de desembre. Garcia és deixeble d'Antonio López i ella mateixa explicava fa uns dies just abans d'inaugurar en un acte a l'espai cultural El Públic, que més que ensenyar-li a pintar, el pintor manxec l'ha ajudat a aprendre a mirar la realitat. Doncs jo he hagut d'anar fins a Bilbao, al Museu de Bellas Artes, on hi ha una espectacular antològica d'aquest sensacional pintor que carrega ja tres quarts de segle d'experiència, per entendre la proposta de la maresmenca: veient les neveres pintades per López -o els retrats de la Gran Via madrilenya- he comprès perquè Ana Garcia va escollir un motiu aparentment tan poc estètic com els hivernacles per a dedicar-li un treball de mesos. A partir de la inspiració d'Antonio López, Ana Garcia ens ensenya també a nosaltres a veure d'una altra manera els nostres hivernacles. La setmana que ve, quan torni a la nostra benvolguda comarca, jo també me'ls miraré d'una altra manera.

* Article que publico avui al diari El Punt Avui.