TV3 i locals: que no paguin justos per pecadors*
Arran de les dificultats econòmiques que travessen les administracions públiques s’està produint una autèntica envestida contra els mitjans de comunicació d’àmbit no estatal. Així, el Partit Popular ha proposat permetre la privatització de les televisions autonòmiques –a Espanya públiques–, sota l’argument que són una despesa innecessària i insostenible per a l’administració en temps de crisi. I incidint, de fons, en un discurs tronat segons el qual els mitjans de comunicació públics són innecessaris.
En una cosa tenen raó els populars: algunes televisions autonòmiques existents actualment no tenen raó de ser. Però TV3 sí: la llengua i la cultura catalanes no estarien tan normalitzades com ho estan si no fos per l’acció de TV3 i el conjunt de mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I, en clau de Països Catalans, la presència del català al País Valencià i a les Illes Balears –manipulacions polítiques a banda– encara seria més minsa sense aquestes dues emissores. Més privatització, per lògica econòmica, implicarà menys presència del català a la televisió. I això no és una bona notícia pels que ens estimem el país, de punta a punta. Per tant, l’argument de què les televisions autonòmiques són innecessàries és fals. O almenys s’ha de matisar.
Però és que els responsables d’aquesta operació d’acoso y derribo contra les televisions públiques no n’han tingut prou amb l’àmbit autonòmic sinó que ara també apunten contra el parent pobre del sistema, la xarxa d’emissores locals que, a Catalunya, durant 25 anys ha vertebrat el territori d’una forma tan desconeguda com important, especialment en àrees com l’àrea metropolitana on el sentiment d’arrelament és baix. El sistema de televisions locals català és, en efecte, l’altre artefacte audiovisual que singularitza el panorama català, a banda de TV3. I en aquests moments, part dels Ajuntaments membres dels consorcis creats per a gestionar les freqüències de TDT públiques, se’n volen desentendre, oblidant la tasca educativa i social inherent. I, en el camp privat, assistim també a la desaparició o esllanguiment de TDT locals perquè les empreses explotants –generalment grans grups mediàtics espanyols– han vist que poc negoci hi tenien a fer. Tal com van les coses, amb poc temps ens podríem trobar amb què les singularitats del mapa comunicacional català –TV3 i les emissores de proximitat– quedin molt empetitides.
Racionalització i optimització de la despesa pública en mitjans si, pagament per part dels usuaris d’alguna quota per sufragar aquests serveis, si cal també, però jugar amb els elements que garanteixen el futur de la nostra identitat, ni parlar-ne. Ens hi juguem el nervi de la nació.
* Article publicat al Valors de desembre.
En una cosa tenen raó els populars: algunes televisions autonòmiques existents actualment no tenen raó de ser. Però TV3 sí: la llengua i la cultura catalanes no estarien tan normalitzades com ho estan si no fos per l’acció de TV3 i el conjunt de mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I, en clau de Països Catalans, la presència del català al País Valencià i a les Illes Balears –manipulacions polítiques a banda– encara seria més minsa sense aquestes dues emissores. Més privatització, per lògica econòmica, implicarà menys presència del català a la televisió. I això no és una bona notícia pels que ens estimem el país, de punta a punta. Per tant, l’argument de què les televisions autonòmiques són innecessàries és fals. O almenys s’ha de matisar.
Però és que els responsables d’aquesta operació d’acoso y derribo contra les televisions públiques no n’han tingut prou amb l’àmbit autonòmic sinó que ara també apunten contra el parent pobre del sistema, la xarxa d’emissores locals que, a Catalunya, durant 25 anys ha vertebrat el territori d’una forma tan desconeguda com important, especialment en àrees com l’àrea metropolitana on el sentiment d’arrelament és baix. El sistema de televisions locals català és, en efecte, l’altre artefacte audiovisual que singularitza el panorama català, a banda de TV3. I en aquests moments, part dels Ajuntaments membres dels consorcis creats per a gestionar les freqüències de TDT públiques, se’n volen desentendre, oblidant la tasca educativa i social inherent. I, en el camp privat, assistim també a la desaparició o esllanguiment de TDT locals perquè les empreses explotants –generalment grans grups mediàtics espanyols– han vist que poc negoci hi tenien a fer. Tal com van les coses, amb poc temps ens podríem trobar amb què les singularitats del mapa comunicacional català –TV3 i les emissores de proximitat– quedin molt empetitides.
Racionalització i optimització de la despesa pública en mitjans si, pagament per part dels usuaris d’alguna quota per sufragar aquests serveis, si cal també, però jugar amb els elements que garanteixen el futur de la nostra identitat, ni parlar-ne. Ens hi juguem el nervi de la nació.
* Article publicat al Valors de desembre.
Comentaris