Mireia Gomà: saltar el buit*

Ens trobem per casualitat en un local d'aquests de cuina lleugera i ecològica, prop d'Avinguda Tibidado. Ella sent que parlo amb el meu interlocutor d'una iniciativa on estic posat i de seguida em pregunta: “Me’n pots donar un exemplar?”. Connectem al moment. Em faig follower seu al Twitter i hi llegeixo: "Enamorada de la vida, les persones, la natura, la música i els contes. Deixant-nos transformar pels altres i Déu aconseguirem construir un món més just". És la propera entrevistada per Foc Nou, no hi ha dubte.

Es diu Mireia Gomà, és de Barcelona i té 26 anys. M'explica que va estudiar Magisteri i Psiopedagogia, però que exerceix com a educadora social al barri de Sant Roc de Badalona, col·laborant en un projecte del Centre Sant Jaume anomenat Suport a l’Escolarització que pretén prevenir i reduir l’absentisme escolar acompanyant a les famílies i els alumnes des de P-3 fins a 4t d’ESO. "Controlem l’assistència diària de tres centres de la zona i d’aquells alumnes que falten entre un 25 i un 75% al mes. Parlem amb els tutors i anem a fer visites als domicilis per tal d’esbrinar les causes d’aquella situació", explica. A banda d'això, però, també passa moltes hores al Casal Loiola, al carrer Balmes de Barcelona, un espai per al creixement humà i espiritual de les persones de cara a contribuir a una societat millor (www.casalloiola.org: "Per a mi és la comunitat que em dóna aixopluc espiritual i assossega la meva set. També m’ajuda a descobrir què vol Déu de mi i a compartir la meva vivència de fe". Aquí, cada dissabte hi ha una eucaristia que vertebra tota la vida del Casal i les activitats que es fan duran la setmana. Allà ella és membre d’Espai Ignasià, una comunitat de joves professional en recerca que es defineix com "una comunitat de cristians en la qual la vida, mort i resurrecció de Jesús és el que mou per dins”. La Mireia assegura que els membres d’aquest Casal se senten “enviats a fer el Regne de Déu més a prop nostre des de la missió individual de cadascú. Vivim, compartim i celebrem en comunitat la nostra vida, la nostra missió i la nostra fe".

A casa seva són creients i des de ben petita ha tingut referents i testimonis que l'han empès a seguir a Jesús, però va ser a partir dels vint anys, en sortir de la universitat i topar-se amb el món laboral com a mestra, que va començar un acostament més intens amb Déu. Va tenir dues experiències fortes que la van posar al límit i que la van fer adonar de la seva petitesa. “Poc a poc vaig anar sentint que Déu m’estima tal com sóc (a través dels altres), amb les meves virtuts i els meus defectes. Ell m’ha portat fins on sóc ara”, rememora.

Com seria la seva vida si no fos creient? "Seria diferent per la òptica amb què visc la vida i el sentit que això li dóna. Potser no em plantejaria l’opció de seguir construint el Regne de Déu i posar-me al servei d’aquells que tothom rebutja i menysprea. Potser, viuria més centrada en mi i en la meva pròpia felicitat". Diu que viu la fe com un do. "No ho he escollit i a vegades crec que no sé si és més una sort o una mala jugada. Seguir a Jesús no és un camí fàcil; és una opció radical", apunta i recorda cites bíbliques com “Deixa-ho tot i segueix-me”, “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”. "Que difícil! Quants aferraments que tinc, pors i dubtes! Aquí la comunitat té un pes molt important ja que m’acompanya i m’empeny a saltar en aquest buit". Així estem, doncs, tots intentant saltar aquest mur, aquest buit.

* Publicat a Foc Nou del mes de desembre.