dimarts, de juny 26, 2012

Jesús Eguiguren: el dolor de fer néixer la pau

L'entrevista al president del Partit Socialista d'Euskadi comença al minut 29, més o menys.

Jesús Eguiguren [wiki] és un personatge atípic, en el camp de la política, tal com se l'entén avui en dia. Em venen al cap dues idees per defensar aquesta tesi. La primera és perquè té un background impressionant sobre els temes dels quals parla i sobre els quals, alerta, li ha tocat negociar: la història del País Basc, la resolució de conflictes, el constitucionalisme...-. I en segon lloc perquè està exempt de cinisme, de càlcul polític. És extremadament llest però la seva humilitat el porta a ser fins i tot naïf amb els seus plantejaments. D'una forma que a vegades incomoda els seus, els socialistes bascos i els de la resta de l'estat. Eguiguren fa el que creu que ha de fer, guiat per un sentit enormement ètic de la política, no s'arronsa davant les paraules dels que el critiquen -en aquest cas dels que l'han difamat i els que l'han també amenaçat de mort- i parla sense embuts, amb naturalitat, sense pensar en les conseqüències de les seves paraules en el curt plaç. A més, contra la pretensió omniscient que es pressuposa a tots els que estan en llocs de responsabilitat, si no sap una cosa, ho admet i s'ha acabat. És un personatge encisadorament humà. I això, avui, en la política, no és massa habitual.

A Eguiguren, darrerament, se l'ha pogut conèixer de més a prop gràcies a narracions com El Triángulo de Loyola, escrit pel cap de la secció de política del diari Berria, Imanol Mururua, ETA. Las claves de la paz, escrit per ell mateix amb el suport del periodista de El País Luis Rodríguez Aizpeolea. En aquests dos volums es dóna compta del procés endegat per ell i el llavors líder de Batasuna, Arnaldo Otegi, per acabar amb l'expressió armada del conflicte basc, la violència etarra. De com neixen les converses entre els dos polítics i com s'intenta establir un procés de pau que aconsegueixi acabar amb les morts i el dolor al País Basc. Un procés que es trenca, que no arriba a bon port, però que posteriorment servirà per activar una mort lenta d'ETA, deslegitimada per les seves bases i enormement minada per la persecució policial o la llei de partits que, com diu Antoni Batista, malgrat ser profundament antidemocràtica, s'ha demostrat molt eficaç. La lectura dels dos volums, és apassionant.

Dilluns l'actual president dels socialistes bascos va ser un dels protagonistes del programa Àgora de TV3, conduït per Xavier Bosch. Eguiguren ens va fer patir, crec, a tots els que l'apreciem. Primerament va semblar que la seva forma pausadíssima de parlar, els seus silencis, les evasives a les preguntes que se li formulaven, obeïa a una prudència exagerada degut a les interpretacions perverses que sovint tenen les seves paraules -darrerament, per exemple, va aixecar polseguera en afirmar que el País Basc havia de tenir una Constitució pròpia, tot i que just després sostenia que aquesta Constitució s'havia de bastir a canvi de la lleialtat d'Euskadi a Espanya, de no marxar de la Constitució Espanyola-. Però després es va veure que aquella tos nerviosa que ell vinculava a l'aire condicionat del plató del programa, estava relacionada amb allò que els metges en diuen estrés postraumàtic. I finalment ell mateix ho va acabar explicant: ha plorat més des del final d'ETA que durant tot el procés de negociació. Té més maldecaps, més malestar amb sí mateix, que mai. Diu que li costa agafar un bus i tot: està tan acostumat a viure amb les condicions de vida reduïdes per l'amenaça terrorista, que com a socialista ha patit en pròpia carn, que no sap estar-se en el nou País Basc on en principi tothom té llibertat de moviments. És aquell síndrome d'Estocolm del pres que, quan surt al carrer, se sent desequilibrat. Sorprenent. A Eguiguren li està sortint tot allò que ha guardat dins seu durant anys, el cos i la ment li passen factura. És l'enèssim preu a pagar per atrevir-se a cuinar la pau, de resultes de l'esforç intel·lectual, polític i humà dut a terme des d'aquell dia de 2001 que va començar a trobar-se, d'amagat dels seus caps, amb l'enemic Otegi al caserío Txillare de Elgoibar.

 Eguiguren mereix el reconeixement de tots els que hem desitjat durant tan temps que s'acabessin els atemptats d'ETA. Ha dialogat amb tothom que ha pogut i ha fet política en el sentit més noble del terme: intentant que la democràcia s'imposés a la barbàrie però no al preu d'emportar-se per davant les legítimes aspiracions d'almenys una part del poble basc, no; sent capaç de separar una cosa de l'altra. Per això, sovint, el president del PSE ha estat vist dins del seu partit i del PSOE com massa comprensiu amb les tesis nacionalistes i, malgrat aquesta tesitura, pel món de Batasuna, excessivament pactista amb el món espanyol. Ha actuat de pont, que és el paper -en termes nacionals- reservat històricament als partits socialistes del País Basc i de Catalunya: intentant fer compatible la pertinença a aquestes nacions i alhora a Espanya. Un pont que està absolutament en crisi tan en un indret com en l'altre.

Sigui com sigui, sense cap mena de dubte, la història de la pau, al món, li té un lloc reservat, a Jesús Eguiguren.