divendres, de juny 15, 2012

Que tothom es pugui sentir a casa*

Vivim temps convulsos en molts sentits, també nacionalment. Cada mes, en el nostre espai mediàtic, més que en el pla quotidià, tenen lloc polèmiques, incidents, crisis... que demostren la dificultat cada vegada més evident d’encaixar els sentiments nacionals no castellans dins el que és l’estructura legal espanyola. A casa nostra, a Catalunya, per part d’un gruix important de la població, cada cop s’exterioritza un més gran malestar amb les institucions espanyoles. Ens trobem, de fet, en la fase aguda del problema, iniciada amb la sentència del Tribuna Constitucional sobre l’Estatut, el juny de 2010. Aquell dia alguna cosa es va trencar en les relacions entre l’Estat Espanyol i Catalunya. Alguna cosa irreparable.

 El procés, entre moltes altres coses, demostra cada cop més falsa aquella idea segons la qual “som ciutadans del món” -“i prou”, afegiria jo-. Per incompleta, per insuficient. Ens podem sentir ciutadans del món, tenir consciència d’espècie, és clar, però també ho és que, ho reconeguem o no, estem vinculats a una referència nacional, a una manera de veure el món. Som nacionals d’un lloc -hi visquem o no-. I el que seria desitjable, excepte en casos comptats de persones que són capaces de desactivar la seva vinculació nacional fent un clic, és poder viure això amb normalitat. Aquí, òbviament, és on comencen els problemes. Què passa si la comunitat nacional on vius i de la qual et sents part no se sent còmode en l’estructura estatal que teòricament l’acull? I, en segon lloc: què passa si el lloc on vius no coincideix amb el lloc d’on et sents i això et provoca un cert desarrelament? A Catalunya, degut a la pròpia naturalesa històrica del país, tenim aquests dos problemes superposats, un sobre l’altre: els-de-tota-la-vida que mai ens hem acabat de sentir còmodes en el marc estatal on legalment som i els que han anat arribant i que, anant bé, se senten tan vinculats a la seva nova llar nacional com a aquella de la qual provenen. Simplificant molt, sí, ja ho sé, però d’alguna manera ens hem d’entendre.

Hi va haver-hi un temps –la foto són els Jocs Olímpics de Barcelona 92- en què la dinàmica semblava inversa a l’actual: una part dels catalans-de-tota-la-vida aspiraven a obtenir una certa normalitat a Espanya –l’encaix pujolià de Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric maragallià- mentre que les onades migratòries i els seus fills assumien la Normalització Lingüística sense problemes, per entendre’ns. Durant tot el període des de la represa democràtica, però, ha anat operant un corrent de fons que mai va comprar aquest discurs i al qual el temps i els fets han anat donant rellevància i notorietat. Aquest àmbit polític primer va ser marginal, després es va plasmar en un partit (ERC) i finalment ha impregnat tot el sistema polític català, que pren una clara deriva basquitzant –unionistes i independentistes-. El fracàs del darrer intent català d’arribar a una solució definitiva al problema, l’Estatut del 2006, va acabar-se convertint en un boomerang i donant ales al discurs independentista –amb la inestimable ajuda dels separadors espanyols, que també n’hi ha-.

El problema, lluny de solucionar-se, s’agreuja dia a dia. Simplificant, un cop més, els d’aquí cada cop ens sentim més incòmodes –ara, ja, molt incòmodes- a Espanya i per reacció a això, els que han vingut, cada cop reforcen més el vincle amb el lloc d’on pertanyen –el fenomen de “la Roja” a Catalunya-. L’argument del pacte fiscal, que interessa a tots els que viuen aquí més enllà de debats identitaris, emmascara parcialment el problema però, de fons, i ho dic sense cap dramatisme, el país s’esqueixa entre un sector que s’ha llançat a una cursa cap a la plena sobirania i un sector que proclama de forma més desinhibida la seva pertinença a Espanya. Dos extrems que hi han estat sempre, però que abans eren més petits i estaven equilibrats per una massa social central que ara, també, es dilueix cada cop més.

Conflicte servit? Doncs una mica, sí. Vol dir això que hem de suspendre qualsevol alteració de l’status quo per evitar-lo? Evidentment que no perquè, si no afrontéssim els conflictes, no aniríem mai enlloc, a la vida. El que cal és imaginar solucions definitives –signifiquin una independència clàssica o alguna cosa una mica més sofisticada en la línia d’una relació directa amb Europa que propugnen Enric Juliana o Toni Soler- que permetin resoldre la insatisfacció nacional de Catalunya en el marc espanyol i, alhora, evitar que qualsevol alteració en l’actual status quo impedeixi que les diferents identitats que conviuen a casa nostra puguin viure la seva nacionalitat, la seva pertinença a una nació, amb naturalitat. Si no ho aconseguim, haurem fracassat com a comunitat nacional. I la posarem en perill. No renunciem a res, doncs, però tinguem-ho en compte, també.

· Article publicat a la revista Valors [web] de juny, a la secció A quatre mans que compartim amb la codirectora Maria Coll.