divendres, de març 01, 2013

La marca dels meus calçotets

















En Manuel Mas, l'alcalde de Mataró entre 1983 i el 2004, sempre explicava una mena d'endevinalla-acudit que deixava astorats els seus interlocutors quan viatjava per les Espanyes: "Si ara vostès es baixessin els pantalons i m'ensenyessin els seus calçotets, amb tota probabilitat comprovaríem que provenen de la ciutat d'on jo sóc alcalde". Ell feia aquesta broma quan, efectivament, Mataró era una potència tèxtil de primera categoria i especialment en l'àmbit del gènere de punt. Quan la podia fer, vaja. Avui, segurament, la facècia tindria una mica menys de sentit, tot i que jo em trobo i retrobo marques de casa en els indrets més insospitats. Avui, precisament, he visitat, durant bona part del matí, les instal·lacions de l'empresa Avet Set, una de les històriques de la ciutat -60 anys, que aviat es diu; la gent n'hi diu Can Vilaseca- al carrer Capmany de Mataró.

M'he divertit com un nen. He recordat, de fet, quan, de petits, anàvem d'excursió a descobrir com es fabricava un baldufa de fusta, per exemple, o com el procés d'elaboració del vidre per a fer-ne objectes decoratius. M'he divertit com un nen en veure el procés de producció dels productes, la minuciositat amb què els processos de producció es preparen -m'han explicat que per fabricar els calçotets que gasto es triguen 51 minuts- i sobretot per l'esperit que hi ha al darrera, capitanejat pel seu responsable, l'Esteve Vilaseca, però compartit per tots els treballadors amb qui m'he topat, alguns dels quals també ben coneguts.

En general m'ha divertit molt veure com es fan les coses perquè, curiosament -i mira que jo m'hi dedico-, en la societat del coneixement moltes de les coses que fem no es poden tocar. En l'era industrial, tot es podia tocar, precisament, i això ara a mi em sembla que li dóna un caràcter especial a qualsevol procés productiu. Algú dirà que a molts dels que han treballat i treballen en llocs en què es fabriquen coses concretes ja els agradaria treballar en el món de l'intangible. Però segur que m'heu entès. És com l'eròtica del paper; poder tocar un diari amb els nostres dits. Mmmm.....

Per si fos poc, al vespre, passejant per Barcelona, al Passeig de Gràcia, m'he topat amb aquest anunci instal·lat en una marquesina i m'he dit: "mira, la marca dels meus calçotets". Quines coincidiències més fantàstiques té la vida.