dijous, de març 28, 2013

Manuel Cuyàs, el periodista precís

Manuel Cuyàs durant el discurs que va fer just després de rebre dimarts passat el premi a la trajectòria dins la Nit de les Revistes de l'APPEC, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). 

El dia que en Carles Duarte, president del jurat dels Premis APPEC, va anunciar ara fa dues setmanes que el periodista mataroní Manuel Cuyàs seria guardonat en reconeixement a la seva trajectòria duranit la Nit de les Revistes, en Lluís Gendrau, president de l'APPEC i alumne seu a l'edició maresmenca de El Punt, va recordar que molts periodistes de la comarca havien anat a trobar-lo en aquella casa perquè els donés la primera oportunitat de la seva carrera.

A l'instant em va venir al cap que un servidor, el juny o juliol del 1998, també va fer cap a la redacció del diari, al Camí de la Geganta, per tal de presentar-se a en Cuyàs. Ell em coneixia de referències familiars i jo m'havia empassat desenes d'articles seus publicats a El Maresme i a Mataróescrit, però no em tenia situat. 


En aquell temps editàvem una petita publicació a la parròquia de Sant Josep de Mataró -antecedent de la revista Valors- i en un dels números havíem entrevistat el bisbe Godayol, mataroní, la figura del qual s'estava fent gran en aquell moment arran de l'exercici del seu ministeri al Perú. Jo, burro de mi, gairebé em pensava que tenia l'exclusiva del segle amb la conversa que publicàvem, però en Cuyàs em va deixar una mica aixafat quan em va dir: "Això del teu bisbe ja ho hem publicat, nano". Me'n vaig anar amb la cua entre les cames, és clar.

Tres anys més tard, el 2001, vaig tornar a pujar a aquella redacció per entrevistar-lo pel setmanari Capgròs quan ell va deixar la responsabilitat al diari i se'n va anar cap a Barcelona, on els darrers temps ha adquirit fama nacional, podríem dir, sobretot a partir dels excel·lents articles que publica a la pàgina 2 de El Punt Avui i la seva presència a moltes tertúlies. A l'entrevista li preguntava per l'actualitat política local, en aquell moment centrada en la possible successió del llavors alcalde Manuel Mas i ell em va deixar anar un d'aquells titulars seus que diu sense embuts: "Manuel Mas es creu insubstituïble". La valentia en els anàlisis i el no tenir pèls a la llengua, vaig aprendre aquell dia, tot i que no ho vaig acabar d'entendre fins més tard. 

L'he anat seguint i ens hem anat retrobant per tot arreu en els últims anys, també a casa seva, on amb el seu fill Manuel vam imaginar la remaquetació de la revista Valors ara fa dos estius, tasca que ell animava amb força, entusiasta com és de la feina ben feta. I quan ara fa uns mesos va posar-se sobre la taula de la junta de l'APPEC, de la qual formo part, la proposta de premiar-lo a la Nit de les Revistes, em va semblar que era una molt bona pensada.

Sobre ell, l'Albert Calls, en els textos al voltant de la minisèrie de Clack i Claraboia Nosaltres, els maresmencs, que vam publicar a la revista Capgròs, va escriure: "
És (...) l’observador perspicaç i crític, polemista per ADN, autor d’una escriptura precisa amb economia de mitjans autoimposada, que arriba al cor de les coses amb austeritat i precisió planiana, sempre amb estocada final per al lector". En els darrers temps, llegint gairebé a diari les seves columnes, he pensat sovint en aquesta precisió a què feia referència l'Albert; la recerca de la paraula justa, de l'expressió que s'adiu en el context, i en el ritme també precís dels seus articles, de principi a final, que fan que llegir-lo sigui gairebé sempre una alenada d'aire fresc.

 


Fragment de l'entrevista a Manuel Cuyàs que Albert Calls i Eloi Aymerich li van fer a la minisèrie Nosaltres, els maresmencs i on parlaven de la identitat local i maresmenca.