dilluns, de març 25, 2013

Mataró i Pau Vallvé proclamen el seu enamorament*

Pau Vallvé durant un moment de l'actuació a la sala Clap de Mataró.Pau Vallvé durant un moment de l'actuació de divendres a la Sala Clap de Mataró. Foto: J.S.

El multifacètic Pau Vallvé [web] i la ciutat de Mataró van teixint un enamorament progressiu en els darrers temps. Un acostament en el qual la sala Clap i la Casa de la Música de la capital del Maresme actuen de Cupido, sense cap mena de dubte. Prova de les dues coses és que, si en el darrer concert de Vallvé en solitari a la ciutat, ara fa dos anys i també dins el Músiques Tranquil·les, el cantant barceloní va actuar a la sala petita [crònica] del mateix espai, en aquesta ocasió, divendres dia 22, ja ho va fer en una sala gran que presentava una molt bona entrada per un cantautor tan singular com ell.

 En realitat, el paper de Cupido efectuat per la gent del Clap el va desvetllar el propi cantant quan a l'inici del concert va rememorar que l'stage de preparació de la gira s'havia fet en aquesta mateixa sala al mes de gener. Una gira -almenys pel que fa als concert amb banda- que precisament es tancava també a la capital del Maresme després de nou concerts [notícia a Enderrock] i en la qual presenta De bosc (Amniòtic Records, 2012), el seu tretzè disc, on demostra de nou la seva peculiaritat i també la seva versatilitat. Un nou disc -editat també en vinil- on el paisatge recargolat, barroc, complex, del qual només ell coneixia les claus, es fa una mica més accessible.

Potser no tan genialoide com en d'altres ocasions, però igual de destroyer amb si mateix, molt satíric i amb bones dosis de psicodèlia, una vegada més un concert de Pau Vallvé es va convertir en un petit viatge del qual cada cançó permet descobrir terrenys molt diferents. Acompanyat per Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria), Nico Roig (guitarra elèctrica) i Jordi Casadesús (teclat i guitarra elèctrica), el que es va veure divendres al Clap és també un Pau Vallvé cada cop més emancipat de sí mateix, del seu propi personatge. La presència, per primer cop en una gira, d'una banda pròpia sense la fins ara seva seva companya artística Maria Coma, és una metàfora d'això: inicialment reclòs en Estanislau Verdet i després en projectes conjunts amb la singular cantant, l'artista aixeca ara el vol en solitari i es presenta a primera línia de l'escenari, dret i guitarra en mà, com els cantautors de tota la vida. Mirant el públic de fit a fit -per bé que sovint perd la mirada cap al cel-, sense artificis, efectes de veu ni pantomimes exagerades. Ara ja és, simplement, Pau Vallvé. Amb tot el que això comporta, és clar.

* Crònica publicada a Diaridelamusica.com.