dimarts, de març 05, 2013

La Xina: de país pobre al més ric del món*

Aquests dies s’ha conegut un estudi de la consultora PwC pel qual es prediu que els Estats Units deixaran de ser el 2017 el primer país del món –almenys en àmbit econòmic– i aquest lloc serà ocupat per la Xina. Un país que, malgrat enguany ja no creixerà tant com ho ha fet en les darreres dues dècades, encara manté un fort auge, amb un destacat percentatge del 7,5 per cent –a totes les economies europees ens movem al voltant del 0, en alguns casos per davant, en altress pel darrere-. I només això: aquest també apunta que el 2050 l’Índia es consolidarà com la tercera potència mundial el 2050, després de la Xina i els Estats Units, just el mateix any que el Brasil desplaçarà de la quarta posició a Japó. A Europa, Rússia es convertirà en la primera economia europea i la sisena del món per davant d’Alemanya. I països com Mèxic o Indonèsia podrien superar economies com les de França i Regne Unit, que cauran a la desena i onzena posició, respectivament.

Però tornem a la Xina. Avui en dia, per algun jovenet que ja s’havia acostumat a sentir anomenar la  Xina com “el gegant asiàtic” i a veure amb normalitat com creixia amb ritmes de dos dígits, anunciar-li que superarà els Estats Units com a primera potència econòmica mundial potser tampoc li semblarà tan sorprenent. Però si tiréssim enrere 30 anys, al 1983, i haguéssim dit a algú que trenta anys després un país subdesenvolupat com la Xina –amb desenes de milions de persones en la pobresa extrema– superaria els riquíssims Estats Units, no s’ho hauria cregut. Aquesta és una bona mostra de com el món canvia i de com aquest canvi, moltes vegades, com que és lent i sostingut, ens impedeix adonar-nos de les grans transformacions que, sortosament, viu el planeta.    

Repassem la història: al desembre de 1978, durant la Tercera Sessió Plenària del XI Congrés del Comitè Central del Partit Comunista de Xina, Deng Xiaoping es feia amb les regnes del poder. Els anys següents, la política xinesa estaria marcada per les línies mestres definides en seu discurs aquella reunió. El 31 de gener de l’any següent la Xina popular va establir relacions diplomàtiques amb els EUA i s’acabava aquella situació paradoxal en què la Xina oficial a ulls del món capitalista era un petit reducte situada a la illa de Taipei.

A partir de 1979 es van accelerar les reformes econòmiques de tipus capitalista, encara que mantenint la retòrica comunista. “Tan li fa si el gat caça ratolins blancs o negres, l’important és que caci ratolins”, havia dit Deng el 1960, per justificar la seva forma de funcionar. El camperols van començar a tenir més llibertat per a administrar les terres que conreaven i, al mateix temps, l’economia xinesa s’obria a l’exterior, sense cap mena de por. Així, la Coca-Cola va aterrar al país i també la resta de “monstres” capitalistes. I amb tot això va venir la bonança econòmica, amb unes desigualtats enormes i amb uns costos ecològics brutals, tot s’ha de dir. I amb la tragèdia de la plaça de Tian’anmen, perquè ja s’intuïa que aquests canvis econòmics no portarien llibertat política.

Ara que ja s’ha donat el Gran Salt Endavant que preconitzava Mao Tse Tung –encara que el seu va ser un fracàs estrepitós–, sembla que la Xina parla d’harmonitzar socialment el creixement i de tenir en compte els factors ecològics. Tan de bo tot això es compleixi i a banda de ser els més rics del món, els xinesos efectivament no perseverin en els errors que també abans nosaltres vam cometre.^

* Article publicat a la revista Valors del mes de març.