Els antics enemics ara fan política junts*
Durant la primera experiència del tripartit a Catalunya, entre 2003 i 2006, va aparèixer al País Basc un llibre que portava per títol Con mano izquierda i que signaven a quatre mans Gemma Zabaleta i Denis Itxaso, membre del corrent més basquista del Partit Socialista d’Euskadi. En aquest volum s’insinuava que, en un escenari de pau futur, seria possible dur a terme el mateix plantejament que a Catalunya: governar a partir de l’eix esquerra-dreta i no pas a partir de l’eix nacional a partir d’un acord entre els socialistes bascos, Batasuna i Esquerra Unida. Una visió animada per la complicitat existent entre Gemma Zabaleta i la dirigent de Batasuna Jone Goirizelaia o, com s’ha vist posteriorment, per l’estreta relació travada entre el president del PSE Jesús Eguiguren i el cap de Batasuna Arnaldo Otegi, responsables ambdós del procés de pau de 2004-2006 –mostra d’això és que el primer ha visitat el segon aquest principi d’any a la presó després d’haver-ho fet per primer cop el 6 de març de l’any passat–.
En aquells moments, però, aquesta hipòtesi de pacte PSE-Batasuna era una mera conjectura, tenint en compte que, en els carrers del País Basc, els membres de l’equivalent armat de Batasuna -ETA- assassinaven encara militants socialistes. El darrer va ser, el 7 de març de 2008, en plena campanya electoral d’unes eleccions espanyoles, l’exregidor d’Arrasate-Mondragón Isaías Carrasco. Davant d’aquest fet, l’anomenada esquerra abertzale va emetre un comunicat en què oferia l’habitual anàlisi en el sentit que la “mort violenta” de Carrasco reflexava “la recrudescència del conflicte polític i armat al País Basc” després del trencament del darrer procés de pau –que els mateixos responsables de Batasuna admetien que havia tingut lloc per les noves peticions efectuades per la banda després que s’arribés a un primer acord en les negociacions de la “mesa política” a Loyola–.
Des d’aquells fets a ara han passat quatre anys i mig, un temps que normalment en política no permet l’aparició de grans canvis. En aquest cas, però, en aquests gairebé cinc anys han passat coses tan sorprenents com que la sucessora de Batasuna –Bildu, que malgrat el que diguin alguns no és el mateix que Batasuna perquè afegeix partits de inequívoca tradició pacífica com EA– i el propi PSE es posin d’acord per aprovar uns pressupostos a la Diputació de Guipúscoa, controlada per l’esquerra abertzale per primera vegada a la història. Els que abans no rebutjaven o fins i tot mostraven una certa comprensió davant les morts de regidors socialistes, ara resulta que pacten, que fan política, amb aquests mateixos representants socialistes, algun dels quals potser ara no hi serien si ETA –sortosament– no hagués declarat el seu propi final.
Els pactes Bildu-PSE a la Diputació de Guipúscoa –també hi ha acords a la d’Àlaba–, comencen a voler dir que el País Basc passa pàgina. No hi fan fàstics, si més no. Una cosa inimaginable fins fa quatre dies. Tot i que mitjans com El Mundo han apuntat fort contra els socialistes per, al seu entendre, haver donat el seu braç a tòrcer a l’esquerra abertzale, és obvi que uns i altres han efectuat un gir copernicà. Abans es mataven, literalment; ara fan política junts. Ja està tot dit. La reconciliació, alegrem-nos-en, està en marxa al País Basc.
* Article publicat al Valors número 100, amb data del mes de gener de 2013.
Comentaris