Balanç de situació

Ara que he posat aquest títol me'n donc compte que aquest era un dels conceptes que em podien haver sortit en el darrer examen que vaig fer, el de Projectes i Gestió de l'Empresa informativa, i que.... he aprovat!!! I no amb un cinc no, amb un 5,75! Estic per anar a vendre els tres quarts de punt que em sobrin a 1000 euros la dècima!
El resum, per tant, de la temporada d'exàmens és: dos exàmens aprovats -política espanyola i projectes-, dos exàmens suspesos i que queden pel setembre -economia de cat. i espanya i ràdio- i un examen no presentat -que el faré el febrer següent-. Amb tot això, dir que tinc més del 90 per cent de la carrera aprovada. Vaja, un exitàs, tot i que alguns em recordin que estic gastant massa fons públic de l'estat...

A la fresca

L'estiu té coses molt dolentes, com per exemple la calor que ha fet aquesta tarda de diumenge, però també en té de magnífiques, com les nits a la fresca i a la vora del mar. Dijous ja vaig passat la nit -i la matinada, i el matí- prop del mar, però ahir dissabte al vespre la cosa va ser encara més plaent.
Érem en una petita cala de Sant Pol de Mar, poble on no havia estat mai, a quatre metres del mar -sentint per tant el vaivé de les onades- i escoltant la banda de tiet d'en X.C., de sons ben mediterranis. Va ser simplement fantàstic: música per diggerir, assumir, relativitzar, pensar, submergir-se, endinsar-se... amb els peus tocant la sorra i una bona beguda a les mans.
Després encara vam tenir temps de completar la nit passejant per Canet de Mar -on tp havia estat mai-, que estava de festa i de fruir d'una estona més del tranquil i fresc vespre que teníem ahir.

Sant Joan... a la platja

Hi ha vegades en què, davant la perspectiva d’una diada o festa assenyalada, penses: “Avui serà un dia fantàstic”. I acaba sent un desastre. I a vegades penses just l’inrevés; que serà un dia horrorós. I acaba sent un mal dia. Però hi ha vegades que passa una tercera cosa: et passa exactament el que havies previst, tant si es bo com si és dolent. Doncs ahir va ser un dia d’aquests darrers. Pensava... de què tens ganes? Doncs d’anar a un lloc a l’aire lliure –res de llocs tancats-, on no s’hagués de pagar i on em trobés a totes les persones a qui tenia ganes de veure. El lloc estava clar: la revetlla popular a la platja del Varador que, com a Casa de la Música Popular, es muntava per primera vegada a la ciutat i que a més servia per encetar el festival Mataró, cruïlla de Cultures que ens tindrà embadalits fins acabar Les Santes.
I això vaig fer. A mica en mica em vaig anar trobant amb la gent amb qui havia quedat -i també amb els que no havia quedat, que encara és més bonic- i vam seguir la cercavila a ritme brasiler fins al lloc on hi havia l'escenari, ben bé al cantó del port. I d'allà no ens vam moure fins les set del matí, quan amb el meu company de viatge a Cuba (S.R.) vam iniciar la retirada cap a casa.
Durant aquestes vuit hores... un munt de coses: veure dos amics com es morregen –i això que cap dels dos són gais-, assabentar-te de les últimes notícies roses locals, riure de valent amb els teus amics però també amb gent amb qui en condicions normals diries “adéu” -i encara gràcies- pel carrer, rebre desenes de felicitacions en forma de petons, abraçades i SMS, veure com va sortint el sol darrera teu i et comença a envair una estranyíssima sensació en què et sents capgirat, sentir com els teus moviments es van tornar lents i patosos -més del normal-, notar com et vas desinhibint conforme vas buidant el got...
L'endemà, això sí, adonar-te que "cada acte de llibertat" (una nit boja, en aquest cas) "implica una frustració" (perdre gran part del dia següent).

He aprovat una assignatura!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Quina meravella. No m'ho puc creure. Pensava que la mala ratxa em perseguiria del tot, però no. He aprovat una assignatura: Política Espanyola I, que em dóna sis putus crèdits més de la carrera!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Assignatura a la qual no havia anat mai a classe... en canvi a les que vaig catejo...

M'agrada la tele

Avui al vespre m'ho he passat pipa mirant la tele. I l'he mirat estona, eh? Com tres hores, pràcticament, acomplint la mitjana dels televidents espanyols (cosa que avui hem comentat a la redacció de Capgròs, que és un autèntic fòrum de debats, conyes i idees).
Primer he mirat el Telenotícies, per sobre, mentre feia el sopar, després m'he entretingut força mirant Ventdelplà -suposo que la ficció televisiva ens permet d'alguna manera viure coses que ara mateix no són possibles, per exemple-. Després apassionant debat a l'Àgora sobre el manifest dels intel·lectuals sobre la necessitat que neixi un nou partit no nacionalista català a casa nostra -és curiós però he trobat arguments en tots els participants; en uns més que en d'altres, també es cert-. I per acabar-ho d'adobar la Mònica Terribas entrevista al sempre suggerent Josep Piqué. Una entrevista no d'antologia però certament interessant.
I després diuen que la tele és una merda...

Gustavo

Aquest dijous vaig tenir la sort de conèixer Gustavo Díaz Sosa, el guanyador del primer premi de pintura Torres Garcia-Ciutat de Mataró. És un noi de 21 anys, cubà però actualment resident a Sant Sebastià, a Euskadi, un lloc on diu sentir-se absolutament a gust. Dic que vaig tenir la sort de conèixer-lo perquè em va semblar algú realment afable, senzill, humil -i això que el darrer any ha guanyat 48 premis!- i un artista de cap a peus, d'una gran espiritualitat.
A l'inici de l'acte jo el vaig anar a saludar per anunciar-li que al cap d'una estona comptés que li faríem una foto davant l'obra guanyadora a l'exposició que s'ha instal·lat a la sala d'exposicions de Caixa Laietana a la plaça de Santa Anna amb els quaranta treballs finalistes del premi. Que no se'ns descuidés, vaja. Ell no em coneixia, és clar, però jo l'havia vist en la fotografia que ens havia enviat per mail. I em va fer gràcia perquè estava allà com si la cosa no anés amb ell. Em jgo un pèsol que si haguéssim fet una enquesta entre els assistents no crec que ningú hagués endevinat que ell era el guanyador.
Acabat l'acte i inaugurada l'exposició -durant la qual ell estava més pendent de mirar la resta de les obres finalistes que no pas de saludar les desenes de persones que se li acostaven- vam poder finalment fer l'entrevista amb una mica de calma. Va ser una agradable conversa, tot i que vam acabar-la fent de camí cap al restaurant Al punt de sal, on anaven a sopar organitzadors de Sant Lluc -una felicitació a tots ells- i el guanyador. Ens vam acomiadar a la porta del restaurant, ell excusant-se per haver-me fet esperar tanta estona i jo agraint-li haver-lo conegut. I amb la promesa de visitar casa seva, a Cuba, aquest proper mes d'agost.
Quan tornava a casa era tard (molt més del que preveia) però estava satisfet. Content d'haver conegut un maravellós cubà que ara ja serà una mica ciutadà mataroní. Com Torres Garcia, vaja. I content de dedicar-me a aquest ofici!

"Lo" dels llibres

Sóc un mal lector, perquè en comptes de llegir llibres els engulleixo i sovint tampocs els acabo (fins q m'agafa un atac de disciplinaritat i ho faig). En tinc deu o dotze sobre la tauleta de nit en aquesta situació, amb una espasa de Damòcles a sobre... I no estic satisfet de la meva vida lectora perquè sóc poc variat, llegeixo compulsivament els temes que m'interessen (però em costa perdre'm per altres mons). Per cert, això sí, tinc contractat un xaval molt bon noi, un tal Ramon Radó, que a part de ser l'autor de Com canviar d'ideologia en seixanta dies i no voler-ho reconèixer. De la nit del 16 de novembre al 27 de gener, em fa de consultor literari, és a dir, m'indica què he de llegir i què no cal que llegeixi. I que a més em passa llibres amb anotacions, per facilitar-me la lectura (és q sinó em costa una mica). És això dels nous filons d'ocupació...

Bé, conyes a part responc el test.

1 - Quants llibres llegeixes durant l’any?
Jo diria que n'acabo llegint dotze o quinze (sumant parts de llibres llegits).

2 - Llibreria o biblioteca?
Osti, m'agradaria dir biblioteca (quan en tingui una de decent) però la meva petita educació literària l'he fet exclusivament a Robafaves, una llibreria del centre de Mataró on a vegades he agafat mal d'esquena de l'estona que m'hi he passat dret llegint.

3 - Últim llibre comprat:
De les armes a les urnes, d'Oriol Malló.

4 - Últim llibre acabat:
Les ferides de l'Església catalana, de Jordi Llisterri.

5 - Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
Voces de Euskadi, d'Antoni Batista.

6 - Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
Viven. El triunfo del espíritu humano, de Piers Paul Read, que narra la tragèdia dels Andes, en la qual s'explica l'accident que un equip de rugby uruguaià va patir en plena serralada el 1972.
Alfons Comín, Esperança en la història, de Albert Marzà, perquè me'l vaig llegir estant a Centreamèrica, on les paraules d'aquest esperit lliure brillaven amb més claredat.
Nou segle, nou cicle, de Raimon Obiols, també en la línia d'aquella època.
Taques al marge, de Emmanuel Cuyàs. Els diàlegs entre ell i l'alcalde de Tres Rieres (Mataró, és en Manuel Mas camuflat, són brutals).
Contra Catalunya, d'Arcadi Espada. És de la meva època antipujoliana i un llibre escrit des d'una perspectiva totalment diferent a què estava acostumat.
En podria haver triat molts altres cinc...

7 - Cinc persones a qui passes el relleu:
Una Maria Carme
Una Núria (q sembla q passa del rollo)
Un Eloi (amb la por q ens foti un rotllo)
Un Francesc
Una Aina

El segon examen (inesperat)

a) fins a quin punt el franquisme pot ser considerat una novetat o una anomalia en la història política d'Espanya? Raoni la resposta.
b) Ruptura o reforma? Raoni la resposta.
c) Continguts i límits del consens polític en el procés constituent.
d) les funcions del Congrés dels Diputats.
e) La diversitat de Comunitat Autònomes: origen i evolució

+ comentari de text sobre un article de Francesc de Carreras (ejem, ejem, sobre la Transició i la "crispació actual" nacionalista)
+ "quins són els principis bàscis del sistema constitucional espanyol actual?"

Aquestes són les preguntes de l'examen de política espanyola I, una assignatura de Ciències Polítiques a la qual estava apuntat com a crèdit de lliure elecció que he fet aquest matí a les 9. En un principi no m'hi anava a presentar, però l'altra dia vaig pensar: a veure, això ho has pagat, no? (50 euros). I l'examen encara no l'han fet, no? Doncs ves a "gastar" l'examen, el "suspens" ja el tens, que es diu vulgarment.

Acte seguit vaig consultar les meves dues "noies de polítiques", N.Q. i G.C., i amb uns apunts de la darrera m'he situat una mica en el context de l'assignatura. Totes dues em van animar a presentar-m'hi... i van fer ben fet. Estic convençut que m'hauran aprovat. I mira que em costa dir això! He respost a tot i en general creu que ho he fet bé. Com passa en aquests exàmens al final acabes donant més opinions teves (revestides d'anàlisi) que no pas repetint conceptes de classe. De fet, la veritat és que m'ho he passat bé i tot fent l'examen...

El cap de setmana. Anar a la festa d'inauguració del Pla d'en Boet (cada cop m'agrada més això de les festes de barri!), buscar infructuosament unes bases de pizza, anar a estudiar a la Pompeu Fabra, observar com altres preparen el seu viatge d'estiu, sopar en un grec en bona companyia, parlar pel messenger, dinar a casa l'àvia, llegir el diari, repassar apunts... i sortir al carrer a comprar-se un bon gelat de vainilla de la Granja Caralt (mamma mia!!!).

P.D:: ULTIMA HORA. Primer examen suspès...

Després de l'examen

Quan surts d'un examen acostuma a ser un moment alliberador. Bàsicament... perquè no hi ha res a fer. O has aprovat o has suspès, però ja no ho pots canviar. Això dóna pas, és cert, a una nova angoixa, que és saber la nota, però com que la cosa no és instantània... doncs ja vindrà, no?
Haver anat a l'examen, això si, té un gran avantatge, si és el primer cop. Ja saps quin tipus d'examen has de fer. Que si preguntes llargues, curtes o absolutament curtes. Que si vol que t'enrotllis o no. Que si és test. Això pel que fa al mètode. I després els continguts en sí (si, al final, al capdavall és el menys important).

1. Comparar el paper del capital estranger en el desenvolupament econòmic d'Espanya a la fase del "desarrollismo" (60-75) i a la fase post-adhesió a la UE (1986-2000).
Primer no tenia npi de què posar, era la pregunta de pensar, però al final almenys un punt segur que esgarrapo

2. a) Especificar en cas que sigui procedent com és la taxa de cobertura comercial del sector que vas estudiar. Assenyalar les fortaleses o febles que expliquin els resultats comercials internacionals i comparar amb un altre dels sectors estudiats.
això ho he fet bé segur

b) Representar gràficament els efectes d'un aranzel en els preus, importacions, consum intern i producció.
incapaç de fer això.

c) Des de l'adhesió d'Espanya a la UE, quins nivells d'integració s'han anat assolint?
ok

d) Caracterització de la Balança Comercial Espanyola i problemàtica que comporta a l'actualitat.
em podria inventar rotllos sobre moltes coses, però no d'això...

e) assenyalar la situació de l'atur als anys 80.
ok

f) assenyalar els criteris de Maastricht.
ok

g) Què són les economies d'escala?
diria que ok

CONCLUSIÓ: total, segons els càlculs pessimistes un 4, segons els optimistes un 5,5... Ai Déu meu...

Yuri

Aquest post no ve a "cuentu" de res i ve a "cuentu" de tot (potser d'esperar les vacances).

Era inicis d'agost, em sembla, l'any 2000 i estàvem a la terminal d'autobusos de Tegucigalpa, la capital d'Honduras. Estàvem: F.A., J.F. i un servidor. Veníem d'una llarga i apassionant ruta des de México D.F. fins a aquesta caòtica i torturada ciutat centramericana. I ara ens disposàvem a refer el camí, tot i que sense passar exactament pel mateix lloc -de baixada havíem passat per la costa atlàntica, ara aniríem justament pel cantó del Pacífic-.
Tot i que si no m'equivoco havíem tingut un pitote impressionat per aconseguir el "pisto" (els calers) per poder pagar els bitllets, al final vam arribar a la terminal i pràcticament ens va sobrar temps. I diria que, en la cursa cap al neoliberalisme que ja llavors havíem començat -sense saber-ho- vam aprofitar per anar a buscar unes hamburgueses en un McDonald's o succedani...
Bé, la qüestió. Quan tornem a la terminal ens trobem amb un paio, en Yuri Reyes, amb el qual havíem coincidit la nit abans en un centre comercial -nosaltres anàvem amb tot un grup que portava la M. F. i resulta que ell també hi anava-. Total, que com q ens teníem vistos, ens vam posar a parlar amb ell de seguida. Tampoc sabria recordar exactament com era, però diria que tenia la pell fosca, els cabells rinxolats i també força negres...
En F. -i jo, per això ens vam fer amics- en aquella època estàvem més obsessionats encara q ara per la política. Amb el temps vam aprendre a diversificar les nostres converses i hi vam afegir les noies, però llavors encara no teníem aquest costum. Bé, el fet és que quan començàvem a parlar amb qualsevol persona del país, trigàvem entre dos i tres minuts a acabar-li preguntant per la situació política del moment. I, a la que en F. li va haver fet dos preguntes a aquest tiu, en Yuri li diu "Es que estuve luchando varios años en el Frente Farubundo Martí de Liberación Nacional y no me gusta mucho hablar de esto". Collons! Havíem posat una mica la pota.
Bé, al final jo i en J.F. vam anar a parar a un autobús i a en F. li va tocar compartir el viatge en el mateix vehicle que en Yuri, durant el qual em sembla que el va intentar convèncer sense èxits de les virtuts del mercat -en F. ja era d'esquerres però també començava a transitar pels camins de l'heterodòxia-. Recordo que jo m'estava llegint la biografia d'Alfonso Comín i quan vam travessar la frontera salvadorenya vaig baixar i li vaig anar a preguntar al nostre nou amic si el coneixia i tot el rotllo de que "el cristianisme i l'esquerra són dos moviments que coincideixen en la recerca de l'alliberament de l'home" (en definició així de manual).
Suposo que entre els rotllos que li vam fotre en F. i jo i davant la falta d'expectatives que teníem per aquella nit, quan vam arribar a San Salvador el tiu va decidir convidar-nos a sopar en un restaurant i a dormir a casa seva. Va ser una nit màgica. Bevent cervesa -la primera Coronita, diria- mente a fora plovia bastant i menjant una carn que vam trobar exquisita -potser per contrast, havíem menjat força malament els dies anteriors-. I allà, asseguts, el tiu ens va relatar una història que ens va deixar glaçats: la història de com havia militat en aquesta guerrilla i de perquè s'hi havia afiliat. Cada paraula era una sopresa, una imatge, un pensament nou, un redescobrir-ho tot de dalt a abix.
Suposo que aquell dia vam aprendre que les circumstàncies són les que són a cada lloc i a cada moment i que, com a mínim, cal respectar-les i no jutjar-les únicament des del nostre punt de vista. Però això si, va ser un vespre genial.

Poc públic per a un bon concert

Ramon Escalè Trio va actuar ahir dissabte al Casal Nova Aliança, al carrer Bonaire, davant una mica més de seixanta persones (menys de la meitat de l'aforament). Era força poca gent pel concert estrella del Primer Festival de Jazz de Mataró però suficient com perquè no hi hagués una excessiva sensació de buidor que pot fer fracassar una actuació des de la primera cançó.

Els membres del Trio -capitanejats per un Escalè que va admetre que Mataró s'està convertint en la seva segona residència després de Manresa en virtut de ser també el director de l'exitós cor de gospel de la Casa de la Música- van disfrutar de valent durant l'hora i vint minuts que van ocupar l'escenari, oferint versions de cançons de Gershwin, llatines i de grups com els Beatles. Eren versions i mai millor dit, perquè el trio va demostrar que no s'acontenta amb interpretar una cançó ja escrita amb el màxim de tècnica sinó que totes i cadascunes estaven passades pel seu particular sedàs. I ben digerides, perquè els músics van demostrar tenir coses pròpies a dir en cada tema.

Una llarguíssima versió del Come togheter dels Beatles va cloure un bon recital -en alguns moments va brillant- que va satisfer els amants del gènere però que no va aconseguir cridar prou públic com perquè la vetllada fos recordada en el futur.

El Festival de Jazz de Mataró, si realment es vol consolidar-lo, caldrà replantejar-lo i almenys publicitar-lo molt més del que s'ha fet aquest any. Sinó, molta gent ss seguirà perdent concerts com els d'ahir a la nit, que de ben segur haurien entusiasmat a molts més mataronins dels presents.

El dia s'allarga

Surto de la feina i el sol encara hi és, m'he tret la jaqueta i vaig amb una d'aquestes bossetes que em fan pujar punts en l'índex de metrosexualitat, han presentat el cartell de Santes i com sempre hi ha la mítica polèmica -i ja preparem el número extra de Santes-, ve més de gust quedar-se al carrer o sopant o el que sigui fins tard, comences a pensar en les vacances i amb les múltiples combinacions possibles i arriben els putus exàmens (en un mal moment, com sempre, vaja). A veure si són els últims i ja no torno a acostumar-me mai més a la UAB (eh Radó?).