Sant Joan... a la platja

Hi ha vegades en què, davant la perspectiva d’una diada o festa assenyalada, penses: “Avui serà un dia fantàstic”. I acaba sent un desastre. I a vegades penses just l’inrevés; que serà un dia horrorós. I acaba sent un mal dia. Però hi ha vegades que passa una tercera cosa: et passa exactament el que havies previst, tant si es bo com si és dolent. Doncs ahir va ser un dia d’aquests darrers. Pensava... de què tens ganes? Doncs d’anar a un lloc a l’aire lliure –res de llocs tancats-, on no s’hagués de pagar i on em trobés a totes les persones a qui tenia ganes de veure. El lloc estava clar: la revetlla popular a la platja del Varador que, com a Casa de la Música Popular, es muntava per primera vegada a la ciutat i que a més servia per encetar el festival Mataró, cruïlla de Cultures que ens tindrà embadalits fins acabar Les Santes.
I això vaig fer. A mica en mica em vaig anar trobant amb la gent amb qui havia quedat -i també amb els que no havia quedat, que encara és més bonic- i vam seguir la cercavila a ritme brasiler fins al lloc on hi havia l'escenari, ben bé al cantó del port. I d'allà no ens vam moure fins les set del matí, quan amb el meu company de viatge a Cuba (S.R.) vam iniciar la retirada cap a casa.
Durant aquestes vuit hores... un munt de coses: veure dos amics com es morregen –i això que cap dels dos són gais-, assabentar-te de les últimes notícies roses locals, riure de valent amb els teus amics però també amb gent amb qui en condicions normals diries “adéu” -i encara gràcies- pel carrer, rebre desenes de felicitacions en forma de petons, abraçades i SMS, veure com va sortint el sol darrera teu i et comença a envair una estranyíssima sensació en què et sents capgirat, sentir com els teus moviments es van tornar lents i patosos -més del normal-, notar com et vas desinhibint conforme vas buidant el got...
L'endemà, això sí, adonar-te que "cada acte de llibertat" (una nit boja, en aquest cas) "implica una frustració" (perdre gran part del dia següent).