L’hora de les renúncies*

“Una societat que es basa en la comunicació i on la gent se sent més sola que mai, una societat amb totes les possibilitats de consum i amb infinits casos d’anorèxia, una societat d’esquena a la mort, al dolor, a fer-se gran...”. A la Judit Seubas, de 35 anys, no li agrada massa el món que ens ha tocat viure. “La nostra societat no vol sentir parlar de límits. Parla de progrés, de desenvolupament, de consum... la gent creu que quan més consum més nivell de vida. I això és una fal·làcia, perquè això no vol dir més felicitat. No podem continuar consumint d’aquesta manera. Hem de renunciar-hi”.

Renúncia. Límit. Dues paraules que no estan de moda. El panorama, però, no la desanima. Per això, per exemple, mentre estudiava biologia, ja es va apuntar a Ecologistes en Acció: “La meva vivència de la fe va lligada amb aquesta concepció de sostenibilitat. La natura és un signe de la presència de Déu en el món”, afirma. Es queixa del mercadeig que paraules com la sostenibilitat pateixen: “Tothom parla de sostenibilitat, però és que el sistema et roba les paraules. És com el Nadal, que ens el va robar el Corte Inglés fa dècades... Els cristians hem de denunciar aquestes contradiccions”, conclou.

La Judit pertany també a una comunitat de vida cristiana a Barcelona, concretament la de Sagrada Família. Aquest és un moviment no massa arrelat a Catalunya que pretén que els laics visquin junts la fe. Duen a terme trobades, celebren l’eucaristia, fan serveis a les parròquies: “És més que un grup de revisió de vida”, aclareix. Des de fa dos anys, a més, és sòcia de Dones en l’Església i arran d’això es va decidir a estudiar Teologia: “Als laics ens falten fonaments teològics”, assegura.

Per treballar en un projecte d’Ecologistes en Acció ara fa dos anys va deixar la feina que feia: ”Volia fer alguna cosa amb més sentit de fons i que servís d’alguna cosa”, recorda. En aquests tipus d’organitzacions, la Judit explica que la majoria de gent és atea: “Quan saben que ets creient es sorprenen, perquè per a ells són móns molt separats, el d’aquests moviments i el del cristianisme, però per a mi no ho són gens. Fem el mateix però per motius diferents”.

* Publicat a Foc Nou el juny de 2004.

Buscar les arrels catalanes de Cuba*

A Cuba s'hi pot anar a fer moltes coses: a disfrutar del turisme de sol i platja a preus relativament barats, a fruir de la passió per la música que es respira en els nombrosos clubs existents o en un pla més polític veure com funciona (o com no funciona, més aviat) un dels darrers països amb un sistema d'economia planificada del món. També s'hi pot anar -hi ha autèntics desgraciats que ho confessen sense embuts!- a fer-hi turisme sexual, és a dir, a aprofitar-se de les dificultats econòmiques que travessa la illa (per culpa també de l'embargament nordamericà, diem-ho tot) i també els seus joves de sexe femení, que veuen en la prostitució una possible sortida econòmica. Nosaltres, però, us fem una altra pro-posta: anar a Cuba a descobrir-ne les arrels catalanes, que hi són i ben vigents.

Per començar podeu fixar-vos en els cognoms dels cubans. N'hi ha molts que són directament catalans, en altres casos es tracta de noms catalans barrejats amb d'altres de cubans o adaptats. I qui diu els cognoms diu el nom de conegudes begu-des alcohòliques com el Rom Bacardí o els Cigarros Jané. També podeu anar a algun dels cinc casals catalans que hi ha la illa, concretament a L'Havana, Santiago de Cuba (l'antiga capital, aquí és on arribaven els emigrants), Camagüey, Cien-fuegos i Matanzas.

El millor, però, per descobrir les arrels catalanes de Cuba és anar a veure descendents dels que hi van emigrar als segles XIX i XX. Si són parents, com en el meu cas, millor. Ningú com ells us farà donar compte de com el caràcter català es va imbrincar en el cubà i n'ha conformat l'essència actual. Passejar-se amb ells per la Vieja Habana o per la Plaza de la Revolución -allà on hi ha aquella mena d'esgrafiat fet amb ferro de la cara de Che tan famós- serà un privilegi. Demaneu als descendents de catalans també que us expliquin anècdotes dels avantpassats i us intentin reproduir alguns dels renecs que deixaven anar quan les coses no anaven com ells volien. Segur que riureu de valent. Acompanyant-los ens els àpats casolans tastareu els plats típics com plàtan fregit o arròs a la cubana (un invent dels catalans que van anar a Cuba, precisament). I així també us adonareu de les dificultats que tenen per arribar a fi de mes els cubans normals i corrents: la targeta de racionament -si, si, n'hi ha encara- els dóna per arribar el dia 10 de cada mesada, després cal buscar-se la vida.

Si aneu a conèixer les arrels catalanes de Cuba us en fareu creu de què alguns avantpassats hi anessin a fer fortuna o a intentar viure millor que a Catalunya. Avui tots els cubans fir-marien viure amb una desena part del que tenim els que ens vam quedar al Principat. Paradoxes de la història.

Catalans que van anar a Cuba
Fins després del regnat de Carles III els naturals de Catalunya no podien anar a Cuba lliurement, tot i que si ho podien fer la resta d'espanyols. És entre 1800 i 1835 quan es produeix la primera migració catalana cap a Cuba, la qual influirà de moltes maneres en la vida econòmica i social d'un país poc dinàmic per l'estàtica administració colonial. A finals del segle XIX són uns vuit mil, els catalans que emigren a Cuba, i s'estableixen en àrees urbanes: a l'Havana, Santiago de Cuba i Matanzas. De seguida van destacar en el comerç, la indústria i la cultura. Per no perdre els lligams amb el Principat, va fundar quatre associacions: la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluña, la Sociedad Humorística Provincial de Cataluña -"la Colla de Sant Muç"-, el Centre Català -que el 1887 va absorbir la "Colla de Sant Muç"- i la comissió Catalanes en Cuba, que va organitzar diversos actes a la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, que d'aquesta manera va esdevenir altament popular a Cuba.

* Publicat a Valors, gener de 2008.

· Altres posts relacionats amb Cuba: El meu avi va anar a Cuba*, Trinidad, Esperança, Retalls de viatge: Polaquito i Manolito.

'Tu estàs de passada i ells ho saben, però fas que es desperti una esperança'

"Què va ser la primera cosa que va fer en arribar a casa seva, a Catalunya? Endollar les bateries de l'ordinador perquè "ara que hi ha llum s'ha d'aprofitar" [riu]. És una qüestió molt pràctica, aquesta. Sí, però t'ho dic molt sincerament, a Sierra Leona no acostumes a tenir corrent tot el dia. Després sí, fer-me una dutxa d'aigua calenta... coses molt de comoditat. I estar amb la família, els amics... sinó no hauria tornat!". Així començava una entrevista al cooperant Pep Serra, mataroní, que es va publicar al número 38 de Valors i es va emetre a l'espai L'Entrevista de Mataró Ràdio el maig de 2007 i que m'he trobat aquest vespre remenant les profunditats del meu ordinador. Recordo força bé aquella conversa, absolutament improvisada, vivencial, amb Pep Serra. Portava set anys fora de casa -sis a Bolívia i un a Sierra Leone-, lluny d'Occident i la seva mirada es notava encara molt impactada pel contrast que s'havia trobat entre un món i altre. Han passat quatre anys i ara, un cop digerit tot aquell periple, seria bo preguntar a en Pep Serra com se sent, com veu la vida. L'he trobat pel carrer alguns dies, però no m'he atrevit a preguntar-li-ho. Un dia d'aquests ho faré. De moment podeu llegir l'entrevista sencera del 2005 clicant aquí.

Portugal, tan aprop, tan lluny | El Diaridelamusica.com arrenca a ritme de jazz

Vídeo d'un carrer al barri de l'Alfama, un vespre de l'abril passat.

Parlar de la distància amb Portugal produeix ja de per si melancolia. De la distància mental en contraposició a la distància física, vull dir, que és evident que és molt més petita. Sóc un enamorat de Lisboa, un dels pocs llocs on em podria perdre durant dies i dies, i de Portugal en general. Pel seu aire decadent, que mentalment em connecta amb Cuba, amb Buenos Aires i ciutats italianes. Pel seu aire passat de moda, ara que tots hem de ser fashion. Per les pastisseries que inunden cada racó del Chiado. Per mil motius més [veure post anterior].

Avui Portugal celebra comicis per escollir el seu Parlament i remarco per enèssima vegada la paradoxa que el partit conservador es digui Socialdemòcrata (el d'esquerres és el Socialista, pròpiament dit) i les reminiscències espanyoles -en el nom- del bloc electoral CDS-PP que queda a la dreta d'aquest Partit Socialdemòcrata, un conglomerat que formen el CDS -sí, el mateix acrònim que el partit de Suárez després de la UCD- i el PP, a Espanya el gran partit de l'oposició actualment. A Portugal, el Público és el diari de dretes -a Espanya diríem que no...- mentre que el Diário de Noticias és el rotatiu més esquerranós. Són curiositats, coincidències, si es vol anecdòtiques però que posen de manifest alhora la proximitat amb l'estat espanyol i Portugal però també la llunyania que hi ha entre uns i altres. Els portuguesos, en recents sondejos, indiquen que estarien a favor d'unir-se amb Espanya, bàsicament perquè significaria millorar la seva qualitat de vida. Doncs a mi tampoc m'importaria unir-me amb Portugal. Al cap i a la fi, Catalunya i Portugal tenen uns intercanvis comercials de primera magnitud, segons ha publicat aquests dies la premsa catalana. Podríem convocar un referèndum...

Ignasi Carreras, a la segona edició de 'Nits Estel amb Valors'
Després d'una primera edició protagonitzada per una tertúlia al voltant de la temàtica de la paternitat responsable on van intervenir Lluís Sáez, Jep Alcalde i Carlos Ramon, aquest dilluns a les deu de la nit és el torn de l'entrevista, que en aquesta primera ocasió es dedica a Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex màxim responsable d'Intermon a l'estat, amb motiu de la publicació del seu nou llibre. Carreras va ser entrevistat al número 35 de la revista, dedicat al compromís [Ignasi Carreras: "El compromís més difícil és amb un mateix"]. Recordeu: a Ràdio Estel a través del 106.6 de la FM o a través de www.radioestel.com.

El Diaridelamusica.com arrenca a ritme de jazz

L'excel·lent jazz de l'Horacio Fumero Trio va deixar encantades les més de vuitanta persones que es van acostar aquest passat divendres al Casal de la Nova Aliança de Mataró, reconvertit en un suggerent club de jazz amb tauletes i cadires de feltre vermell. Horacio Fumero, antic contrabaixista del mític pianista català Tete Montoliu, va oferir un concert centrat en els temes del seu disc Contrabajeando. L'argentí té l'exquisidesa virtuosa en l'execució de l'instrument, i va crear un joc a tres bandes amb trompeta i piano que es van atrevir amb totes les influències i estils, posant com a exemple la tropical Favela. (...)

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

Capgròs es converteix en el partner escrit del Diaridelamusica.com

Clack Produccions [web], editora del projecte Diaridelamusica.com, ha arribat a un acord amb l'empresa mataronina Capgròs per tal que la versió escrita de les cròniques dels concerts que es poden veure a Maresme Digital Televisió [web] i escoltar a Mataró Ràdio [web] s'ofereixi en paper a través de la històrica capçalera mataronina, que compta amb 59.000 lectors per setmana i és la quarta revista setmanal gratuïta més llegida de Catalunya segons el Baròmetre de la Comunicació. D'aquesta manera, a partir del proper dia 2 d'octubre, els lectors del popular setmanari de la capital del Maresme podran conèixer de primera mà l'activitat musical de casa nostra a nivell de concerts que hagin tingut lloc el cap de setmana anterior. L'acord suposa un reforçament de la pota escrita del projecte i un reconeixement a l'únic projecte multimèdia d'actualitat que funciona actualment a la capital del Maresme.

D'altra banda, després de les vacances que s'havia près des del mes de juliol, el Diaridelmusica.com torna també a les pantalles de Maresme Digital Televisió a partir del proper 29 de setembre.

Anna Roig: està naixent una artista

Dissabte passat actuava a Vic, dins l'inVICtro que és un cicle Off del Mercat de Música Viva de Vic, i aquest divendres dia 25 serà a Salt. La combinació entre música i teatralitat i entre català i francès és inèdita en el panorama musical català. Es diu Anna Roig i es presenta sota l'acompanyament de "l'ombre de ton chien", fent referència al final de la famosa Ne me quitte pas de Jacques Brel: "Deixa'm que em torni / l'ombra de la teva ombra / l'ombra de la teva mà / l'ombra del teu gos". Podeu consultar el seu bloc [aquí], anar al seu canal de MySpace [aquí] i llegir una entrevista que li feien fa un temps a l'Avui [aquí]. Amb el seu posat d'Amèlie, entre seductor i innocent, i amb un so impecable i una tècnica vocal notable, resulta una de les grans sorpreses del panorama musical català. Està naixent una artista.

'El desig essencial' de Xavier Melloni a Mataró el 15 d'octubre, convidat per Valors

Que des de Valors, darrerament, insistim en la naturalesa del món 2.0, el món virtual, no significa que descuidem ni molt menys els actes presencials, els de tota la vida, que també hi han de seguir sent. Només faltaria. Per a donar-ne fe, el proper dijous dia 15 d'octubre a 2/4 de 8 del vespre us convidem a la presentació del llibre El Desig Essencial, de Xavier Melloni, editat per Fragmenta [web], a la sala d'actes Caixa Laietana del carrer Santa Teresa de Mataró. Melloni va ser un dels protagonistes de número sobre el plaer que vam editar abans d'anar de vacances i ara volem recuperar aquesta temàtica davant la possibilitat de poder comptar amb la seva presència. Podeu trobar l'entrevista que li fèiem en aquell número clicant aquí. Us hi esperem a tots.

Jordi Herreruela: la música també és indústria

Vídeo Entrevista a Jordi Herreruela al Diaridelamusica.com.

De petit, a Jordi Herreruela, el professor de música de l'escola on anava va predir que mai es dedicaria a la pràctica musical per culpa de la seva falta d'oïda. I no és que el professor en qüestió s'equivoqués respecte la manca d'aptituds -que no de coneixements- musicals d'Herreruela perquè de fet ni és músic ni ha exercit mai com a tal. Però vés per on, aquest mataroní ha acabat entregant la seva vida a aquesta passió com a director de la Casa de la Música Popular de Mataró i també com a màxim responsable del festival Mataró Cruïlla de Cultures. L'anècdota, que ens ha explicat aquest vespre en el marc d'una xerrada dins el cicle de tertúlies que es fa un dimarts al mes al Caminetto promogut per un grup de mataronins inquiets, serveix de metàfora per explicar que el món de la música, a Catalunya, ja no només el formen els intèrprets d'aquest art, sinó que s'ha convertit en una potent indústria capaç de generar atractivitat a l'exterior i molts llocs de feina a casa nostra, desenvolupant sistemes com el de Codeticket o softwares específics per a l'aprenentatge musical. Herreruela ha relatat els intríngulis de la creació de la Casa de la Música Popular, un equipament de ciutat que té ja quatre rèpliques a nivell de Catalunya (Salt, l'Hospitalet, Terrassa i Manresa) [web conjunta] i que, en suma, pretén empapar de música el màxim de ciutats catalanes: a l'hora de la creació, de la difussió, de la sensibilització als més menuts... Ara la Generalitat de Catalunya hi ha apostat fort sota la batuta del conseller Tresserras, però durant uns quants anys els responsables de la cooperativa sense afany de lucre VisualSonora, entre els quals Herreruela, van trucar les portes de múltiples instàncies polítiques sense que la seva proposta acabés de quallar; fruit d'això els van acabar designant com a "gotes malaies" de la cultura catalana.

Jordi Herreruela forma part d'una nova generació de mataronins que, empeltats de la tradició cooperativa i col·lectivista de la ciutat, han estat capaços de posar la cultura -la música en aquest cas- a primera fila de l'activitat pública del present i el futur de la ciutat. No són els únics (Arcàdia, Privat...) però si els que han plantejat una aposta més agosarada i innovadora, l'aliança entre el món privat i l'administració, per a dur a terme un projecte públic que ja està servint per millorar la qualitat de vida dels mataronins. Una iniciativa que va quallant i que va estenent-se com una taca d'oli a la resta de poblacions catalanes.

'Si jo fos president...'

Foto: À. Ribas.

... "els tancs serien casetes / perquè els nens hi juguessin / Bosses de caramels / caurien sempre del cel". És l'inici del poema, la pregària gairebé diria, que escrivia un noi de nou anys a principis dels noranta a l'antiga Iugoslàvia. Roberto, de Pula, signava. M'és una mica difícil d'esbrinar-ho, però devia ser el Dia Escolar de la No Violència i la Pau, el DENIP, del 1992 o 1993, quan centenars de nens i nenes de totes les escoles de Mataró vam aplegar-nos al Parc Central per cantar la cançó que l'incombustible Genís Mayola va fer a partir dels versos d'en Roberto. Ell era una de les primeres víctimes de la segona guerra iugoslava, la que va enfrontar Croàcia (després de proclamar-se independent) respecte l'exèrcit federal iugoslau (controlat pels serbis) i va expulsar grans quantitats de població de la zona sèrbia de Croàcia, encara abans que s'esdevingués la tragèdia de Bòsnia. Jo era un d'aquells nois que cantava la cançó d'en Genís, que era alegre, en realitat, i intentava imaginar qui era aquest Roberto de Pula, de nou anys, una mica menys que nosaltres llavors. De fet Roberto no era una nom estrany per nosaltres, però si el nom de la ciutat, Pula, i durant anys vaig intentar imaginar com era aquell indret. I finalment, gairebé vint anys després de tot allò, he visitat la ciutat i contra el que jo havia imaginat no és una població marcada per la guerra sinó una pròspera ciutat de la península de Ístria, al nord oest de Croàcia, una zona on no va arribar mai la guerra (per això en Roberto si devia refugiar: no és que fos de Pula, sinó que va anar a parar a Pula, a la reraguarda croata). El centre té un impressionant fòrum i diverses altres construccions romanes i romàniques, com cap ciutat catalana pot presumir per exemple. Ja ho té, això, la vida: et passes la vida imaginan-te que una cosa és de tal manera i finalment... resulta que no si assembla de res.

"La Tertúlia" a Mataró Ràdio i Nits d'Estel a Ràdio Estel

Estem d'estrenes. Aquest dimarts dia 22, a les 4 de la tarda, s'emet la primera edició de la tertúlia mensual de política que moderaré d'ara en endavant a Mataró Ràdio. En aquesta primera edició els contertulians han estat Montserrat Candini -senadora per CiU i cap del grup municipal nacionalista a Calella-, David Pérez -portaveu adjunt del grup socialista al Parlament de Catalunya-, Antoni Soy -secretari d'Indústria i Empresa de la Generalitat i president local d'ERC-, Adam Alonso -president de les Noves Generacions del PP a Mataró-, Salvador Milà -exconseller de Medi Ambient i Habitatge i parlamentari per ICV-EUiA-, Juli Cuéllar -militant de la Candidatura d'Unitat Popular-. En les properes edicions, els mataronins Consol Prados (PSC), Pep Riera (CUP) i David Rovira (PP) prendran el relleu als companys que avui els han substituït per incompatibilitat horària. Podeu escoltar la tertúlia clicant aquí.

I no deixem la ràdio perquè el dilluns dia 21 s'estrena, a 2/4 de 9 del vespre, el programa NitsEstel [bloc] a l'emissora homònima [web], un programa conduït pel periodista maremenc Emili Pacheco i que els dilluns inclourà un espai de trenta minuts de durada impulsat per la revista Valors i que coordina la periodista Eulàlia Tort. Aquest espai, seguint la lògica de la revista, inclourà una tertúlia sobre el tema que hagi tractat la revista aquell mes, una entrevista en profunditat i un debat sobre fets d'actualitat, entre d'altres coses.

Per acabar de repassar novetats en àmbit de comunicació, cal citar també el naixement de Catalunya Religió, un nou portal informatiu que pretén ser un gran agregador de continguts de tot allò que ja hi ha d'Església catalana i en el qual donaré un cop de mà.

Els Trabant i la Östalgie

Els símbols de l'època comunista, malgrat haver passat de moda, cada cop són més populars a molts països de l'antic bloc comunista. A Alemanya, aquesta febre pel passat recent es coneix com a Östalgie, un joc de paraules entre "nostàlgia" i "Öst", que en alemany significa est. En parla precisament Quim Amargant, socialista utòpic mataroní, en el bloc de la secció "Fes la maleta" de Valors. A algunes parts de l'exIugoslàvia, tant a Bòsnia com a Sèrbia, la febre titista es fa gran any rera any, també, i les samarretes i tot tipus de merchandising es troben per tot arreu. En ambdós casos es tracta de l'evocació d'un passat sense llibertat però segur, sense vaivens, amb mínimes condicions socials per a tothom. Hi ha qui ha vist l'oportunitat d'explotar aquesta nostàlgia i ha decidit llançar al mercat una nova versió dels populars Travant, els cotxes que es feien a l'antiga República Democràtica Alemanya. El cert és que son cotxes coquetons, igual que els Yugos a l'antiga Iugoslàvia, on encara en corren moltíssimes al costat de flamants cotxes de l'omnipresent Wolkswagen. El mercat se les empesca totes i sembla que el nou Travant, que bàsicament manté l'estètica dels històrics, tindrà un èxit fulgurant. Qui ho havia de dir, ara fa vint anys, quan va caure el mur, que dues dècades després es produiria un fenomen d'aquestes característiques. Veure-ho per creure-ho.

Plaques tectòniques

Imatge de la primera visita de membres de Justícia i Pau a la mesquita de Rocafonda, el novembre de 2003.

A vegades se m'acut que el xoc que hi hagut a casa nostra entre autòctons i nous immigrants operat els darrers anys nou anys a casa nostra es podria representar metafòricament com un xoc de plaques tectòniques, molt cruixent a l'inici -d’aquí venen els terratrèmols- però que es va calmant a mesura que passa el temps. Les plaques queden encrespades les unes amb les altres, en peu de guerra, però es queden quietes, i amb el pas dels segles d’aquest encontre de les puntes de les plaques en sorgeixen muntanyes i serralades, que és una cosa prou bonica, sobretot si són nevades.

L'arribada del nou milió i mig de catalans en aquests darrers temps no ha estat fàcil, reconeguem-ho, ni ho és tampoc ara, en temps de crisi: a Catalunya no regna una convivència magnífica entre els que ja hi érem i els que acaben d'arribar -una cosa ben subjectiva perquè tots hem arribat en un moment o altre d’un altre indret; quan es passa a "ser" d'un lloc?- però tampoc hi ha una situació de malestar social. Diguem que els d'aquí ens hem acostumat a tolerar els nous immigrants, sense acabar-los d'acceptar com a ciutadans de ple dret (i amb l'obses-sió constant que l'administració, per a ser immigrants, els discrimina positivament, cosa que qualsevol persona amb dos dits de front sap que és falsa). Pel que fa als immigrants seria d’il·lusos pensar que la majoria ha dut a terme un esforç d’integració a casa nostra: alguns ho han fet i cal reconèixer-los i agrair-los el mèrit, però han estat una minoria. Passaran molts anys, si hi arribem mai, perquè realment s'apreciï una certa cordialitat entre tots plegats, especialment amb els magrebins i musulmans, que tenen penjada la llufa de propulsors d’un suposat islam violent. Però és clar: si no comencem aquest camí, no hi arribarem mai, és allò de sempre. I amb aquesta comunitat magrebina un punt de trobada pot ser, sense cap mena de dubte, el fet religiós, tot i que paradoxalment sovint, com dèiem, se l'exhibeixi com el principal punt d'enfrontament amb Occident.

En aquesta difícil tasca, la gent de la delegació maresmenca de Justícia i Pau ha tingut al llarg dels darrers sis anys un paper primordial i pioner que la societat mataronina i catalana els haurà de reconèixer algun dia. Any rera any han dut a terme una visita amb motiu del final del Ramadà a la mesquita que hi ha al polígon industrial de Mata-Rocafonda, on té la seu l'associació cultural musulmana Al Ouahda [veure notícia a capgros.com, de 2003]. El darrer cop va ser aquest setembre. El seu exemple s'ha vist reconegut per la part musulmana amb visites a la Basílica local i a altres esglésies de la ciutat, però no ha tingut gaire rèpliques a nivell civil, per entendre'ns. Algunes associacions de veïns de la ciutat com la de Rocafonda i poca cosa més. El mateix passa a altres localitats de Catalunya. Aquest és, segurament, el pas que caldria donar ara. Però sembla que ningú s'hi acaba d'atrevir.

Dervitxos giròvags: donar voltes per arribar a Déu

Foto: Aina Fernàndez.

La història va començar amb la cançó que en el seu primer disc en solitari els dedicava Gerard Quinatana, recordant la seva infància, Giròvags [veure vídeo]. Va seguir, ja a Turquia, davant la possibilitat de poder assistir a un espectacle al centre d'Istanbul on els membres d'aquesta congregació religiosa sufí (islàmica, també) oferien una exhibició del seu art als turistes, habillats amb vestit blanc i cinturó negre i el barret característic, cilíndric i de color marró. D'aquesta visita en va sorgir un article publicat l'estiu de 2004 a la revista Dialogal [web], una iniciativa molt lloable d'intercanvi religiós, de diàleg interreligiós en diuen ells. L'article començava així: "De petits, pràcticament tots ho hem fet: posar-nos a rodar sobre nosaltres mateixos a la recerca d’una experiència nova, diferent. I a tots ens ha passat el mateix: com que no hi estem entrenats els efectes d’aquest moviment rotatori són immediats i el subjecte no pot resistir més de vint segons donant voltes, a més del consegüent mal de cap. A Turquia, però, curiosament uns homes fan servir aquesta pràctica com a forma d’alliberar-se de les ansietats terrenals i arribar a Déu. Se’ls coneix com a dervitxos (procedent del persa darvēsh, pidolaire en català) giròvags o com a dervitxos mevlevi, del seu fundador Mevlana." Si voleu llegir-lo sencer cliqueu aquí.

Agafar-se el curs amb optimisme: una opció

Els números de setembre de Valors sempre són una crida a l'optimisme, tenint en compte la vocació positiva -si, així de naif, que té la nostra revista. A l'optimisme, explícitament, hi vam dedicar un número, el 19, el setembre de 2005. El configuraven un seguit d'entrevistes a persones molt diverses que ens explicaven com s'ho feien per veure el got mig ple en comptes de mig buit. Recordo especialment la frase de l'excap del grup municipal del PP de Mataró, Joan López, ara allunyat ja d'aquesta formació política però que venia a dir: "Per ser del Partit Popular, a Catalunya, s'ha de ser optimista de mena. Sinó, vas llest". Sensacional.

No sempre és possible agafar-se el curs amb optimisme, però gairebé sempre es tracta d'una opció que escollim nosaltres mateixos, íntima, quan obrim la porta de casa per a sortir el carrer a primera hora del matí. Podeu recuperar els continguts d'aquell número clicant aquí.

Els camins de la pobresa són inescrutables*

L’Anna Baurier, que ara té 39 anys, ha estat tota la vida vinculada a l’escola del Sagrat Cor del barri de Sarrià de Barcelona, on ara és tutora d’ESO, fa classes d’història i de religió. Va ser aquí on, de ben petita, va comprendre que era bo dedicar una part del seu temps a ajudar aquells que no havien nascut en una situació tan privilegiada com la seva. Treballant en aquest camp, precisament, va conèixer el que seria el seu marit, l’Eduard, amb qui ha tingut quatre fills que ara tenen deu, vuit, sis i dos anys.

Quan van decidir casar-se van prendre una determinació poc comuna: donar les primeres passes com a matrimoni en un ambient de gran pobresa material. “Crèiem que era una bona manera de posar les bases del nostre matrimoni”, explica. Així, el 1993 van marxar a viure durant dos anys i mig a San Ignacio de Velasco, una població del departament de Beni, a Bolívia. Allà ajudaven un jesuïta que regentava un internat per a joves camperols de dotze a divuit anys. “Va ser un màster en humanitat, que ens va unir moltíssim”, recorda. De fet, van tenir el seu primer fill allà.

En tornar, l’Anna volia seguir tenint contacte amb la pobresa i l’oportunitat per a fer-ho es va presentar de la forma més inesperada: tornant justament a l’escola “benestant” on havia anat de petita. Un indret on es va adonar que també hi havia un altre tipus de pobresa a combatre, menys evident però igual de dura. “Hi ha nois i noies amb problemes familiars, que estan sols a casa perquè els pares es passen el dia treballant, que estan plens de coses però són d’una superficialitat total... Vaig veure que podia fer molt aquí, que no calia anar-se’n tant lluny”, explica. Ara està encantada: “Estic com boja”, comenta.

A part de fer classe també imparteix cursos de preparació per al matrimoni i s’ocupa de la pastoral juvenil de l’escola, un espai on el repte, segons ella, és aconseguir transmetre la fe d’una forma més espiritual: “A l’hora d’educar en la fe es xerra i s’explica molt, però no es viu”, apunta. Una de les receptes que proposa a classe és el silenci: “És un exercici que enganxa tant a creients com a no creients. El que ho és es troba amb Déu i el que no... una altra cosa”, assegura.

* Publicat a Foc Nou el març de 2005.

La segona edició del Cruïlla BCN, en imatges al Diaridelamusica.com

El Diaridelamusica.com, que reprendrà les seves emissions a Maresme Digital Televisió a finals de setembre, segueix actiu en la seva versió radiofònica a Mataró Ràdio i digital a Diaridelamusica.com. Un equip del programa va ser el passat dia 5 al Fòrum de Barcelona per seguir de ben aprop el que va donar de si la segona edició del Cruïlla BCN, una versió de butxaca del festival de músiques del món que es fa a la capital del Maresme des de 2005. L'ha dirigit el company de Clack Produccions Eloi Aymerich amb la col·laboració de Joan González a l'operació de càmeres, Kiko Montoro en l'edició i Marc Teixidó en el videografisme i forma part de la voluntat d'anar posant en imatges -i en so- tot el que la música de casa nostra dóna de si, que no és altra que la voluntat del projecte Diaridelamusica.com. De moment ja l'han vist més de 350 persones.

Una Nespresso de Comerç Just

El moviment general que treballa per la reforma del món en uns paràmetres de justícia social desafia de nou les regles del mercat amb la creació i desenvolupament d’una cafetera tipus Nespresso però que usa exclusivament cafè produït sota les regles del Comerç Just (preu superior al que paguen les multinacionals, respecte al Medi Ambient, no explotació laboral de menors...). El fet és transcendent perquè la sortida a la llum de les cafeteres Nespresso (regal estrella dels dos o tres darrers Reis) podia haver fet caure el consum de cafè de Comerç Just, que fins ara s’havia de fer a la manera tradicional, amb les màquines més o menys automàtiques però que no oferien tanta comoditat com la Nespresso desenvolupada per Nestlé i altres models semblants.

Amb la decisió de competir al mateix nivell que aquestes grans firmes que estan fent marques com Brita, a la imatge, es posen les bases perquè el consum de productes de Comerç Just no només no s’aturi sinó que creixi exponencialment. Si a més aquestes càpsules es poden comprar ben aprop de casa, no com les de Nesté, encara molt millor. Els vells debats sobre si els productes de Comerç Just han de competir a la manera dels grans queden apartats per la dinàmica del moviment, per sort dels agricultors que pateixen les conseqüències de l’explotació de les multinacionals: mentre vostè i vostè discuteixen sobre la puresa del moviment uns quants milers de recol·lectors de cafè podrien estar dinant molt millor del que segurament ho deuen estar fent. No fotem. A veure si entre tots plegats convertim la «Nespresso solidària» amb el regal dels propers Reis!

Onze de setembre: individu versus col·lectiu

El president Pujol i el sociòleg Salvador Cardús. Fotos: J.S./M.C.

La preminència de l'individu o de la col·lectivitat en què està inserida. Un tema sempre candent, sempre present, en el debat polític estrictament ideològic (amb el comunisme i el liberalisme com a màxims representants de cadascuna de les opinions). I una qüestió sempre adequada al voltant de la Diada Nacional de Catalunya, aquest any marcada segurament per la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre la legalitat del nou Estatut de Catalunya aprovat el 2006. De tot això en vam parlar en el número de setembre d'aquell any de la revista Valors [consulteu el monogràfic aquí] amb un article de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i una entrevista al sociòleg Salvador Cardús.

Robert Capa al MNAC: s'ha de veure

L'exposició que fins a finals de setembre es pot veure al Museu Nacional d’Art de Montjuïc ha arribat a Barcelona en el millor moment possible, mentre es posa de nou a debat l’autenticitat [veure notícia] la magnífica foto del milicià republicà -teòricament- abatut a primera línia de front just quan Robert Capa li tira la foto. Les darreres revel·lacions en aquest sentit asseguren que no, que Capa va preparar la foto per escenificar la lluita heroica del bàndol republicà al qual ell donava suport sense cap mena de dubte... En tot cas, poder veure totes les fotografies que Capa i la seva companya Gera Tardo va tirar a casa nostra enmig d’aquella cruent batalla entre germans és una sensació que produeix autèntics calfreds a la pell... i contribueix a reflexionar sobre l'autenticitat de la foto -per la sèrie que s'hi veu, sembla autènticament real...- però també fins a quin punt té sentit aquest debat: on comença la realitat i on acaba la ficció? Sigui com sigui, a més d’aquests originals, se n’exposen d’altres d'encara més impressionants, entre les quals destaquen les del Desembarcament de Normandia (una de les quals reprodueixo a sobre): no havia vist res igual en molt de temps. Aneu-hi, no us en penedireu.

Valors 2.0. I ara... la ràdio

El llibreter i contacontes Pep Duran en un dels vídeos enregistrats per a 'Valors'.

Hi ha molt d'esnobisme a l'hora de plantejar l'ús d'això que se'n diu tecnologies 2.0. De fet només el fet d'usar aquesta terminologia -els projectes 2.0, digitals, versus els projectes 1.0, analògics- pot semblar pura retòrica absurda. Però de mica en mica anem descobrint que no ho és i que, justament en projectes modestos, l'ús de les eines 2.0 poden obrir un camp d'oportunitats inabastable fa pocs anys. Abans que res hauríem d'aclarir que les eines 2.0, ras i curt, serien eines de segona generació d'Internet, més sofisticades que les 1.0, que permeten poder penjar informació a la xarxa en molts diferents formats. Tot plegat d'una forma ben senzilla. La tecnologia 1.0 per excel·lència són les pàgines web. Les eines 2.0 són els blocs, canals per penjar-hi vídeo o àudio i les xarxes socials. Cal subratllar, a més, que les eines 2.0 són complementàries entre elles i també amb les 1.0: dins un perfil del Facebook pots penjar vídeos del Youtube, apunts del teu bloc o una web pròpia que puguis tenir.

En el cas de Valors, estem fent una aposta molt intensa per aquests instruments 2.0., tenint en compte les dificultats -i com de car n'és- distribuir una revista en paper. És així que en el darrer any hem posat en marxa un canal de vídeos al portal Youtube.com (ara n'hi ha 18, més cinc en un altre indret), un grup propi a la xarxa social Facebook i una xarxa de blocs dels col·laboradors de la revista. Si a aquestes tres plataformes 2.0 hi sumem la web valors.org, el butlletí mensual associat que enviem a 1.200 amics, la revista de paper en si i els actes que duem a terme de mitjana cada dos mesos, podem comptar fins a vuit plataformes diferents de comunicació del projecte Valors, esdevenint en si mateix també una iniciativa 2.0, que creu en arribar al màxim de gent a partir de diferents formats. A aquests set canals, properament se n'hi afegirà un vuitè, un espai de ràdio setmanal dins el nou magazine diari NITSestel que l'emissora Ràdio Estel -amb distribució de senyal a tot Catalunya- posa en marxa el proper 21 de setembre de la mà d'Emili Pacheco. El projecte Valors avança i es consolida.

Najat El Haixmi: "La identitat de cadascú està configurada de diferents retalls"

Així ha titulat Toni Rodon l'entrevista per Valors a l'escriptora Najat El Haixmi que podeu consultar aquí i on diu coses com aquestes: "Quan dic que no sóc cap exemple de res vull dir que no m’agrada ser una mona de fira que alguns fan servir per intentar mostrar vés a saber què. L’únic que vaig fer jo d’especial va ser escriure i fer-ho sobre un fenomen molt important a Catalunya: la immigració. És xocant que en un país format per persones nouvingudes hi hagi tant poca literatura sobre el fenomen migratori. Catalunya és un gran país que sense la immigració no es pot entendre".

I aquest és el perfil que en traça el mateix Rodon per presentar-la: "Reconeix sense embuts que els seus referents d’escriptura són Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo. Tot i això, el seu veritable puntal prové dels contes de la seva mare, de les rondalles tradicionals amazigues que es feien a Nador, la ciutat on va néixer el 1979. “Algun dia recolliré aquesta tradició oral que porto a dins i la plasmaré en un llibre”, reconeix amb boca petita. Guanyar el Premi Ramon Llull l’any 2008 li va canviar la vida. Des d’aleshores pot dedicar els seus esforços a la seva gran passió: escriure. Col·laboradora d’alguns mitjans catalans, ha col·laborat amb diverses institucions públiques, com l’ajuntament de Vic. En l’edició de Frankfurt del 2007 va ser-hi present per promocionar la literatura i la cultura catalanes".

Si voleu aprofundir en el coneixement d'aquesta escriptora catalana podeu veure un vídeo-entrevista de Vilaweb clicant aquí.

Xavier Bonareu, la marca Privat

Són passades les 4 de la matinada d'un dissabte qualsevol i ell és allà, a la cabina del discjòquei del seu establiment, punxant discos, mesclant i barregen melodies, mentre el seu cos es mou de forma tímida però sincera. Sembla gairebé aliè als centenars de persones que l'envolten i als quals, de facto, ell dirigeix amb la seva música. Forma part del seu caràcter humil, treballador, senzill... que a primera vista podria lligar amb l'esperit fashion, glamorós, elitista fins i tot del local.

Fan supranatural d'Springsteen [veure entrevista a El Periódico], el cicle 'Herois' feia divendres passat la seva darrera actuació musical amb una nova actuació de Manuel Fuentes, el periodista que conduirà els matins de Catalunya Ràdio d'aquí a ben pocs dies i amb qui Bonareu manté una magnífica amistat des de fa temps. Avui un homenatge a l'humorista Eugenio tanca definitivament el cicle, una ocasió que fa miques aquella sensació de què Mataró, a l'agost, tanca. I amb la seva aposta de Privat ha aconseguit elevar el llistó de les sales comercials que punxen música i que en programen també en directe. La ciutat ja està en deure amb ell, per molt que alguns no se n'hagin donat compte encara: si una proció de la gent jove de Barcelona ens coneix, a la capital del Maresme, és gràcies a ell.

'Els Ponts de Mostar' a la I Mostra de Documentals Solidaris de Barcelona

Una imatge del reportatge on apareix Kamel Ratkucic davant el pont vell de Mostar, l'agost de 2006.

El documental Els Ponts de Mostar, obra de Jordi Aliberas, Edin Kapic, Joan Salicrú i Ariadna Vázquez es projectarà el dissabte dia 3 d'octubre -d'aquí a un mes-, a les onze de la nit, a la Sala 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dins l'apartat de conflictes, on també es podran veure Encara som aquí, La vida bajo las bombas, Palestina, història d’una ocupació i Transitland. La Mostra de Documentals Solidaris de Barcelona [veure bloc] és una iniciativa del programa “TotsxTots”, de Com Ràdio, que formarà part de la programació de la novena edició del Festival Internacional Documental de Barcelona, com una “secció solidària”. Compta amb el suport del CCCB i de la direcció de Cooperacio Internacional i Pau de l’Ajuntament de Barcelona, que va col·laborar en l'edició del documental el maig-juny de 2008.

* Recupera el document al bloc Els Ponts de Mostar.

El Cruïlla repeteix l'extensió a Barcelona

Reportatge de La Pegatina emès a Diaridelamusica.com.

Gentleman, Fanfare Ciocarlia, Dub Inc des de l'estranger i formacions com La Pegatina, La TrobaKung-Fú, El Bicho o la reina del hip hop Mala Rodrí­guez són els protagonistes de la segona edició del CruïllaBCN, la versió barcelonina del festival de músiques del món que enguany ha dut a terme la cinquena edició a Mataró [web]. El certamen, organitzat a mitges amb la Sala Apolo, és la demostració que allò que es promou des de Mataró és capaç d'enfrontar-se, in situ, amb la llarga sèrie de festivals que es fan a la capital catalana durant tot l'estiu. Alguns dels grups citats han actuat en anteriors edicions del Cruïlla i per tant s'han pogut veure ja a la capital maresmenca: no és que els mataronins haguem d'anar a Barcelona a veure "com està l'escena musical", sinó que gairebé és al revés, exportem "actualitat musical", si m'ho deixeu dir així.

Del Cruïlla BCN en tindreu notícia puntualment seguint el Diaridelamusica.com i també a través de Mataró Ràdio i Maresme Digital Televisió.

La fitxa.
Diumenge 5 de setembre. Fòrum. Preu: 25 euros (anticipada) i 30 euros (taquilla). Més informació i venda d'entrades a: www.cruilladecultures.com.

Compagina reforça l'aposta informativa de Mataró Ràdio

Des d'avui dimarts 1 de setembre, l'empresa Compagina reforça l'aposta informativa que des de fa tres anys du a terme en el sí de Mataró Ràdio. Un nou informatiu matinal de mitja hora de durada presentat per la cap d'informatius Elisabeth Solsona (cada dia de 8 a 2/4 de 9 del matí), una tertúlia setmanal amb temàtica sectorials a cada emissió (dimarts de 4 a 5 de la tarda) i la posada en marxa d'un portal informatiu a Internet són les principals novetats dins aquests canvis, que es duen a terme després que l'empresa creada per Rafa Navarro ara fa deu anys hagi guanyat el concurs per a tres anys d'explotació tan dels informatius com del magazine i els esports de l'emissora, fins ara dividit en tres paquets diferents. La potenciació de la vessant cultural cada tarda a l'Informatiu Vespre i de l'apartat esportiu de divendres a dilluns són altres novetats aportades per Compagina a Mataró Ràdio a partir d'avui mateix, coincidint a la pràctica amb el tercer aniversari de l'emissora, que va començar el seu treball l'11 de setembre de 2006. L'Informatiu Migdia, d'altra banda, s'endarrereix mitja hora i passa de 2/4 de 2 a les 2 del migdia.