Els camins de la pobresa són inescrutables*

L’Anna Baurier, que ara té 39 anys, ha estat tota la vida vinculada a l’escola del Sagrat Cor del barri de Sarrià de Barcelona, on ara és tutora d’ESO, fa classes d’història i de religió. Va ser aquí on, de ben petita, va comprendre que era bo dedicar una part del seu temps a ajudar aquells que no havien nascut en una situació tan privilegiada com la seva. Treballant en aquest camp, precisament, va conèixer el que seria el seu marit, l’Eduard, amb qui ha tingut quatre fills que ara tenen deu, vuit, sis i dos anys.

Quan van decidir casar-se van prendre una determinació poc comuna: donar les primeres passes com a matrimoni en un ambient de gran pobresa material. “Crèiem que era una bona manera de posar les bases del nostre matrimoni”, explica. Així, el 1993 van marxar a viure durant dos anys i mig a San Ignacio de Velasco, una població del departament de Beni, a Bolívia. Allà ajudaven un jesuïta que regentava un internat per a joves camperols de dotze a divuit anys. “Va ser un màster en humanitat, que ens va unir moltíssim”, recorda. De fet, van tenir el seu primer fill allà.

En tornar, l’Anna volia seguir tenint contacte amb la pobresa i l’oportunitat per a fer-ho es va presentar de la forma més inesperada: tornant justament a l’escola “benestant” on havia anat de petita. Un indret on es va adonar que també hi havia un altre tipus de pobresa a combatre, menys evident però igual de dura. “Hi ha nois i noies amb problemes familiars, que estan sols a casa perquè els pares es passen el dia treballant, que estan plens de coses però són d’una superficialitat total... Vaig veure que podia fer molt aquí, que no calia anar-se’n tant lluny”, explica. Ara està encantada: “Estic com boja”, comenta.

A part de fer classe també imparteix cursos de preparació per al matrimoni i s’ocupa de la pastoral juvenil de l’escola, un espai on el repte, segons ella, és aconseguir transmetre la fe d’una forma més espiritual: “A l’hora d’educar en la fe es xerra i s’explica molt, però no es viu”, apunta. Una de les receptes que proposa a classe és el silenci: “És un exercici que enganxa tant a creients com a no creients. El que ho és es troba amb Déu i el que no... una altra cosa”, assegura.

* Publicat a Foc Nou el març de 2005.