"Encara dins el xoc, moltes gràcies..." *

Escolteu, (primer dubte, anava a dir "família, amics...", però on començo una cosa i on acaba l'altra, vist això d'ahir?)

Acostumo a tenir tot el que faig relativament ben controlat. O això em penso. I la d'ahir al vespre va ser grossa, molt grossa; em vau descontrolar totalment.

No sabia quina cara fer. Ja ho vau veure. "S'estan perdent el Barça per tu, eh!" -això m'ho va subratllar després algú; òbviament jo no en tenia ni idea, de si el Barça jugava ahir-. Em sentia en una pel·lícula de ciència ficció. Volava. No estic acostumat -qui ho està!- a sorpreses com aquesta. De fet, com deia, a què passi qualsevol cosa no prevista. Estic encara absolutament en xoc i em costa molt escriure aquest mail.

Se m'acut una metàfora: és com si m'hagués caigut a sobre una cascada d'afecte, d'amor, un pòlsim màgic per tot el cos, que trigaré dies en poder recollir. Ara em toca anar recollint cada polsim d'aquest amor que heu dipositat en mi i, cara a cara, amb un cafè/una cervesa/un gelat, anar-vos comunicant a cadascú, privadament, el que convingui.

Si, però, que se m'acudia ahir una cosa, quan passejava de nit la Mel pel Parc Central. Porto molts dies pensant: "Doncs ja en tinc trenta, molt bé. I ara què?". "Com que ara què?", pensareu. Si, cony, vull dir que em sento entrenat, una mica, per córrer per la vida -malament rai, si no fos així no?-. Ja veig de què va la cosa, em sembla. Ja veig com em puc guanyar la vida, què em diverteix, què em fa glatir. I què em fa patir, també, és clar. I per tant... porto molts dies pensant això: "Buenu, va, quin és el repte, ara?". Doncs ahir de matinada ja vaig començar a percebre una possible resposta: el repte és consolidar i incrementar aquesta confiança, aquest amor recíproc que hi ha amb cadascun de vosaltres. Mantenir ben travades totes aquestes complicitats, paraules, mirades, silencis... que tinc amb cadascú de vosaltres.

Tinc un tresor gegant que no vull perdre per res del món. Si, per la meva estupidesa veieu que un dia una mica d'aquest tresor s'escapa, sobretot truqueu-me. O envieu-me un mail urgent.

Moltes, moltes gràcies. Per estimar-me, per acceptar-me tal com sóc, per ser-hi. Deixeu-me dir també que ahir hi éreu molts, físicament, allà al Menjars Néstor, però que hi havia més gent que sense ser-hi físicament també vaig notar que hi eren. El meu record també per vosaltres.

* Correu electrònic que he enviat aquest dijous al migdia, encara molt destarotat, als que ahir em van donar una sorpresa gegant per celebrar els meus 30 anys.

Comentaris

Entrades populars