dijous, de juny 02, 2011

[LaRiera48] Mora i Baron: el Rebenque us espera

La gestió dels resultats de les eleccions del passat 22 de maig està resultant una mica més complicada del que en un primer moment s’apuntava: CiU té clarament la legitimitat per proposar el candidat a alcalde en primera instància –Joan Mora serà el màxim mandatari de la capital del Maresme amb tota seguretat- però no té ni una aclaparadora victòria en vots ni tampoc una aritmètica que li faciliti formar govern. Això és així perquè no s’ha acomplert la profecia –jo mateix n’era un valedor, està clar que com a futuròleg no em guanyaria la vida- en el sentit que CiU i PP sumessin majoria absoluta. I davant l’òbvia dificultat conceptual d’entesa amb el PSC, el desllorigador de la situació no es veu per enlloc. Perquè amb vuit regidors és obvi que no es pot governar.

Anem a fons. El més normal, amb uns resultats de vuit escons per CiU i vuit escons pel PSC, és que es formés una gran coalició entre els dos partits que representen l’espai central de la política catalana i també mataronina -tenen programes polítics molt similars, extrem reconegut pel propi Joan Mora al debat del Foment Mataroní organitzat per Mataró Ràdio-. De fet aquesta és l’única suma aritmètica que li permetria al futur alcalde governar amb comoditat. Problema: després de quatre anys en què Joan Mora ha fet de la bandera del canvi –és el que havia de fer- el seu principal ítem polític, pactar ara amb qui hauria d’estar a l’oposició... quedaria francament estrany. No pot ser, vaja.

La segona opció és òbvia: bascular a l’eix esquerra-dreta cap a aquest segon àmbit i arribar a un pacte amb el Partit Popular, formació que té necessitat de tocar “cuixa de poder” per poder-se allunyar de la idea segons la qual és poc més que un partit marginal a Catalunya –no ho és, en nombre de vots, però si perquè té greus dificultats en sumar amb partits que no siguin CiU-. Problema: CiU, arreu, té pànic de pactar amb el PP perquè en el passat això li ha procurat una factura electoral enorme. I problema número 2, tornem-hi: tampoc la suma de CiU i PP a Mataró garanteix res; només que tota la resta de partits del consistori votés en contra de les ordenances fiscals –que requereixen de majoria absoluta- el govern es quedaria sense poder articular un sistema d’ingressos del consistori a partir del qual el pressupost anual té sentit –els pressupostos resulta que si que es poden aprovar per majoria relativa. Quines coses!-.

Davant d’això, l’equip liderat per Joan Mora decideix obrir aquesta apassionant partida de mus amb una proposta aparentment sorprenent, però que vist de lluny és la jugada lògica: proposar un govern de concentració amb tots els partits excepte Plataforma per Catalunya, posant la pilota al terrat de cadascuna de les formacions democràtiques –“si no hi ha govern estable serà per culpa dels altres”. En el moment en què els nacionalistes llancen la proposta saben que ICV la rebutjarà al cap de poques hores –com així passa- i que el mateix farà un PSC que només pot ser a un govern si el preu que paga el futur alcalde és alt –tampoc li convé oferir la imatge de partit que necessita el poder de forma inherent; l’apoltronament es paga molt car-. Per tant, feta la proposta, aquesta s’autodestrueix en pocs moments.... i tornem a començar la partida.

Situació complexa i confusa, doncs. Mataró necessita un govern fort, estable i amb un full de ruta claríssim per aquests quatre anys que venen. Amb dues prioritats claríssimes: promoure la generació de llocs de treball i garantir la cohesió social que els votants de Plataforma per Catalunya volen dinamitar. Aturar la crisi i aconseguir que mentre aquesta hi sigui, la ciutat subterrània no salti pels aires.

En algun moment d’aquest mandat CiU i PSC –per això que dèiem de les ordenances- s’hauran d’entendre –fins i tot encara que CiU tingués un acord estable amb el PP-. La lògica política diu que acabaran fent-ho, perquè anar cap a una ciutat sense pressupostos municipals durant quatre anys és una salvatjada política –tot i que personatges com Odón Elorza a Sant Sebastià se’n van sortit en el seu moment-. Ara bé: en quatre anys del mandat anterior, la relació entre Joan Mora i Joan Antoni Baron ha estat glacial. Farà falta alguna cosa més que un miracle perquè una certa calor corporal serveixi per desactivar els anticossos que poblen la relació entre aquestes dues persones.

Foto final: la pilota està en un terrat mutu, només que Joan Mora és qui té necessitat de pactar i Joan Antoni Baron es pot fer pregar al màxim. Només cal triar un bon restaurant, que sigui discret –no s’hi val, anar a Can Bruguera-. Proposo El Rebenque, a la Ronda Alfons XII; discreció absoluta i menjar casolà però d’alt nivell. Allà, en una taula ben parada, amb vi portat expressament d’Argentina, caldrà començar a desfer embolics i malentesos. I a buscar el desllorigador d’una situació complexa. Els mataronins així ho han decidit a les urnes.