dijous, de juny 16, 2011

Interpretar un 'tweet'*


El vídeo de la ponència d'Albert Sáez el passat 28 de maig a la IV Jornada Valors i Compromís.

Com a periodista, dins la nostra dèria habitual de buscar titulars arreu on anem i després d’assistir a les més de tres hores i mitja de Jornada Valors el passat 28 de maig, crec que em quedaria amb la reflexió d’Albert Sáez sobre la perversió de la pròpia essència del periodisme. Em va semblar realment rellevant el que va dir, revelador. L’actual director adjunt de El Periódico va recordar una cosa que sembla evident però que no ho és: no es pot fer periodisme mentre les coses encara estan passant, perquè el periodisme és interpretar -decidir fins a quin punt són rellevants- les coses que han passat en un període de temps concret.

Sáez té tota la raó. Ja és prou difícil, després d’un dia carregadíssim informativament parlant com els que hem viscut les darreres setmanes arran del moviment dels Indignats, ponderar i decidir què és el més important del què ha passat i en quin ordre s’explica. I a qui es dóna veu. I quant temps s’atorga a cada tema i dins d’això a cada opinió. Però és que intentar fer aquest exercici en directe, com han fet amb prou èxit els companys dels canals d’informació 24 hores -penso en el 3cat24-, és literalment impossible. Més quan ja hi ha un estigma sobre la versió que es donarà dels fets -a favor del govern- sobretot quan parlem de mitjans públics. Però aquesta no és la qüestió sinó posar de relleu que el periodisme és alguna cosa més que explicar en directe què està passant en un lloc concret en una hora específica, cosa que fins a cert punt poden fer perfectament els ciutadans, fent això que se’n diu «periodisme ciutadà», a través de xarxes socials com Twitter -d’aquí els tweets, les piulades- i Facebook.

De fet, quan sentim a parlar d’aquest concepte, una part del món periodístic ens posem les mans al cap i reclamem no confondre peres amb pomes: una cosa és generar continguts periodístics i l’altre efectivament fer periodisme. Però és clar, en veure la nostra reacció, els ciutadans que per primera vegada a la història tenen capacitat d’emetre i rebre continguts en qualsevol moment, es pensen que els volem aixecar la camisa i recuperar el monopoli perdut. Exigeixen, gairebé, que els mitjans es construeixen a partir d’aquests continguts del periodisme ciutadà, com una simple juxtaposició d’opinions dels ciutadans, no a partir dels redactats «manipulats» i «manipuladors» dels periodistes. Si provéssim, qualsevol dia, de construir un producte periodístic a través d’aquesta fórmula efectivament podríem arribar a treure al carrer cada dia una cosa que s’assemblaria molt en el format a un diari. Però que en el fons de diari només en tindria el nom, perquè la feina del periodisme va molt més enllà: els periodistes no només expliquen la realitat a partir d’una mirada sobre el món sinó que interpreten aquest món, dimensionen la rellevància de les novetats que passen cada dia arreu del planeta, la jerarquitzen, la ordenen en base al coneixement que tenen del món, que ha de ser ampli i divers. I ho fan a posteriori, no quan les coses encara no han acabat de passar. Això no ho poden fer els ciutadans normals i corrent, senzillament perquè ja tenen la seva feina.

A més, els periodistes i les empreses periodístiques que editen els suports pels quals s’expressa el periodisme, no expliquen ni les mateixes coses ni de la mateixa manera. En aquest sentit, compleixen, cada matí, una mena de pacte no escrit amb cadascun dels seus lectors pel qual els seguidors de La Vanguardia saben que en adquirir aquest rotatiu es trobaran una determinada mirada sobre el món no coincident amb la de El Periódico. I a l’inrevés. Aquesta contraposició de mirades dóna més sentit a l’ofici.

Aquest no és un article corporativista. Només pretén posar cada cosa en el seu lloc. Els ciutadans «actius periodísticament» han de ser un aliat valuosíssim del nou perio-dista però per a poder fer la feina de sempre: explicar el món tal com el veuen els seus ulls. Així de simple i així de complicat.

* Article publicat a la revista Valors [web] aquest mes de juny.

2 comentaris:

Maria Ballester ha dit...

Molt suggerent, Joan. Llegint l'article em venen moltes qüestions al cap. Per una banda sobre els condicionants del fenòmen Twitter, on ens topem amb les limitacions del llenguatge i la pressió de la immediatesa (i potser amb alguna cosa que va més enllà d'això, una atmosfera, una manera de percebre...). Val, doncs en aquest entorn, comuniquem-nos diferent (que ja es fa) i no li demanem el que no és possible. És més, a mi particularment m'agrada molt veure quanta cosa es pot comunicar en tant poc caràcter. I sobre l'accés universal a un "mitjà per a comuncicar-se" que no té que confondre's amb un "mijtà de comunicació" , com tu dius, el perill és substituir una cosa per l'altra. Ara bé, que els ciutadans, als que no ens correspon fer de periodistes (hi estic molt d'acord!) no ens pensem que tampoc ens correspon ser-ne crítics. Per mi el gran tema és un clàssic d'avui i de sempre: com el cultivem aquest esperit crític que tant sovint brilla per l'absència i que tant necessari és per interpretar un tweet.

Joan Salicru ha dit...

Gràcies Maria, pel comentari.
Crec que tots aquests nous ginys, aquestes tecnologies, requereixen de reflexió, de pensar-hi una mica, d'anar experimentant i anar-hi pensant. Vaja, que totes les reflexions que poguem fer ens ajuden en aquest camí.
petons!