dilluns, de juny 13, 2011

Pensar la vida, que és pensar-se a un mateix*

Impressiona escoltar la trajectòria interior de Francesc Grané, doctor en comunicació, filòsof amb idees filtrades per l'experiència de primera mà a banda de moltes altes coses.

La seva vivència de la transcendència arrela en la primera infància: "Recordo la sensació de fred, de nit i de petitesa de la vall de Núria, la música dels goigs amb lletra de Joan Maragall... Em produïa un sentiment profund i grandiós d’escalfor: una transcendència sempre viscuda a través de la pell”. Una sentiment que més tard viurà a partir de Beethoven, “on la grandiositat de la setena simfonia conviu amb una veu que parla directe a la intimitat”.

La figura d’Abraham, escoltada d’infant, sempre va estar a la despensa: abandonar per néixer. També observar la figura de la seva mare, dels seus silencis dialogats enmig de la monotonia de les feines d’una família molt nombrosa, seran un element clau: la fe –profunda- de les persones senzilles. “A través d’ella, la persona de Jesús es torna quotidiana mentre fem la cuina”, assenyala.

Fer confiança malgrat no entendre sovint perquè: la incerta certesa de la fe. El pas per Taizé a inicis dels anys 70 el porta a viure-hi un any de la seva vida, a mitjans dels 80. Però l’ancoratge en aquest misteri profund requereix una autentificació: s’imposa deixar d’utilitzar la paraula “Déu” per referir-se a allò que tant intensament l’ha fet vibrar. La seva trajectòria passa, doncs també, paradoxalment, per allunyar-se de tot plegat durant uns anys: a vegades és a partir de l'Absència que es manifesta la Presència. Amb una metodologia dura: el llenguatge, l’anàlisi, de qualsevol sentiment, davant d’allò que és pensat i allò que mou les persones abans que puguin pensar-les. Llargs anys de treball interior.

La història de Francesc Grané demostra que els camins de la fe són múltiples i que, a vegades, per circular-hi amb plenitud, cal haver fet moltes etapes prèvies. I que tot i poder percebre ben aviat el sentit transcendent de la vida, no n'hi ha prou amb això. Sentir que hi ha alguna cosa més és tan sols una pista els posseïdors de la qual poden usar per sintonitzar, en el futur, una emissora no convencional. A condició, això sí, de seguir un camí sovint farragós i sempre llarg: "De ben petit em seduïen certs relats bíblics. Quan no els entenia em deia: això no pot ser ridícul, dec ser jo que no ho entenc! Si això ha tingut sentit durant 2000 anys també l’ha de poder tenir per a mi", reflexiona intentant explicar perquè es va posar a estudiar Teologia.

La de Francesc Grané és una història de buidament, de recerca d'autenticitat, de buscar viure amb ple sentit i de primera mà. I per a fer-ho, abans que res cal pensar la vida, que és pensar-se a un mateix. Però, és clar, per pensar-se a un mateix primer cal conèixer-se i reconèixer-se una i mil vegades. Anar traient capes i capes de la ceba que som tots per a poder deixar anar amarres i viure la pròpia experiència, que és llavors ja l'experiència de la fe: "Al final del procés, la vida es viu re-centrat en l’ancoratge que sempre t’ha conduït”. Un ancoratge dinàmic, un Déu permanentment transcendent, però immensament càlid.

* Publicat a Foc Nou del mes de juny.