Jorge Drexler regala un extraordinari concert minimalista als fans mataronins*
En un moment del concert d’aquest divendres a la Sala Privat de Mataró Jorge Drexler va confessar que, hores abans de l’actuació, disposava de molt poca veu. L’uruguaià va explicar així el to de conte amb què va interpretar la pràctica totalitat del repertori dalt l’escenari, com si estigués a punt de dir bona nit als seus tres fills. Fos pel que fos, es va poder veure un Drexler molt contingut, amb energia de sobres però sense necessitat de deixar-la anar del tot, que va construir així un concert de to minimalista: dir el màxim de coses amb el mínim de notes. I deixant que el silenci omplís l’espai entre tecla i tecla.
Drexler arribava a Mataró com a cirereta del pastís del 2n Cicle d’Autor i dins del tour Mundo Abisal on es presenta sol, amb camisa blanca i americana, fidel a la seva guitarra, als tradicionals ritmes pregravats i refinant al màxim la seva proposta musical, elaborada a partir de sons llatinoamericans com ara la cúmbia o el tango i tunejada a partir de l’experimentació electrònica. Des d’un primer moment va representar el paper del mag que sotmet el públic a un encanteri. L’hipnotitza i, a través dels seus delicats arpegiats a la guitarra, el porta per on vol. Hi ajuda, també, el lap steel, una làmina de planxa de la qual el seu intèrpret extreu els sons més inversemblants, que ajuden a amplificar aquesta sensació de misteri. Més que cantar, dalt l’escenari Drexler xiuxiueja i recita les cançons –a vegades fins i tot xiula i prou-. Tot plegat de forma màntrica, gastant molt poc les cordes de la guitarra i dibuixant loops en la ment de l’espectador. Al final del concert, la sensació era gairebé terapèutica.
Va ser, en molts sentits, un concert bessó al de sis anys enrere, l’abril de 2005, també a Privat, poc després d’haver rebut l’Òscar per Al Otro Lado del Río, inclosa a la banda sonora de Diarios de motocicleta. L’ambient, i això que hi havia ni més ni menys que 700 persones, era sorprenentment íntim, amb un silenci i una expectació fenomenals. Si tancaves els ulls, segons com, semblava que Drexler estigués sol a la sala. En altres moments, en què la presència i l’escalf del públic eren evidents, semblava que, més que un concert, el que hi havia a Privat era un assaig obert, on Drexler experimentava i jugava amb el públic. Uns assistents d’edats molt diverses que, entregats des d’un primer moment, li van permetre esdevenir el nen petit que fa jugar a tota la família al joc que ell vol. La gent, de fet, no parava de demanar a crits algunes de les seves cançons més populars, però es va resistir a tocar-les: el rei era ell i punt. I com que té repertori per triar i remenar, va anar escollint cautelosament els petits regals que feia a cadascun dels assistents. Cap estridència.
El concert es va desenvolupar amb peces en castellà, anglès, una en portuguès variant brasilera i també en català i és que en un moment de la vetllada, Drexler encara va ser capaç de posar-se el públic més a la butxaca interpretant una versió de Gossos, Club Tonight –“nena, quedem-nos en el Club Tonight”, que els assistents coneixen més per la interpretació que en fa Drexler que no pas per la cançó original. Al final del concert Amar la trama más que el desenlace més que res perquè en el futur els presents recordin el concert correctament en relació a la discografia de Drexler.
El quart concert de Drexler a la ciutat -els dos primers van ser a Lasal i al Clap, el 2001 i el 2003- es va saldar amb un excel·lent regust de boca per part dels assistents i també del cantant, que així ho explicava en acabar el concert. Aquest dissabte, els afortunats que passaran la nit amb Drexler són de Terrassa, i el dia 21, el cantautor actua en una gala benèfica al Teatre Victòria de Barcelona. Amb nits com les d’ahir, queda demostrat que Drexler estima Catalunya gairebé tant com Catalunya estima al cantant uruguaià.
* Crònica del concert de Jorge Drexler a Privat del divendres dia 11 de novembre per a Diaridelamusica.com.
Drexler arribava a Mataró com a cirereta del pastís del 2n Cicle d’Autor i dins del tour Mundo Abisal on es presenta sol, amb camisa blanca i americana, fidel a la seva guitarra, als tradicionals ritmes pregravats i refinant al màxim la seva proposta musical, elaborada a partir de sons llatinoamericans com ara la cúmbia o el tango i tunejada a partir de l’experimentació electrònica. Des d’un primer moment va representar el paper del mag que sotmet el públic a un encanteri. L’hipnotitza i, a través dels seus delicats arpegiats a la guitarra, el porta per on vol. Hi ajuda, també, el lap steel, una làmina de planxa de la qual el seu intèrpret extreu els sons més inversemblants, que ajuden a amplificar aquesta sensació de misteri. Més que cantar, dalt l’escenari Drexler xiuxiueja i recita les cançons –a vegades fins i tot xiula i prou-. Tot plegat de forma màntrica, gastant molt poc les cordes de la guitarra i dibuixant loops en la ment de l’espectador. Al final del concert, la sensació era gairebé terapèutica.
Va ser, en molts sentits, un concert bessó al de sis anys enrere, l’abril de 2005, també a Privat, poc després d’haver rebut l’Òscar per Al Otro Lado del Río, inclosa a la banda sonora de Diarios de motocicleta. L’ambient, i això que hi havia ni més ni menys que 700 persones, era sorprenentment íntim, amb un silenci i una expectació fenomenals. Si tancaves els ulls, segons com, semblava que Drexler estigués sol a la sala. En altres moments, en què la presència i l’escalf del públic eren evidents, semblava que, més que un concert, el que hi havia a Privat era un assaig obert, on Drexler experimentava i jugava amb el públic. Uns assistents d’edats molt diverses que, entregats des d’un primer moment, li van permetre esdevenir el nen petit que fa jugar a tota la família al joc que ell vol. La gent, de fet, no parava de demanar a crits algunes de les seves cançons més populars, però es va resistir a tocar-les: el rei era ell i punt. I com que té repertori per triar i remenar, va anar escollint cautelosament els petits regals que feia a cadascun dels assistents. Cap estridència.
El concert es va desenvolupar amb peces en castellà, anglès, una en portuguès variant brasilera i també en català i és que en un moment de la vetllada, Drexler encara va ser capaç de posar-se el públic més a la butxaca interpretant una versió de Gossos, Club Tonight –“nena, quedem-nos en el Club Tonight”, que els assistents coneixen més per la interpretació que en fa Drexler que no pas per la cançó original. Al final del concert Amar la trama más que el desenlace més que res perquè en el futur els presents recordin el concert correctament en relació a la discografia de Drexler.
El quart concert de Drexler a la ciutat -els dos primers van ser a Lasal i al Clap, el 2001 i el 2003- es va saldar amb un excel·lent regust de boca per part dels assistents i també del cantant, que així ho explicava en acabar el concert. Aquest dissabte, els afortunats que passaran la nit amb Drexler són de Terrassa, i el dia 21, el cantautor actua en una gala benèfica al Teatre Victòria de Barcelona. Amb nits com les d’ahir, queda demostrat que Drexler estima Catalunya gairebé tant com Catalunya estima al cantant uruguaià.
* Crònica del concert de Jorge Drexler a Privat del divendres dia 11 de novembre per a Diaridelamusica.com.
Comentaris