Tercer capítol de 'Nosaltres, els maresmencs' i 'Pantalla Oberta' especial

Aquest dimecres al vespre hem tancat l'emissió de Nosaltres, els maresmencs i, d'alguna manera, la setmana temàtica que m1tv proposava als seus telespectadors des de dilluns al vespre, amb l'emissió [aquí] d'una edició especial del programa de debat Pantalla Oberta al voltant de les qüestions que suscitava la pròpia minisèrie. Hi han intervingut Albert Calls, el director i alma mater d'aquest projecte que ens ha tingut més d'un any treballant, el gerent del Consell Comarcal del Maresme Eladi Torres i el periodista Saül Gordillo, que també apareix al metratge -de fet és el darrer dels convidats-. Ha estat un debat curt, de només trenta minuts de durada, però on s'han fet consideracions de gruix sobre la pròpia concepció de la comarca, que crec que es troba en un punt d'ebullició després d'anys d'estancament -i no ho dic perquè ara haguem fet nosaltres aquesta minisèrie-.

Déu n'hi do la moguda que hem generat aquests dies. Des de Clack [web] i Claraboia [web], les dues productores del projecte, i des de la pròpia m1tv [web] n'estem molt contents. I jo, com a director del projecte amb l'Albert Calls, especialment. Perquè aquest era un producte arriscat, "televisió d'autor", dèiem ahir mig en broma mig seriosament. Un producte difícil d'entendre si no s'està una mica al cas de la realitat de la comarca. Un producte amb una factura àudiovisual poc habitual en televisió local, una mica antiestètica, no buscant la perfecció visual sinó la màxima versemblança amb la realitat, la màxima transparència -per això es veun constantment als càmeres o a mi mateix aguantant el micro-. Un producte per tant difícil, que temíem que no acabés de quallar. I creiem que, entre qui ho havia de fer, ho ha aconseguit perfectament.

Hem fet un camí llarg des que vam parir aquest projecte, mitja dotzena d'anys. Ens ha costat molt temps i diners tirar-lo endavant. Jo he après moltes coses, tan des del punt de vista àudiovisual, com sobretot de la comarca de Maresme, que a mica en mica vaig sentit una mica més meva. Hem fet, doncs, un nou somni realitat; ara és qüestió de perseguir-ne de nous.

Podeu veure el capítol 1 aquí i el capítol 2 aquí.

Primer i segon capítols de 'Nosaltres, els maresmencs'

És realment espectacular el fet de poder tenir penjat, poca estona després de l'emissió del segon capítol, tan el primer com el segon episodi de la minisèrie Nosaltres, els maresmencs que s'emet des de dilluns i fins demà dimecres a m1tv. Com fa qualsevol altra televisió, els continguts emesos per la televisió local estan disponibles en qüestió d'hores a la xarxa, de manera que qui no ho hagi pogut veure -amb les mil coses que fem tots, coincidir davant el televisor amb un programa o altre és gairebé un miracle-.

De moment les reaccions són molt positives. Alhora, però, hi ha qui ens recrimina que el producte és per persones que ja coneixen una mica el que s'hi explica. Si, és veritat. Nosaltres, els maresmencs és per a tothom en la mesura que és una reflexió sobre la comarca i la identitat local, però és un producte per a una gent molt concreta respecte el món cultural que retrata, que només s'entén a partir de la descodificació que en fa l'Albert Calls -i encara-. És, per tant, un producte d'autor, molt personal, singular, al qual no estem massa acostumats a la televisió local. Creiem fermanent que és una manera de normalitzar aquesta televisió, que sembla a vegades abocada a "parlar del més proper" i entretenir amb concursos més o menys enginyosos. La tele local pot ser també un tele arriscada i de futur.

La sinceritat a 'Valors a peu de carrer'

"Si no fóssim una mica hipòcrites i fóssim absolutament sincers, l'ambient social seria irrespirable", em va dir un amic un dia desfent la idea purista de la sinceritat. Ser sincer, en el sentit de ser honest, jo penso que vol dir actua amb decència, pensar en un mateix però també en els altres quan estem vivint... és un d'aquells valors universals tan necessaris i transversals, però amb el que convé anar amb molta cura... A la sinceritat vam dedicar un número de la revista Valors fa tres anys [aquí] i aquest dilluns hem dedicat el Valors a peu de carrer, la versió radiofònica de la revista que fem a Ràdio Estel, a parlar del mateix tema. Repetint convidats, en aquest cas: el parlamentari Salvador Milà, el periodista Saül Gordillo, el psicòleg Ramon Vilana i la psicòloga Carmen Ferrer. Ho podeu escoltar aquí. Al final, com sempre, la secció del nostre coach, en Fransiscu. No us ho perdeu.

Identitats que es construeixen*

El periodista i escriptor cabrerenc Albert Calls té la teoria que Mataró és un immens forat negre que xucla la seva pròpia energia cap endins. Jo, que vaig caure en aquesta olla gegant de petit, pateixo d'aquest síndrome. Un dia, però, l'Albert, que és el maresmenc més maresmenc que ha existit mai, va irrompre a la meva vida i em va rescatar del parc temàtic mataroní. Em va agafar de la mà i em va portar a conèixer aquells que han fet comarca durant molts anys a partir de la cultura. "Espera, Calls, que ho gravarem tot!", vaig dir-li, per poder conservar la lliçó ben apresa.

L'Albert em va fer conèixer persones magnífiques que no havia vist mai i reconèixer espais trepitjats però no compresos. A l'antiga biblioteca de Can Manent de Premià de Mar, per exemple, em va explicar com va conèixer el seu antic responsable, en Martí Rosselló, el propietari d'aquesta 'Galeria' maresmenca fins la seva mort. En Calls em va fer entendre que les identitats són canviants i que es construeixen en el dia a dia; al Maresme també. Sentir-se d'un lloc és una decisió que cadascú pren només si vol. De tot plegat, de tots aquests aprenentatges, n'hem fet una minisèrie que aquest dilluns s'estrena a M1TV, la televisió pública comarcal.

Avui passejo per Premià de Mar i mentre veig la gent esmorzant a la Gran Via penso que sí, que el Maresme existeix. Hi ha un caràcter maresmenc, que valora la bona vida, el viure bé. Un caràcter amable, moldejat a còpia de segles per les tranquil.les ones del mar. Però que no renuncia a res, ni als nostres orígens ni tampoc a la gran ciutat.

* Article publicat al diari El Punt.

[LaRiera48] Joan Mora: un relat de formes, més enllà dels continguts*

El 2007, quan Joan Mora es va presentar a les eleccions municipals de Mataró impulsat per la decisió del llavors cap de grup municipal de CiU Joaquim Esperalba de deixar la política, vaig pensar que el nou alcaldable havia estat incapaç de teixir un relat de ciutat pel desconeixement que llavors tenia de la ciutat i també pel poc temps que havia tingut per preparar-se la candidatura. Han passat, però, quatre llargs anys i el gruix del discurs de Mora segueix sent pràcticament el mateix. Segueix sense haver construït un trio d’eslògans en la línia de fer de Mataró “la ciutat de” o apostar per algun projecte concret en la línia del que Paulí Mojedano va fer el 2007 respecte el Mataró Marítim. Però és que resulta que aquesta és una decisió absolutament pensada i meditada: el relat, allò que relliga el discurs de Mora, és sobre les formes i les actituds.

Per ell aquests són els veritables continguts. Alguna cosa així com que la manera de fer les coses determinarà les coses que es facin. A més, Mora es justifica dient que prometre una instal·lació o una altra en un moment de crisi econòmica és fer volar coloms i el seu estil encara una mica naïf de fer política requereix no comprometre’s amb res que no pugui complir. Mora creu doncs que el canvi real és de maneres de fer, d’actitud, de posicionament. És tenir una cultura de govern més basada amb la idea –una mica fracassada, ja, em temo- dels “govern dels millors”, més enllà dels partits, i del consens amb la societat civil. Mora no diu si farà un parc tecnològic del Medi Ambient sinó que el seu govern serà business friendly, ajudarà les empreses i els empresaris a tirar endavant, a facilitar-los la vida. És una manera en cert sentit nova de plantejar una campanya electoral, diferent al que havien plantejat anteriorment Ramon Camp i Joaquim Esperalba. I en un cert sentit és un relat més micro que macro; res de grans projectes ni posicionaments estratègics de ciutat: el dia a dia i les petites coses, una manera d’enfocar el govern de la ciutat que l’alcalde Baron també ha reivindicat. En alguns moments, de fet, la coincidència programàtica entre Mora i Baron –per molt que no hi hagi a penes relació personal- és molt alta. Paradoxes de la vida.

Segurament el que passa és que CiU i PSC, a Mataró, són membres –tot i que ells ho negaran i intentaran fer veure el contrari- d’una gran coalició tàcita que s’evidencia en la falta de diferències clares entre els programes d’aquests dos partits a nivell municipal. Això cal dir que en el passat no era així en absolut. El 1999, Ramon Camp (CiU) es va batre per tercera vegada contra l’alcalde socialista Manuel Mas amb l’argument de què Mataró havia de passar a ser “una ciutat capital”, una ciutat amb personalitat pròpia, capital de comarca, prenent com a referència Granollers, Manresa o Vic, per apuntar tres exemples. Davant això, Manuel Mas preconitzava la proximitat amb Barcelona com el principal eix de creixement de la ciutat que va sintetitzar en aquella frase expressada a Mataró Report: “Mataró anirà bé perquè està a prop de Barcelona”. Ara tan Baron com Mora comparteixen la idea que Mataró ha de singularitzar la seva presència en el mapa, exercint alhora de capital de comarca i de porta d’entrada a la conurbació urbana de Barcelona -fins i tot en alguns moments sembla que les tornes s’hagin invertit: Baron s’esforça a reforçar el lideratge comarcal mataroní mentre Mora insisteix en la idea de la Califòrnia catalana, que està tan a prop de l’aeroport del Prat com la mateixa plaça Catalunya. Manuel Mas i Ramon Camp deuen riure per sota el nas-.

Doncs amb això passa una mica com amb tot. Els programes polítics de CiU i PSC s’han anat aproximant en els darrers anys de manera que en aquests moments, a grans traços i de forma conceptual, no existeix cap referència remarcable de cap on ha d’anar la ciutat. El projecte Tecnocampus, des d’un punt de vista conceptual, és plenament compartit així com les apostes pel comerç urbà, el turisme i el mar. Una altra cosa és la concreció de tot això, la dimensió en els espais i els pressupostos, però no hi ha una discussió profunda sobre models de ciutat. Qui ho digui menteix. (Per cert, ni CiU ni PSC parlen excessivament de la cultural. Què passa, amb la cultura? Cap partit farà una aposta forta per situar la cultura al centre de les prioritats del mandat que ve? No en termes d’infraestructures sinó de continguts, de lligams d’instal·lacions, de buscar sinèrgies amb la resta de poblacions de la comarca...).

Vist això potser s’entén més aquesta aposta de Mora per intentar diferenciar-se dels seus rivals no tant en els continguts com en els continents, en les formes, en la manera de fer, en les actituds. Ara bé: és obvi també que aquestes maneres de fer passen, en el cas de Mora, per cedir protagonisme a la societat civil, i això sí que ja és una novetat en termes de contingut. Tímidament, en les tuppersessions que estant protagonitzant la seva campanya des de fa molts mesos i que fan que el candidat hagi comptat poques aparicions mediàtiques, Mora deixa anar la idea de donar més poder a les entitats i a les associacions, entrant en el camp de la cogestió i en la línia de la “Big Society” que pregona el primer ministre anglès David Cameron. És a dir que, en comptes d’emfatitzar només el paper de les empreses en detriment de l’estat com s’escau a un liberal clàssic, Mora insinua una nova triangulació amb repartiment de papers entre Estat, Mercat i el Tercer Sector. “Perquè no podem fer experiències de cogestió amb les associacions de veïns, com a França, perquè arreglin els jardins?”, es pregunta. Caldria veure a quin nivell, i respecte quins serveis, arriba aquesta col·laboració, però aquesta és un bon element de diferenciació amb l’actual govern tripartit, cosa saludable pel debat polític. No perquè l’actual govern no concerti amb les entitats, que ho fa, sinó per veure si un hipotètic govern de centredreta a la ciutat seria capaç de donar un pas més en aquest sentit.

Mora, doncs, sembla que té una estratègia clarament definida sobre com guanyar les eleccions. Una estratègia diferent a la dels seus antecessors, però assegura ell que pensada i reafirmada durant aquests quatre anys d’oposició. Ara, també és cert que després de l’episodi dels macroprostíbuls, on va protagonitzar una escalada mediàtica sense precedents, Mora està en aquests moments tan poc agressiu, tan poc a l’atac, que en alguns moments sembla que li faltin arguments. No vol entrar en el cos a cos amb Joan Antoni Baron, almenys no ho ha fet de moment, i sembla fiar-se més de l’imprecisa onada de canvi de CiU a tot Catalunya, que és obvi que li donarà rèdits però també que difícilment serà suficient per donar un canvi a la ciutat. En menys de seixanta dies sabrem si Mora ha tirat massa curt i s’ha refiat excessivament de l’embranzida nacional o la seva ha estat una aposta intel·ligent.

· Article publicat a MataróNotícies.cat [aquí].

Antonio Argandoña en set minuts i mig

El responsable de la càtedra La Caixa de Responsabilitat Social de l'Empresa i Govern Corporatiu de IESE, Antonio Argandoña, va protagonitzar el 17 de març de 2011 la cinquena conferència del cicle Economia i Valors impulsat per la revista Valors i la Fundació Bufí i Planas sota el títol 'Ètica i empresa: més enllà de la crisi'. Hem trigat una setmana però finalment ja us podem oferir el vídeo on, durant set minuts i mig, condensem la seva intervenció en aquest fòrum. La tesi d'Argandoña: sortirem segur de la crisi, però la qüestió és sortir-ne de forma diferent a com hi vam entrar, a les nostres mans està repetir els errors del passat o virar cap a un model econòmic on la persona i l'ètica estiguin en el centre de les preocupacions.

Maresme a flor de pell

Albert Calls en un moment de la presentació. Foto: Judith Vives.

Déu n'hi do quin vespre a la sala Les Golfes de Can Lleonart d'Alella, a la presentació de Nosaltres, els maresmencs, la minisèrie documental produïda per les joves productores mataronines Clack i Claraboia i dirigida per l'Albert Calls i jo mateix i que dilluns s'estrena a M1TV, la televisió local del Maresme. Com darrerament diem, tan per la part presencial com per la virtual -maco el munt de piulades fetes [aquí] que han fet els nombrosos presents. L'Oriol Ferran -que surt a la minisèrie- n'ha fet també un post [aquí]-.

L'Albert Calls, en un emotiu discurs, ha assegurat que la comarca existiria "si els maresmencs decidim que existeixi", en un parlament on ha agrait les múltiples complicitats que el projecte ha generat i les 27 persones que hi surten entrevistades. També han intervingut a la presentació el director-gerent de M1TV, Joan Catà, i l'editor de 'Capgròs', la revista que a partir del dia 1 d'abril publicarà una sèrie de disset perfils relacionats amb el documental.

Hem tingut una bona representació institucional: el de Premià de Mar, Miquel Buch; el de Cabrera Joan Vila; el d'Arenys de Munt Carles Móra i el d'Alella, Andreu Francisco-. A la part final, el president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, ha assegurat que hi havia un abans i un després d'aquesta iniciativa a la comarca i que s'havia respirat un ambient positiu de Maresme que feia temps que ell no recordava. No sé si és aventurat dir que ha nascut alguna cosa en la línia del que apuntava Josep Jo, però si era evident que dins la sala es vivia un ambient especial, de retrobament i alhora de trobament. Potser de retrobament pels més grans i de trobament pels que som més joves i no havíem interactuat encara massa en clau maresmenca, dit d'alguna manera.

Avui, enlluernats pel fantàstic vi blanc Marfil d'Alella i tot degustant les fantàstiques Coquetes d'Arenys també de la pastisseria Marfil d'Arenys de Mar -gràcies Adriana, gràcies Estanis-, hem ensumat el Maresme, un Maresme poc conegut per mi mateix, ara que també s'ensuma ja la primavera.

La minisèrie Nosaltres, els maresmencs, de 3 capítols de 55 minuts de durada i protagonitzada per Albert Calls i Eloi Aymerich, l'emetrà M1TV a partir del proper dilluns a 2/4 d'11 de la nit i fins dimecres, quan l'emissió es tancarà amb un programa especial de Pantalla Oberta.

La valentia a 'Valors a peu de carrer', amb José Antonio Marina

Nou Valors a peu de carrer aquest dilluns al vespre en directe des de Ràdio Estel, dedicat a la valentia. L'entrevista estrella, sense cap mena de dubtes, l'ha protagonitzar el filòsof José Antonio Marina, autor de Anatomía del miedo. Un tratado sobre la valentía. Es tracta d'un dels filòsofs més reputats d'Espanya en aquests moments, capaç d'expressar amb paraules senzilles reflexions molt profundes sobre l'ésser humà. Us ho recomano de debò. D'altra banda també ha intervingut Sergio Fernández, autor de Vidas sín limite, un llibre que recull les experiències de superació de persones amb discapacitat física, entre les quals Xavier Vallbuena, que es va fer famós fa un temps per haver arribat fins al Pol Sud. Els dos han mantingut una animada conversa en la qual han acabat reivindicant-se no pas a si mateixos sinó els herois quotidians, els que es lleven cada dia de bon matí per aportar el millor a la societat. Una mica abans, Sergio Fernández ens explicava la seva experiència de travessar els deserts més importants del món. I ens ha donat una lliçó sobre l'autèntica valentia, moment que recull el vídeo. El programa l'han completat el testimoni de Ragai Guirguis, portaveu de la comunitat copta egípcia a Barcelona, que han de demostrar diàriament la seva valentia -també en època postMubàrak, lamentablement- i com sempre la intervenció del nostre coach, en Fransiscu.

[LaRiera48]: PSC, una llista d'urgència

Aquesta setmana passada s'ha donat a conèixer la llista que el Partit dels Socialistes de Catalunya, la força hegemònica a la ciutat a les eleccions municipals des de 1979, presentarà a les eleccions del proper 22 de maig. La baixa d'Alícia Romero, que va comunicar la seva renúncia a tornar-se a presentar ja fa unes setmanes, era la única coneguda dins la llista dels socialistes locals. A banda d'aquesta absència, de per si prou eloqüent, ningú sabia massa quins serien els noms que integrarien la llista. Pràcticament ni els responsables de redactar-la, de fet. Diverses qüestions han anat retrassant la concreció dels noms i els números que havien d'ocupar en un procés extenuant que s'ha completat sobre la marxa.

Es donava per segur que Joan Antoni Baron explicitaria la seva aliança política amb Montse López oferint-li un lloc molt destacat a la llista i que obtindrien també bonificacions pels serveis prestats Quico Melero -finalment el cinc- i Ivan Pera -que serà el vuitè de la llista-. La gran incògnita era saber què passaria amb Ramon Bassas i el cert és que fins que el jutge del cas Can Fàbregas no va decidir sobresseir la causa, l'actual primer secretari del PSC i mà dreta de Baron des que va prendre les regnes de la ciutat, el 2004, no es va veure en cor de tirar endavant l'opció personal de deixar la política. L'altra gran pregunta era conèixer la decisió final de la presidenta dels socialistes locals, Consol Prados, que per un costat es trobava amb la necessitat de visualitzar la seva implicació amb el projecte local que formalment capitaneja i per l'altra sembla cridada a anar adquirint cada cop més paper en el PSC que s'haurà de reconfigurar a partir del congrés de la propera tardor. Finalment Prados va decidir acceptar l'oferta d'acompanyar Joan Antoni Baron en el segon lloc de la llista, tot i que el portal dels serveis informatius de Mataró Ràdio, MataróNotícies.cat, havia avançat dilluns que la número 2 podia ser la pròpia Montse López.

Aquesta és la primera llista electoral escrita pel propi Joan Antoni Baron, de forma molt personal, on ha jugat amb valors segurs i persones absolutament lleials, de la seva estricta confiança personal. És així que l'actual alcalde ha situat en el número 4 de la llista a Maria Carme Maltas, actual gerent de la Fundació Maresme, regidora en dos governs de Manuel Mas, de 1983 a 1991. I en el sisè lloc Joan Antoni Ciller, promotor d'EPMA Solidària, "Mataroní de l'Any" segons la revista El Tot Mataró per votació popular, que ha entrat al partit els darrers anys sota l'estela del propi Baron -l'anunciada presència en llocs capdavanters de Pere Vilaseca al final no s'ha concretat-. D'altra banda, Baron ha castigat el sector provinent de la JSC: Ana Barrera, regidora de Joventut aquest mandat, cau de la llista i l'altre gran representant d'aquest àmbit, Carlos Fernàndez, és injustament mantingut en posicions altes de la llista -serà el número 9, tot i haver actuat de lampista oficiós del govern-.

Aquesta és una llista sobtada, d'urgència, amb la qual Baron però ha expressat la confiança necessària per poder governar durant quatre anys que seran molt durs per a tothom però especialment per a l'administració local. Trobar persones que es vulguin dedicar a la política local, a més, és una feina autènticament difícil, però el cert és que a Baron se li ha tirat el temps a sobre i ha acabat fent la llista que ha pogut, segurament no la que hauria volgut. Això, però, no l'eximeix de responsabilitat: especialment greu resulta certificar la dificultat d'oxigenar la candidatura socialista local amb nous perfils manllevats de la generació d'entre 30 i 45 anys, probablement el hàndicap més gran que té l'equip amb què Baron es presenta a les eleccions. Només si aquesta llista torna a ser la més votada el 22 de maig sabrem fins a quin punt les fortaleses superen les mancances detectades de bell antuvi.

'Nosaltres, els maresmencs'. Dimecres que ve, presentació a Alella.

Això ja està aquí. Aquests dies són un estrès total amb els preparatius de Nosaltres, els maresmencs, aquest dimecres a Can Lleonart d'Alella, a 2/4 de 9 del vespre [confirmeu presència aquí]. Aquí a sobre podeu trobar un parell de tastets que s'estan emetent a M1TV i que pretenen fer-vos entrar gana de cara a la presentació de la sèrie i la posterior emissió. Ah, a la presentació servirem vi d'Alella i coquetes d'Arenys, de la pastisseria Marfil. Dues noves complicitats més a sumar en la llarga llista que ja teníem fins ara... Uf, a veure si neix ja, aquest fill. Quin part més dificultós, oi, Calls?

El Tercer Sector, entre l'Estat i el Mercat

Intentar resumir la magistral conferència que ens ha fet aquest vespre el catedràtic de IESE Antonio Argandoña seria, a més de difícil, absurd per la magnitud de les coses que ha dit. Per tant optaré per centrar-me en un aspecte del que ha apuntat: l'emergència del Tercer Sector entre l'Estat i el Mercat, d'un tercer actor que segons Argandoña seria un Mercat impregnat de Societat Civil, d'humanitat, de calidesa. Un nou actor, un tercer en discòrdia, per superar aquest vell maniqueisme entre els que defensen només l'Estat i els partidaris acèrrims del Mercat.

Em sembla una idea molt interessant, per bé que no exempta de cert perill, perquè òbviament no està clar quines tasques i amb quin control aquest Tercer Sector actuaria per delegació de l'Estat. El primer ministre anglès, David Cameron, ha treballat aquesta idea força a l'hora de prendre el timó del govern britànic: no tot ho ha de fer l'Estat ni tampoc el Mercat, sinó que hi ha el món de les ONG, les associacions, les fundacions... els col·lectius humans que treballen sense afany de lucre però que a última hora també generen creixement econòmic. Alerta amb el detall, a més: mentre Thatcher deia que l'únic important era l'individu, el seu successor Cameron nega la major i aposta òbviament no per un Estat gran sinó per una societat gran.

Em sento molt còmode en aquest terreny perquè de fet tant Valors com Clack, les dues iniciatives col·lectives en què em trobo implicat, beuen d'aquesta inspiració. Som una empresa? No, en cap dels dos casos crec que se'ns pugui qualificar d'empreses i de fet legalment cap de les dues firmes ho és, sinó associacions culturals sense afany de lucre. Significa això que aquestes dues entitats no puguin generar algun rendiment econòmic -el senyor que imprimeix la revista, per exemple, o els càmeres que graven les conferències i els periodistes que hi assisteixen-? Doncs òbviament no. Per tant, són col·lectius humans que compatibilitzen la generació de riquesa i la prestació de serveis amb el voluntariat i amb el treball gratuït, per tant. És el món dels emprenedors socials, crec, en el que jo em sento molt i molt còmode. Lluny de la generació dels nostres pares -cobraven d'un lloc i col·laboraven amb el que els agradava la resta d'hores del dia-, la nostra generació de hackers ètics barregem la feina amb el plaer, fent que les fronteres quedin clarament desdibuixades. Un dia parlarem dels riscos, de viure d'aquesta manera, però avui, arran de la conferència d'Antonio Argandoña d'aquest vespre, només volia parlar-vos de les positives.

Valors 80: Arrels per poder sortir cap enfora (L'arrelament)

Des de Valors creiem que estar arrelats en un territori -un país, una comarca, un poble o ciutat o el propi carrer- és intrínsicament bo per la persona. Sentir-se vinculat a un lloc vol dir també estar-ho a una gent, a una cultura, a una manera de fer i veure el món... entenem que ajuda a viure d'una forma més equilibrada i profunda. Dóna arrels des de les quals poder-se expandir per tots els racons possibles del món: només aquell que coneix profundament els seus pot entendre els altres, perquè en el fons no som tan diferents nosaltres dels de més enllà.

Doncs aquest mes de març dediquem el monogràfic de la revista Valors a parlar de l'arrelament i el protagonista del número és el cantautor valencià Raimon, que sempre ha fet gala del seu arrelament al País Valencià i a la seva Xàtiva natal, i que ara presenta nou disc. L'etnomusicòloga mataronina i col·laboradora de Valors Maria Salicrú-Maltas és l'encarregada d'entrevistar al carismàtic cantant [veure’n un tast]. La introducció del monogràfic va a càrrec de Jordi Cussó, capellà i economista [llegir article], i en les pàgines que el conformen es repassa la vida d'una sèrie de catalans que viuen fora del seu país de la mà d'Isabel Yglesias i s'entrevista també Jaume Funes, professor de psicologia social [llegir aquí].



Aquí el vídeo d'Oriol Toro explicant 'El pingüí Frederic', un conte relatiu al valor que tractem aquest mes de març.

Com fem cada mes, hem traslladat l’edició de la revista en paper a la ràdio en el marc del programa Valors a peu de carrer que fem cada dilluns a Ràdio Estel, de 9 a 10. En el programa fet aquest dilluns i que podeu escoltar aquí, respecte la revista repeteixen Jordi Cussó, Isabel Yglesias –que ens comenta els testimonis recollits- i Maria Salicrú-Maltas. Però com és habitual hi afegim, abans de començar, un conte sobre aquest valor –en aquest cas El pingüí Frederic- explicat per Oriol Toro, del grup de conta-contes Vivim del Cuentu, i les reflexions sobre l’arrelament del nostre coach, en Fransiscu.

Premis Enderrock: Quina nit...

Vídeo que ha fet la companya de Clack Betty Bonastre.

L'Eloi parla mentre jo miro en Xavi Coral, el presentador de la gala dels Premis Enderrock. Foto: Àngels Ribas.

Una nit d'emocions, aquesta d'avui dilluns al vespre. De les que es recorden durant temps i que van bé perquè a vegades no ets conscient, tu mateix, de les coses que fas o que pots fer i del ressò que poden arribar a tenir.

Portes tot el dia fora de casa, al matí acudint de convidat a una classe a la Universitat de Vic, a la tarda fent diverses gestions a Barcelona. De cop i volta, a les vuit del vespre et topes amb un teatre ple a vessar de gent, a l'Artèria Paral·lel. No has estat mai en una gala de premis en què tu en reps un. Et retrobes amb els companys del documental, de la productora i de M1TV -al representant de Caixa Laietana no el trobo físicament però sé que és dins-. Ja a dins, enmig de la gimcana monumental que s'organitza per saber on hem d'anar a seure, em trobo en Joan Pons, El Petit de Cal Eril, a qui confesso que, a casa, el seu segon disc ha triomfat tant o més que el primer. De cor, agraeix el compliment, que és totalment verídic. Amb ell pugem fins al segon pis, que és on els premiats es veu que passem tota la gala, abans i després de recollir el premi, en el nostre cas a millor DVD musical de l'any.

Veig en Joan Canals dels Quart Primera amb els seus companys, alguns dels Amics de les Arts -protagonistes del nostre treball- i posteriorment et topes amb mites teus de tota la vida com en Gerard Quintana o en Lluís Gavaldà. Assegut, passant del rotllo, veig en Josep Thió, el millor compositor pop-rock català del moment. Saludem en Màrius Serra, a qui vam conèixer enregistrant un episodi del Valors.tv sobre la resiliència [aquí]. Una mica més tard ens trobem l'Ivette Nadal, amb qui vam gravar un altre capítol d'aquesta sèrie parlant sobre el silenci [aquí].

A les deu en punt anem fins un dels costats del segon pis, que porten directament cap a l'escenari, baixant les escales. Ens trobem als camerinos amb els Mine!, que seran qui ens donarà el guardó. No ens coneixem de res. Ambient estrany; estem nerviosos però alhora tranquils. Ja al costat del teló, somriures còmplices amb en Jordi Novell, el gerent d'Enderrock -sense ell, sense en Lluís Gendrau, el documental no s'hauria fet mai- i amb altres membres d'Els Amics de les Arts. Sortint ja de recollir el premi, saludo l'Anna Roig, sempre amb aquell somriure exquisit, just abans de passar a fer-nos una foto amb els Mine! en una sala acondicionada a tal efecte. Saludo en Joan Enric dels Amics de les Arts. Ens fan posar per fer una foto. Els músics hi estan acostumats, nosaltres gens.

Ja a la platea retrobem els companys que resisteixen. Tots toquem el nostre trofeu, la nostra "e". Juguem amb ella, la toquem, l'amanyaguem, com si fos un objecte preuat des de fa molt temps. Les cançons d'Els Pets em relaxen, sortosament, i quan Lluís Galvadà canta "demà seré millor" penso que si, que demà ho intentarem. Una vegada i una altra.

[LaRiera48] L'acord entre les forces de l'independentisme institucional, clau per un futur nou tripartit

Jugada mestre -per part d'ERC- presentada divendres a la tarda a Mataró: finalment hi haurà, a diferència de Barcelona, una sola candidatura de l'independentisme "institucional" a Mataró. Esquerra Republicana ha arribat amb un acord amb Reagrupament -570 vots a les darrers autonòmiques a la capital del Maresme- i la plataforma Junts Decidim! -on s'inclouen membres de Solidaritat per la Independència, amb 1.500 vots el 28 de novembre a Mataró- per anar junts sota el mateix paraigües electoral el proper 22 de maig. Amb aquest acord, s'avorta la possibilitat que el vot independentista quedi dividit en quatre trossos a la ciutat: ERC, CUP, Reagrupament i Solidaritat. Se simplifica enormement el panorama i a grans traços es pot dir que hi haurà una candidatura de l'independentisme institucional i una de l'independentisme antisistema.

Dèiem jugada clau perquè davant la probable davallada que ERC tindrà -en línia amb els resultats a la resta del país a les autonòmiques del passat novembre- la presència de Reagrupament i Solidaritat competint amb ERC en el camp de l'independentisme institucional és obvi que hauria pogut fer molt mal als homes comandats per Francesc Teixidó i Sergi Penedès. A les autonòmiques entre Reagrupament i Solidaritat, sobretot gràcies als segons, es va evidenciar uns 2.000 vots independentistes que van preferir aquestes sigles a les d'ERC a Mataró. Només que la nova coalició electoral independentista -tot i que anirà estrictament amb les sigles d'ERC- aconsegueixi esgarrapar 500 d'aquests vots, el manteniment dels dos regidors republicans a La Riera 48 està pràcticament garantit.

I això té una possible traslació clara en els comicis. La hipòtesi de sortida dels propis partits és que el PSC podria baixar entre un i dos regidors, i que CiU podria en canvi sumar-ne un o dos -simplement per l'onada general catalana, cal veure com la influència sobretot de Baron en el seu electorat és capaç d'aturar l'hemorràgia-. En aquest sentit, és obvi que el manteniment dels dos regidors que tenen tan ICV com ERC en aquests moments és clau si el que hi ha és voluntat de sumar de nou entre les forces que es diuen d'esquerres o de progrés. No està escrit enlloc que ERC hagi de donar de nou els seus dos vots a una possible investidura de Joan Antoni Baron -en el cas d'ICV això sembla més clar; en tot cas mai ho faria amb CiU-, però el que és evident és que si ERC es quedés amb zero o un regidor les possibilitats de repetir tripartit s'haurien complicat enormement. Amb l'acord de divendres, doncs, la suma del tripartit torna a ser possible a Mataró. Segur que l'alcaldable de CiU, Joan Mora, n'ha près bona nota. A més, en el cas que les coses els vagin bé, els d'ERC podran vendre molt car -molt més car que ara- els seus dos vots afirmatius, exactament el mateix que ICV-EUiA.

'Nosaltres els maresmencs', una minisèrie de Clack i Claraboia a partir del món d'Albert Calls

Eloi Aymerich, Albert Calls i Mateu Ros, dalt del vaixell del tercer, prop del port de Llavaneres durant el rodatge del tercer dia. A la càmera, Toni Veas, el realitzador del documental. Foto: J.S.

Ha arribat l'hora de treure a la llum una nova aventura llargament larvada a l'interior de les parets de Clack [web]. Es diu Nosaltres, els maresmencs. Una road-movie de Montgat a Calella [web] i és una minisèrie televisiva que pretén plantejar per enèssima vegada el debat sobre l'existència de la comarca del Maresme -i la necessitat, o no, d'articular-la-. No és, però, una enquesta, sinó que parteix del convenciment de l'Albert Calls -cabrerenc però maresmenc universal; costa trobar un poble on no hagi fet una revista o col·laborat amb alguna iniciativa cultural- de què si, que el Maresme existeix, o si més no que en un determinat moment, després de la represa democràtica, va existir en el mapa mental de la gent de la cultura i la comunicació.

El projecte, expressat en tres episodis d'una hora de durada cadascun, s'emetrà per M1TV el dilluns dia 28, el dimarts 29 i el dimecres dia 30, aquest darrer dia amb un Pantalla Oberta especial per reflexionar sobre el que s'hagi dit a l'emissió, i compta amb el suport del Consell Comarcal del Maresme. Durant aquests 180 minuts de pel·lícula, s'entrevisten fins a 27 personalitats de l'àmbit de la cultura, la història, la comunicació i la política, tots ells relacionats amb les peripècies vitals de l'Albert Calls. S'hi fan reflexions profundes, en clau de passat, present i futur i no hi falten les crítiques cap a la classe política ni les instucions locals i comarcals. Tot, però, des d'un punt de vista casolà, fresc, divertit, sense buscar una trascendència absoluta al tema. És més, hi ha moment autènticament còmics que segur que faran riure de valent els espectadors.

El projecte va néixer ara fa cinc o sis anys, en un dinar a la plaça de Cuba, al restaurant Mezzaluna. Érem la Judith Vives, l'Albert Calls, l'Òscar Fernández i un servidor, que en aquella època treballàvem tots a Capgròs, excepte l'Albert, que era -ha estat i serà, em temo- un freelance sempre. De tant en tant, quan passava per la seu del carrer Sant Benet, dèiem: "Va, anirem a dinar un dia". I un dia vam anar a dinar i no sé com, l'Albert va comentar aquesta idea seva de recórrer la comarca de punta a punta, sense gastar ni un duro, entrevistant totes les persones que l'han conformat tal com és. Parlant de la comarca, de la cultura... era una idea inicial, un esbòs, que el pas del temps aniria polint. Aquí va néixer la idea del Maresme Low Cost, que és com hem conegut el projecte, de forma provisional, fins fa molts pocs dies. Després d'aquell dinar li vaig dir a l'Albert que allò era una bona idea i que seria molt divertit dur-la a terme. Però la conversa es va quedar aquí.

La primavera de l'any passat els elements es van conjuminar per a dur a la pràctica l'experiment, que presentava la seva complexitat. Primer per la complicitat dels companys de Claraboia, que amb Toni Veas al capdavant, s'han ocupat de tota la gestió àudiovisual del producte. Després per la disponibilitat de dates de tots plegats. I no sé massa com vam decidir incorporar un alter ego a la història de l'Albert, el seu Sancho Panza particular, que li serviria d'sparring, de company de viatge. L'Eloi Aymerich, una generació per sota de l'Albert i company meu d'aventures a Clack, vam pensar que seria el convidat perfecte d'aquest esbojarrat viatge.

I ens vam llançar a l'aventura, com ens agrada fer-ho a Clack: el 8, 9 i 10 de setembre de l'any passat vam recórrer la comarca, durant tres dies en què vam dormir poc i suar molt, de punta a punta. Vam anar a peu, en tren, en cotxes d'altres, en vaixell i en autobús. En 72 hores vam recórrer el món que l'Albert ha vist néixer, créixer i pràcticament morir durant un quart de segle. Vam gravar molt i de la manera en què ho havíem previst: a sac, sense impostures, sense buscar la nitidesa visual ni sonora, generant un producte absolutament viu, fresc, que els espectadors puguin tocar gairebé amb les mans. Un to, un estil, que després d'hores i hores de muntatge aquest desembre, gener, febrer i març amb en Toni Veas s'hauran plasmat en els tres episodis del que finalment es diu Nosaltres, els maresmencs, parafrasejant el valencià Fuster.

El dia 23, a 2/4 de 9 del vespre, a Can Lleonart d'Alella, en farem la presentació. Us hi esperem a tots.

El neguit virtuós d'un artista solitari*

Jordi Casadesús, Pau Vallvé i Maria Coma en un moment de l'actuació. Foto: J.S.

Aquesta nit un gran artista ha fet un gran concert a la sala petita del Clap, que ha reconegut la seva vàlua amb una assitència nombrosa, d'un centenar de persones. Acompanyat de Jordi Casadesús al baix i el carrilló i la seva parella artística Maria Coma als teclats i la percussió, Pau Vallvé -primer Estanislau Verdet, després fussionat amb Maria Coma a U_mä, més tard hivernat dins la pròpia Maria Coma i ara per primer cop amb el seu nom veritable- ha ofert un recital de primera on ha desplegat tot el seu geni creatiu, que és molt. Pau Vallvé ha anat construïnt en els darrers anys un univers sonor absolutament personal, suggerent, que provoca en l'espectador l'efecte d'entrar en un món recargolat, barroc, complex, del qual només ell coneix les claus. I això sedueix al públic, sens dubte. No hi ha impostura, ni en les músiques ni en les lletres, fetes de frases sovint inconexes; el que succeeix dalt de l'escenari és ben real.

Dotat d'un virtuosisme que li permet tocar la guitarra, la bateria, jugar de forma exquisita amb els loops i cada cop més desimbolt a l'hora de presentar les seves cançons, Pau Vallvé ha deixat bocabadat el públic, entre atònit i expectant a cada moment del concert. I és que aquest músic barceloní és una autèntica caixa de sorpreses: la seva forma de cantar, per exemple, resulta molt particular, situant la veu com un instrument més. De fet, més que cantar, Vallvé fa onejar la seva veu de forma melòdica a vegades i estrident en altres. Una estridència que es converteix a vegades en una mena de crit desesperat, un neguit estomacal que ell evacua amb els ulls tancats i mirant cap al cel. Una estampa francament poderosa, que li surt de ben endins.

Aquesta nit un gran artista ha fet un gran concert a la sala Clap.

* Article publicat al Diaridelamusica.com.

[LaRiera48] Mireia Ràfols al Mataró Marítim: molt bé però escandalosament tard

El diari El Punt, avui dimarts, obre portada en clau local amb l'anunci que el govern municipal i l'alcalde Baron en particular han decidit situar la "recuperada" Mireia Ràfols, històrica funcionària municipal, com a responsable del projecte Mataró Marítim i de l'eix Mataró-Granollers. Càrrec de confiança amb el govern tripartit a Barcelona, Ràfols havia demanat el retorn a l'Ajuntament on va entrar el 1989, però per tal de no desfer l'actual equilibri de càrrecs a l'IMPEM i ocupar la plaça de cap d'àrea del Departament d'Innovació i Promoció de la Ciutat que estava vacant des de fa sis mesos, l'alcalde Baron ha pensat en fer de la necessitat virtut i donar-li aquest responsabilitat que inclou dues matèries absolutament claus pel futur de la ciutat, sinó les més importants. La maniobra recorda exactament al que va passar quan Jordi Marín va tornar -després de tres setmanes- com a secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Govern de la Generalitat el 2006: el projecte de la TDT comarcal estava en els seus inicis i Baron va encarregar a Marín -amb un perfil molt tecnològic i no periodístic- que vetllés per la posada en marxa del canal.

És francament sorprenent i entristidor veure com les decisions es prenen, sovint, més en funció de les circumstàncies que no pas de les apostes fermes del govern. O com una cosa es subordina a l'altre. Perquè durant quatre anys no hi ha hagut un responsable del Mataró Marítim? La idea de treballar de conjunt amb Granollers és molt més recent i encara seria excusable, però la del Mataró Marítim no. Tema estrella del Paulí Mojedano de les municipals de 2007, que va saber reconvertir una comissió pràcticament irrrellevant sobre el Front Marítim en un pla ambiciós i complet sobre la reorientació del conjunt de la ciutat cap al mar, el projecte s'ha estat tot el mandat sense pressupost ni una persona -un tècnic- encarregat específicament de treballar-lo. I tots sabem que un pla d'aquestes característiques, sense un responsable, una oficina i una dotació pressupostària és paper mullat.

No faré el discurs de criticar els càrrecs de confiança: és obvi que en aquestes dues matèries, aquest càrrec feia falta, per exemple. Per tant la decisió per tant és bona, intrínsecament. Però arriba absolutament fora de termini i escandalosament a prop de la campanya electoral.

El prestigiós Antonio Argandoña participarà el 17 de març al cicle 'Economia i valors'

El cicle ‘Economia i valors’ que tirem endavant des de la revista Valors [web] en col·laboració amb la Fundació Bufí i Planas i el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme segueix el proper dijous dia 17 a les 19h al parc tecnològic del Rengle amb una conferència d'excepció que protagonitzarà el prestigiós professor Antonio Argandoña [bloc], la qual versarà sobre Empresa i ètica: més enllà de la crisi. Argandoña, col·laborador habitual a diversos mitjans de comunicació i doctor en Economia, és el responsable de la càtedra La Caixa de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu de IESE. Serà la cinquena persona que participa al cicle, després de Lluís Bassat [vídeo resum], Núria Chinchilla [vídeo resum], Xavier López [vídeo resum] i Enric Bartlett [vídeo resum].



D'altra banda, aquest dilluns s'ha emès una nova edició de Valors a peu de carrer, en aquest cas un programa especial dedicat a comentar els resultats de l'Enquesta Europea de valors presentada a finals del mes passat a Barcelona. En aquest programa hi intervenen la codirectora de Valors Maria Coll i tres persones que han ajudat a redactar les conclusions de l'esudi: Lluís Sáez, Teo Mellén i Carlos Obeso. Tots plegats ens ajuden a interpretar les dades d'aquesta enquesta, que sense posar cap element absolutament novedós sobre la taula, aporta idees -com la pervivència de la institució familiar o del desig de transcendència- veritablement estimulants.

28 de juliol de 1991*

Sopa de Cabra i Sau al Parc Central de Mataró. El primer concert que vaig anar de la meva vida i segurament el més espectacular. Ara fa quasi vint anys. Jo en tenia nou i el que vaig veure del concert va ser gràcies a un cosí que em va pujar a coll i be. Dalt l'escenari Gerard Quintana i Carles Sabater, líders de Sopa de Cabra i Sau, rivalitzaven per arribar al cor dels milers de persones que hi havia davant seu. Aquell dia vam tornar a casa a les 6 de la matinada, motiu pel qual vaig rebre una plantofada al cul per part del meu pare. L'unica que recordo.

Va ser un estiu molt rar per Sopa de Cabra: èxit abassegador i alhora atacs a cada concert -també a Mataró- a base de pedres i ampolles... tot per haver anunciat que gosarien recuperar el castellà que només havien abandonat en el segon disc. Mostra d'una Catalunya encara poc madura, excessivament purista. És obvi que estem millor: més musica que mai feta a casa nostra i en la nostra llengua. I tot plegat menys polititzat que mai.

Parlen d'efemèrides, els Sopa per justificar la seva tornada: 25 anys de la seva fundació, deu des que van plegar... i, per uns quants, vint d'aquella nit tan especial al Parc Central de Mataró. Ben tornats, "malparits!".

* Article publicat al diari El Punt.

Els Pets no fan teatre*

Això de que Els Pets, en la present gira, fan teatre és fals: l’espectacle dels de Constantí és més veritable que mai. Com tampoc ho és aquest sobreentès pel qual una gira de teatres és acústica: no, aquest divendres dia 4, al teatre Monumental de Mataró, d’energia dalt i baix l’escenari n’hi va haver a dojo. Sí que és veritat que la presència del piano de cua, o una bateria separada curosament de la resta d’instruments, ajuden a donar un so més càlid, més net, més de teatre a la banda. En aquest sentit treball molt meritori de Joan Pau Chaves, que al piano de cua, als teclats però fins i tot a la guitarra i als teclats va donar unes quantes lliçons magistrals de la importància d’anar ben acompanyat a nivell musical.

Amb una magnífica entrada a la platea del Monumental i Lluís Gavaldà que creix dia a dia com a showman, la cançó amb què es va iniciar l’actuació va marcar el to de tot el concert: La vida és bonica (però complicada). Un concert en què els Pets s’ensenyen més que mai, se’ns mostren tal com són, fràgils, tendres, profundament humans. Això fa que s’atreveixen amb temes com Sebastià, una cançó tristíssima que poc veuríem dalt l’escenari d’un pavelló esportiu. El públic els ho permet tot.

Els Pets, després de 25 anys, porten a l’esquena una motxilla plena de pedres precioses en forma de cançons i molts aprenentatges, per exemple aquell que permet saber com connectar amb el públic i alhora tractar-lo de forma adulta evitant tocar el Bon Dia o el Jo vull ser rei, demanada pels assistents però que no s’adiu en un espectacle en un teatre. Quan un grup és capaç de superar el sentimentalisme és que ja s’ha fet gran, en el millor sentit de la paraula. I sobretot quan perd la por a cantar una nana abans d’anar a dormir, desitjant Bona nit al públic com qui llegeix un conte als seus fills. Dalt l’escenari un estol de joves fans cantaven amb Gavaldà aquesta exquisita cançó de bressol assegurant la continuïtat de l’èxit. Per molts anys.

* Article publicat a Diaridelamusica.com.

Emprenyat per l'empresonament de Jovan Divjak, el serbi que va defensar la Bòsnia multiètnica

Llegint l'edició electrònica d'El País topo amb una notícia sorprenent, de la qual no trobaré cap menció en cap mitjà de casa nostra: el general Jovan Divjak, "el serbi que va defensar Sarajevo de l'atac dels radicals serbis mantenint la idea d'una Bòsnia democràtica i multiètnica", ha estat detingut a l'aeroport de Viena acusat de crims de guerra. Em quedo ben parat. Jo amb aquest home hi he conversat i l'he entrevistat i tot, per a Maresme Digital Televisió, l'actual M1TV [el vídeo de sobre aquestes línies hi correspon]! Va ser ara fa tres anys, el maig de 2008, amb motiu de la Nit de la Solidaritat organitzada per l'Ajuntament durant la qual en Jordi Aliberas, l'Ariadna Vázquez i jo vam presentar el documental Els Ponts de Mostar [bloc], que tractava sobre la postguerra a Bòsnia. Divjak va ser el protagonista de la Nit, impartint una interessantíssima conferència que ens va recordar a tots que si bé els enfrontaments bèl·lics s'havien aturat, no es podia dir que la guerra hagués acabat al seu país, més aviat al contrari [excel·lent resum aquí]. A la Wikipedia en català es cita una frase seva d'aquella nit: "És evident que l'acord de pau signat a París el desembre de 1995 va posar fi a l'agressió contra Bòsnia i Hercegovina, però l'entrada en vigor d'una Constitució de B-H imposada ha establert una estructura estatal i unes relacions entre els pobles que durant un llarg període, fins i tot dècades, no afavoriran la instauració de relacions de tolerància, confiança i reconciliació".

Com pot ser que aquest heroi de la reconciliació, precisament, dedicat a una ONG que es dedica a promoure l'educació a Bòsnia hagi estat detingut? Se l'acusa d'haver participat en l'atac d'un comboi de l'exèrcit iugoslau, format exclusivament per serbis, que el 3 de maig de 1992 sortia de Sarajevo en el marc d'un intercanvi entre el comandament de l'exèrcit iugoslau i la presidència bosniana: el president bosnià Izetbegovic estava detingut per l'exèrcit iugoslau, mentre que unes desenes de soldats serbis s'havien quedat atrapats en la zona controlada per l'Armija, el nou exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina de la qual Divjak era comandant. Amb la medicació de l'ONU, es va pactar un intercanvi pel qual els soldats quedessin en zona sèrbia i el president legítim de Bòsnia pogués tornar al despatx presidencial després d'un viatge a Lisboa, on havia estat convocat per la Comunitat Europea.

Qualsevol que conegui una mica els intríngulis d'aquest episodi -ocorregut al carrer Dobrovoljaka de la capital bosniana- sabrà que Divjak va ser precisament qui va aconseguir que la cosa no anés a més i que "tan sols" morissin 42 soldats serbis atacats per membres de l'exèrcit de Bòsnia i Hercegovina. He repassat la cinta, desgastada per les desenes de visionats que n'he fet, de l'episodi que explica els fets de La Mort de Iugoslàvia, la fantàstica sèrie sobre les guerres balcàniques produïda per la BBC el 1995. Recordava l'escena però l'he volgut recuperar per a confirmar el que ja em semblava haver entès: Divjak és precisament qui evita que els propis soldats bosnians s'acarnissin amb els soldats serbis de l'exèrcit iugoslau. En repetides ocasions se'l veu intentant calmar els ànims i ordenant el pas del comboi: qualsevol acusació contra ell resulta falsa. No pot ser d'una altra manera. Com es diu en una entrevista de l'Universitat Oberta de Catalunya [aquí] fa un temps: "Enmig de l’horror, [Divjak] va demostrar un gran talent per a la mediació i va aportar-hi grans dosis d’humanisme".

A què respon per tant la detenció de Divjak i la seva possible extradició a Sèrbia? Segons el Centre d'Estratègies per a la Integració Europea citat per El País, aquesta detenció seria un moviment polític per acumular el suport de l'exèrcit serbi davant el possible malestar que es generaria quan Serbia entregués el darrer gran criminal de guerra lliure, Ratko Mladic, el responsable precisament de l'assatjament de Sarajevo durant més de dos anys. Una mena de jugada diplomàtica salvatge. La diplomàcia, encara que resulti contradictori amb el propi terme, a vegades ho és molt. Com passa aquests dies amb Líbia: wait and see, a veure què passa...

Acabo. Després d'haver gravat l'entrevista als estudis de Maresme Digital Televisió, recordo que vam coincidir als lavabos del Centre Cívic on hi ha ubicada la televisió comarcal. No és que l'empaités, vam coincidir. Fins llavors ens havíem comunicat mitjançant la traducció del serbocroata al català que ens feia l'amic Edin Kapic, natural de Mostar però afincat a casa nostra. Allà al lavabo ja no teníem intèrpret i em vaig expressar amb el meu mal francès, que ell també coneixia -passava en els iugoslaus, la llengua de prestigi era més el francès que l'anglès, almenys pels més grans-. Mentre miccionava el tenia al meu costat, a cinc centímetres. Una cosa era entrevistar-lo cara a cara, l'altra era trobar-me amb ell en aquestes circumstàncies. Vaig pensar: quotidianitat pura. Era allà tots dos pixant tranquil·lament en un edifici civil de Mataró, com podia haver passat amb moltes altres persones. Entre ell i jo només hi vaig veure una única diferència: jo no havia estat mai en una guerra; ell si.

Jovan: et tenim i tindrem en el record fins que t'alliberin. I després també.

[LaRiera48]: Esgrima preelectoral al voltant del Corte Inglés

Curiós moviment d'esgrima el que es prepara a La Riera 48 pel ple d'aquest dijous, el que serà l'avantpenúltim ple del mandat.

Mentre els grups del govern -més el Partit Popular; els socialistes locals tenen molt bon feeling amb José Manuel López després del període Mojedano- presenten una proposta per arraconar CiU, la federació nacionalista lidera una altra iniciativa amb vocació unitària per capitanejar el procés de facilitació d'arribada del Corte Inglés a Mataró: resolta la qüestió judicial i amb la CUP fora de quadre, govern i CiU rivalitzen per demostrar qui ha fet més per l'arribada de l'equipament comercial a la ciutat, temerosos -sobretot CiU- del dictàment de les urnes. Superades les veleitats "pancartistes" de 2007 Joan Mora es vol vendre com l'home d'estat capaç de facilitar la vinguda del Corte Inglés, que segons ell encara no seria possible del tot degut a problemes urbanístics: "No hem d’oblidar que hi ha 26 de 27, regidors del consistori, que sempre ens hem mostrat a favor de l’arribada d’aquest operador", diu Joan Mora en el seu darrer post al seu bloc. Implícitament les paraules de Mora responen a les crítiques dels socialistes per la suposada tebior del líder nacionalista en l'arribada del Corte Inglés -Mora n'és en realitat un ferm partidari, però a l'hora de comunicar-ho ha titubejat massa sovint per no posar-se de cul els sectors antiarribada-. El líder nacionalista, a tres mesos de les eleccions, veu que pot perdre pistonada davant la ciutadania i actua en conseqüència.

Curiosa escena, doncs, a La Riera 48: en situació de crisi econòmica tothom -excepte la CUP, ja veurem com se'n surt als comicis- busca la foto d'amic número 1 de la locomotora comercial. Can Fàbregas ha quedat enrere.

'Cançons a la vora del pop', millor documental de l'any segons els lectors d'Enderrock

No hi ha millor reconeixement que el del públic. És el primer que m'ha vingut al cap quan hem sabut que el documental Cançons a la vora del pop, produït per Clack Música! el 2010, ha resultat escollit com a millor DVD musical de 2010 pels lectors de la revista Enderrock. Ara que el documental ja està pràcticament arxivat en el nostre record... de cop i volta ha reaparegut a les nostres vides! Òbviament el nostre documental no era l'únic que es presenta a concurs; la competició en realitat no era gens fàcil i la mostra d'això és que el nostre documental s'ha imposat amb el 20,2 per cent dels vots a molts altres títols publicats durant l'any passat: Més enllà del mur. Cançons contra l’apartheid; Circ Global a Luz de Gas (Pep Sala); 30 anys després (Tomeu Penya); N’ix (Comelade i Casasses); Bestiolari (Albert Guinovart + Cor Infantil Amics de la Unió); He mirat aquesta terra (La Locomotora Negra); Live at Casa Fuster BCN (Sant Anreu Jazz Band); Clàssics catalans... Gran Teatre del Liceu (Marina Rossell) i En directe. Estranya forma de vida (Névoa). L'entrega del premi es farà en el transcurs de la desena edició dels Premis Enderrock 2011 a la música catalana, que se celebrarà el 14 de març a 2/4 de 9 del vespre a la sala Artèria Paral·lel.

Les primeres paraules com a productor executiu del Cançons... són d'agraïment a tots els que ens han votat, a tot l'equip del documental -l'Eloi com a director, l'Oriol com a ajudant de direcció, en Ferran i en Genís pel so, l'Ariadna pel guió, en Kiko, l'Esteban, en Toni, en Marc i l'Eric per les càmeres, en David i en Marc en el terreny gràfic-, a tots els patrocinadors que el van fer possible -Caixa Laietana, M1TV, l'Escola Universitària Politècnica, la xarxa de Cases de la Música...- i òbviament a en Lluís Gendrau i en Jordi Novell del Grup Enderrock, coproductors del treball, que van creuen en la proposta des del primer dia -també a Televisió de Catalunya i Comunicàlia per haver-hi apostat, així com l'ICIC-. Finalment, òbviament, a tots a aquells que amb el vostre vot ens heu posat a dalt de la classificació. Gràcies, de veritat. Serà un honor recollir aquest premi, sobretot després de veure com un any després el fenomen del nou pop en català no ha fet més que pujar. Per molts anys.