Premis Enderrock: Quina nit...

Vídeo que ha fet la companya de Clack Betty Bonastre.

L'Eloi parla mentre jo miro en Xavi Coral, el presentador de la gala dels Premis Enderrock. Foto: Àngels Ribas.

Una nit d'emocions, aquesta d'avui dilluns al vespre. De les que es recorden durant temps i que van bé perquè a vegades no ets conscient, tu mateix, de les coses que fas o que pots fer i del ressò que poden arribar a tenir.

Portes tot el dia fora de casa, al matí acudint de convidat a una classe a la Universitat de Vic, a la tarda fent diverses gestions a Barcelona. De cop i volta, a les vuit del vespre et topes amb un teatre ple a vessar de gent, a l'Artèria Paral·lel. No has estat mai en una gala de premis en què tu en reps un. Et retrobes amb els companys del documental, de la productora i de M1TV -al representant de Caixa Laietana no el trobo físicament però sé que és dins-. Ja a dins, enmig de la gimcana monumental que s'organitza per saber on hem d'anar a seure, em trobo en Joan Pons, El Petit de Cal Eril, a qui confesso que, a casa, el seu segon disc ha triomfat tant o més que el primer. De cor, agraeix el compliment, que és totalment verídic. Amb ell pugem fins al segon pis, que és on els premiats es veu que passem tota la gala, abans i després de recollir el premi, en el nostre cas a millor DVD musical de l'any.

Veig en Joan Canals dels Quart Primera amb els seus companys, alguns dels Amics de les Arts -protagonistes del nostre treball- i posteriorment et topes amb mites teus de tota la vida com en Gerard Quintana o en Lluís Gavaldà. Assegut, passant del rotllo, veig en Josep Thió, el millor compositor pop-rock català del moment. Saludem en Màrius Serra, a qui vam conèixer enregistrant un episodi del Valors.tv sobre la resiliència [aquí]. Una mica més tard ens trobem l'Ivette Nadal, amb qui vam gravar un altre capítol d'aquesta sèrie parlant sobre el silenci [aquí].

A les deu en punt anem fins un dels costats del segon pis, que porten directament cap a l'escenari, baixant les escales. Ens trobem als camerinos amb els Mine!, que seran qui ens donarà el guardó. No ens coneixem de res. Ambient estrany; estem nerviosos però alhora tranquils. Ja al costat del teló, somriures còmplices amb en Jordi Novell, el gerent d'Enderrock -sense ell, sense en Lluís Gendrau, el documental no s'hauria fet mai- i amb altres membres d'Els Amics de les Arts. Sortint ja de recollir el premi, saludo l'Anna Roig, sempre amb aquell somriure exquisit, just abans de passar a fer-nos una foto amb els Mine! en una sala acondicionada a tal efecte. Saludo en Joan Enric dels Amics de les Arts. Ens fan posar per fer una foto. Els músics hi estan acostumats, nosaltres gens.

Ja a la platea retrobem els companys que resisteixen. Tots toquem el nostre trofeu, la nostra "e". Juguem amb ella, la toquem, l'amanyaguem, com si fos un objecte preuat des de fa molt temps. Les cançons d'Els Pets em relaxen, sortosament, i quan Lluís Galvadà canta "demà seré millor" penso que si, que demà ho intentarem. Una vegada i una altra.