Segur que Pere-Màrtir Brasó no es quedarà en blanc a El Públic

M’he quedat en blanc. Pere-Màrtir Brasó (Vilassar de Mar, 1952) juga amb una expressió que remet a la por de l’artista davant del quadre i a la seva evolució personal com a artista a la mostra que inaugura aquest divendres dia 2 a la seu maresmenca del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. “Blancs guixats i tacats per línies rectes, corbes o muntanyoses. Per lletres, escrits i xifres, algun cop indesxifrables”, afegeix a l'hora d'aprofundir en l'explicació del perquè del blanc. Tot això i moltes més coses ens les ampliarà aquest divendres dia 2 a El Públic [web] a les set de la tarda, mitja hora abans de la inauguració oficial, tot prenent un cafè amb els que vulguin assistir a una nova sessió del cicle Un cafè amb.... Com sempre serà el llibreter i artista Joan Poch l'encarregat de conversar amb el protagonista de la vetllada.

Es tracta de la cinquena sessió del cicle, que programem conjuntament des de El Públic amb l'associació Sant Lluc per l'Art i el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, els nostres veïns, al nostre espai cultural coincidint amb l'obertura de la mostra a escassos metres del local. Els anteriors convidats han estat Manuel Contreras [vídeo], Ana Garcia [vídeo, article meu], Catherine Lorton [vídeo] i Dani Domínguez [vídeo]. No us ho perdreu. Segur que valdrà la pena.

Els contes que venen del passat: una riquesa que no es pot perdre

Portada de El jardí de les ombres, editat entre Editorial Proteus [web] i la Fundació Contes pel Món.


CLICA AQUÍ PER ESCOLTAR EL 'VALORS A PEU DE CARRER' DEDICAT AL TEMA

La importància de la tradició oral en les cultures de tot el món però especialment en les del Sud, on degut a la dificultat d'escriure aquests continguts, moltes vegades s'acaben perdent autèntics tresors que venen del passat. A resoldre aquest dèficit es dediquen ONG com Contes pel Món [web], la qual protagonitza el programa emès aquest cap de setmana. A la revista del mes de gener en vam parlar a la revista Valors [web] i també n'hem parlat en l'edició anterior de Valors a peu de carrer d'avui, descarregar Podcast concretament amb la fundadora de la ONG, Marta Coll, i la responsable d'Educació per al Desenvolupament de l'entitat, Mercè Prat. Amb aquestes dues persones conversem sobre la importancia dels contes per a comunicar experiències, com a transmissors de cultura, la seva funció més didàctica o reflexiva, però també la visió més lúdica dels contes. A l'última part, Coll i Prat llegeixen un conte, el primer títol publicat dins la col·lecció Oràlia -que es fa amb l'editorial Proteus [web]- i que es titula El jardí de les ombres, procedent de la tradició oral de Moçambic. Com sempre, presenta Elena Canseco. No us ho perdeu!

Les Cases de la Música, de Mataró a Euskadi

Des de dijous i fins ahir dissabte, les Cases de la Música de Mataró, Terrassa i L’Hospitalet, han programat l’espectacle Euskal Rock, amb presència de Moby Dick, The Riff Truckers i Planetaleta. La iniciativa s’emmarca en la col·laboració establerta entre la xarxa de cinc Cases de la Música de Catalunya –la originària- i les tres noves Cases obertes a Vitoria, Bilbao i Bermeo el juny passat. D’aquesta manera es possibilita que artistes catalans actuïn al País Basc i artistes bascos ho facin al nostre país. És una línia d’actuació que entronca perfectament amb la funció de les Cases: ajudar a la creació, la programació i la difusió de la música feta des del territori.

Aquesta iniciativa, nascuda a Mataró el 2005 gràcies a l’impuls de VisualSonora, ha estat capaç de generar quatre rèpliques en altres ciutats mitjanes de Catalunya -Salt, L’Hospitalet, Terrassa i Manresa- i fins i tot ara d’exportar el seu model fora de casa nostra. I ho ha fet amb una fórmula de finançament –ja abans de la crisi- autènticament audaç, implicant a raó d’un terç Generalitat, l’Ajuntament en qüestió i una empresa privada. Ara, molts dels projectes iniciats amb una lògica pública cent per cent han de tancar, mentre les Cases són capaces de conquerir noves metes. Amb la què està caient, si no ens la juguem junts sector públic i privat, no anirem enlloc.

* Article publicat a El Punt Avui aquest diumenge dia 26.

Europa paga els plats trencats de la crisi

Manel Camós fotografiat al balcó de l'edifici que la delegació de la Comissió Europea a Catalunya té al Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: R.Radó

Aquest mes de febrer a Valors [web] reflexionem sobre com la Unió Europea està pagant els plats trencats de la crisi. Des d'aquesta publicació sempre hem mostrat el nostre europeïsme i, de fet, el coneixement amb el president Pujol, un dels nostres padrins, va sorgir arran de la nostra voluntat de dedicar un dels primers números de la revista als valors d'Europa [podeu recuperar el número aquí, titulat amb una frase profètica seva: "A Europa h ha un excés d'hedonisme"].

Personalment em sembla estrany com actituds que històricament Catalunya ha mantingut com a poble, com el seu desig de formar part del somniu europeu, s'han anat perdent els darrers anys per una sèrie de malentesos. En el cas de la no oficialitat de la llengua catalana a la UE, per exemple, s'atribueix la culpa a Brusel·les quan tots sabem que aquesta decisió compet al govern espanyol, que l'únic que ha de fer és declarar el català, el basc i el gallec igual d'oficials com ho és el castellà. Respecte una qüestió encara més candent, l'assumpte grec, trobo curiós com es poden arribar a targiversar les coses d'una manera tan espectacular: el país hel·lè és perfectament sobirà per prendre les decisions que vulgui, només faltaria, però Europa, en veure que es troba a prop de la fallida, li ofereix un salvavides financer perquè entén que no el pot deixar caure i, a canvi, li exigeix rigor, austeritat i ordre. La majoria de la ciutadania, però, percep l'operació com si Europa intentés subjugar Grècia. És el món al revés. La maleïda història del boc expiatori, que sempre és lluny nostre i té contorns difosos: un dia és Brusel·les, l'altre és "els mercats"... i sinó sempre queden els Estats Units, font de tot mal original. La qüestió es trobar un enemic a qui acusar, en comptes de fer l'esforç d'assumir les contradiccions del món.

De tot això en parla, en positiu, Manel Camós, representant de la Comissió Europea a Barcelona, vinculat al projecte europeu des de fa més de vint-i-cinc anys, en l'entrevista que li ha fet el nostre col·laborador Ramon Radó [aquí] per aquest número de febrer de Valors. "[La Unió Euroepa] (...) en sortirà més reforçada, perquè així com tenim la moneda i la unió monetària, segur que es donaran més poders al BCE per tal que sigui un autèntic banc central. No tenim una política econòmica comuna, però sortirem de la crisi, almenys els països de l’euro, amb una política econòmica i fi".

Us recomano vivament aquest contingut, perquè, una vegada més, l'arbre sembla que no ens deixi veure el bosc i acabaran pagant justos per pecadors.

Seccions amb nom propi a 'Valors'

Valors és una revista de reflexió i diàleg al voltant dels valors humans, però més enllà d'això, com tota revista, té diverses seccions amb personalitat pròpia, seccions que tenen el seu què i els seus seguidors. Avui aprofito aquest post per recomanar-ne dues. La primera surt des del primer número de la revista i actualment es titula El conte -fins al redisseny d'aquest mes d'octubre es deia Hi havia una vegada-. Tan els contes com les il·lustracions que li donen vida, brillantments coordinats per la vallesana Irene Alerm, són d'una gran qualitat. Aquest mes de febrer el conte és de l'amic escriptor i periodista Albert Calls i la il·lustració -que reprodueixo- és obra de Misael Alerm [bloc]. Així com els autors dels contes són absolutament rotatoris, tot i que hi ha personatges com Calls que escriuen amb una certa periodicitat, les il·lustracions van a càrrec de quatre il·lustradors de gran qualitat entre els quals figuren Javier García [web], Javier Bustamante [web], Ona Pagès [web] i Raúl Campuzano. Aquest darrer, a més a més, és també el responsable de les il·lustracions que acompanyen cada mes L'article del mes, una columna escrita per una personalitat catalana que cada mes apareix a la revista, encetant el tercer bloc de la mateixa, just darrer del monogràfic. En aquesta ocasió Xavier Rius-Sant, expert en temes d'immigració, cooperació i pacifisme i autor de La xenofòbia a Catalunya (Edicions 1984), ens ha escrit un article titulat L'extrema dreta ha vingut per quedar-se? on parla de la possibilitat que, més enllà de la crisi, els partits d'ideologia intolerant entrin definitivament en el nostre mapa polític. Transcric una de les frases més potents de l'article i la il·lustració corresponent.

"El que he constatat estudiant el fenomen de PxC és que va sorgir a municipis de la Catalunya interior on la segregació forma part de l’ADN de part de la població. Llocs on, històricament hi havia un clima social de relacions en què els catalans de primera, els de segona i els llavors dit immigrants vinguts d’altres parts d’Espanya, no es barrejaven ni als casinos, ni als bars, entitats i escoles. Vic, amb totes les excepcions i salvetats, en seria el cas més clar. Fa tres dècades molta gent “de muralles endins” no anava mai al barri del Remei ni volia que els seus fills es barregessin amb “els altres catalans”. La immigració andalusa es concentrava als barris del sud del riu i aquells que prosperaven creuaven el pont. Llocs on no es jutjava o valorava algú pel què feia, sinó per “de quina casa era”.







Com deia al principi dues seccions amb personalitat que us oferim cada mes des de la revista Valors.

Les bondats de la crisi

La crisi està causant estralls entre les empreses, les institucions, la societat en general. Això tothom ho sap i no val la pena donar-hi massa voltes. Però també està provocant alguns canvis d'actitud. De valors. D'això, em sembla, no se'n parla massa. Potser són tímids, però jo en percebo alguns i em sembla que prefiguren una manera diferent, més humana, d'acometre l'aventura del dia a dia. Observo, per anar al gra i concretar la reflexió en una idea, una més gran capacitat de cooperació entre agents, en alguns casos fins i tot entre possibles competidors. Una manera de fer que molts mai hauríem imaginat que es pogués donar amb tanta intensitat i entre depèn de quines empreses o institucions.

La bonança econòmica, d'alguna manera, ens feia superbs, malcarats. Esquerps. Recelàvem de les possibilitats de col·laborar amb d'altres empreses o institucions, perquè aquest era un factor vist més aviat com una certa debilitat: "Si veuen que els necessito per tirar endavant aquest projecte, em percebran febles". I amb tot això arriba la crisi i ho gira com un mitjó: la necessitat ens impulsa a treballar junts, a cooperar, a buscar fórmules de col·laboració que enriqueixen totes les parts. Cosa que ho fa tot més difícil, però també més extraordinari si s'arriba a bon port. Els signes dels temps marquen que cal produir més i millor i, per a aconseguir-ho, és impossible seguir sols, isolats; cal ajuntar esforços, concertar i cooperar.

Penso en el cas de les ONG Setem, Oikocredit i FETS, que des del febrer passat comparteixen espai en un local de dos pisos al carrer Independència de Barcelona. En parlem en el número de febrer de la revista Valors [web]: les tres entitats van veure que, en aquesta situació, tenia tot el sentit del món establir sinèrgies i compartir costos, sobretot quan les línies d'actuació són tan semblants com en el seu cas. I penso, escombrant cap a casa, en El Públic [web], l'espai cultural que hem impulsat des de la productora Clack [web] junt amb l'emprenedor Xandri Calsapeu, amic nostre de tota la vida. Cada vegada que girem la vista enrera i recordem la gènesi d'aquest projecte ens n'adonem que, difícilment, en un escenari que no fos de crisi hauríem tirat endavant una iniciativa junts i d'aquestes característiques. Perquè la idea de compartir un espai bàsicament apareix davant la por a tirar endavant cadascú el seu projecte en un espai separats. Se'ns acut compartir espai per compartir costos i fer que el preu del lloguer sigui més assequible. Després veiem que a banda del lloguer podem compartir també el cost de tots els serveis bàsics.

Em fa especial gràcia recordar-m'ho a mi mateix perquè, curiosament, quan expliquem que, com a Clack, tenim les oficines dins un espai cultural que és un bar però no és només un bar, és un espai d'activitats però no només això, és un espai on passen coses que enregistrem amb les nostres càmeres però no és estrictament un plató... l'interlocutor s'acostuma a pensar que estem com un llum. O que hem bastit una operació de màrqueting perfectament milimetrada. Quan precisament és tot el contrari: es tracta d'una operació sorgida a partir de les necessitats i d'una forma gairebé espontània.

En contra del que pugui semblar, doncs, la crisi ha resultat crucial perquè pogués néixer un espai com El Públic. M'atreveixo a pensar que arreu del país hi ha altres exemples d'aquesta nova lògica que s'anirà imposant en el futur. Per aquestes coses, francament, molt benvinguda sigui la crisi.

El plaer de muntar una empresa

Estem en un moment econòmicament duríssim, òbviament. És la frase més tòpica que anem sentint repetida un dia i un altre. Però això no vol dir que les ànsies de construir junts tota mena de projectes tinguin perquè decaure. Són més difícils de tirar endavant, sense cap mena de dubte, però les ganes de dibuixar, projectar, desenvolupar... i són sempre. Dins de tot això tampoc decau la voluntat de construir projectes empresarials, que persegueixin generar recursos econòmics i satisfer demandes de la societat. Sobretot perquè les empreses es fan per poder-te guanyar la vida i aquesta necessitat és permanent. Que hi hagi crisi, recessió o el que sigui en tot cas el que fa és agreujar el procés per aconseguir-ho. Però necessitar-ho, sempre ho seguim necessitant, és clar.

En aquesta singladura estem posats des de fa mitja dotzena d'anys i especialment els darrers tres l'Eloi Aymerich i un servidor, en la posada en marxa i desenvolupament d'una productora de continguts audiovisuals des de Mataró i per a tot el territori nacional. Segurament, insisteixo, no és el millor moment per posar-se a muntar una empresa; els vents no són favorables i això constitueix un hàndicap. Però també és veritat que les coses les fas quan sents que les has de fer, no exactament quan els vents bufen a favor; si hi bufen millor, si no és així, és qüestió de remar encara amb més força. I en això estem.

Tot és molt difícil en els darrers mesos, però també és veritat que cada victòria que aconsegueixes s'assaboreix amb especial intensitat. Per què et costa molt aconseguir-la. Moltíssim. Cada incorporació d'una nova persona a l'equip, cada nou projecte que som capaços de generar i finançar per nosaltres mateixos, cada nova estratègia que ens empesquem per tal d'aconseguir remar... són moments de gran satisfacció en un panorama ombrívol, on mantenir-se dret és ja gairebé una victòria, una conquesta. Per això, lluny de fuetejar-nos una altra vegada, de repetir-nos com de malament està tot, em venia al cap una llarga llista de plaers associats amb aquesta aventura. I que tenia ganes de deixar per escrit. Sí, sí, de plaers, de sensacions gratificants. Ens ho podem mirar així, no, també?

El plaer de donar-te l'oportunitat de provar, d'equivocar-te, de rectificar. De presentar-te davant el món des de la teva petita parcel·la, amb els teus valors, els teus coneixements, els teus anhels. El plaer de buscar el teu nínxol de mercat i de fer-t'hi fort; de saber rectificar quan t'adones de quines coses saps fer i també en quines no et sents tan capacitat. El plaer d'intentar cercar la forma d'organització interna que més beneficiï al conjunt i alhora produeixi un esquema de relacions laborals tan humà com sigui possible. El plaer d'aprendre a fer operacions humanes, comercials, vivencials... que mai havies pensat que series capaç de dur a terme. El plaer de veure que és possible fer les coses a la teva manera; d'una altra manera, fins i tot. El plaer de què ningú et pugui donar lliçons de com fer les coses -en tot cas el plaer de deixar-te assessorar pels èxits i fracassos anteriors, però des del convenciment del que estàs fent-. Resumint: el plaer de veure que et pots guanyar la vida fent el que t'agrada i fer-ho per tu mateix, sense padrins, sense esperar que ningú et vingui a treure les castanyes del foc. El plaer de contrastar la teva capacitat amb el mercat, amb el món. El plaer de sentir-se lliure cada matí quan t'aixeques.

La resiliència, aquest mes a 'Valors' amb Màrius Serra

Les canyes de bambú tenen una particularitat: tot i que poden rebre forts cops de vent, sempre tenen la força i la flexibilitat suficient per adoptar de nou la seva posició recta habitual. Aquesta és la imatge que han fet servir els psicòlegs per parlar de la resiliència, encara que es tracta d’una paraula provinent del camp de la física i s’aplica en la transformació dels materials. En un món i en un moment d’incertesa en què les envestides que rep l’home poden ser múltiples (efectes de la crisi econòmica, malalties, accidents, pèrdua d’éssers estimats...), el valor de la resiliència ha agafat molta força. Amb aquest terme, però, no solament ens referim a la capacitat de ser capaços d’aguantar les situacions traumàtiques, sinó de sortir-ne transformat, canviats.

És en aquest sentit més profund del terme, que Anna Forés –coautora del volum La resiliència, crecer des de la adversidad– ens presenta aquest valor en el monogràfic que segueix. En aquest número, però, també comptem amb la col·laboració l’escriptor i verbívor Màrius Serra [extracte de l'entrevista], una persona d’una gran sensibilitat vers la cultura però també d’una gran qualitat humana, com va demostrar amb el procés de superació de la mort del seu fill Llullu, aqueixat d’una greu malaltia des del naixement. Ell també va ser el protagonista d’un dels capítols [aquí] del programa de televisió Valors.tv que el 2011 es va emetre a la xarxa de televisions locals Comunicàlia i que vam dedicar a aquest mateix concepte.

A més, comptem amb la col·laboració d’altres institucions que treballen diàriament amb persones que han de vèncer processos dolorosos i, per tant, afortunadament també observen persones que superen amb escreix les dificultats que la vida els posa en el camí, és a dir, testimonis de resiliència. Es tracta de Nexe Fundació, l’Institut Guttmann i el Servei de Dol de la Fundació Hospital de Mataró. En podrien ser moltes més, perquè les adversitats són moltes, però també les lliçons que en podem aprendre.

· Consulta també [extracte de l'entrevista] que fem a Manel Camós, responsable de la Comissió Europea a Barcelona.

La recerca que no s’acaba mai*

Nascut a Barcelona el 1980, l’Ignasi Moreta prové d’una família creient, de missa dominical a la parròquia de Sant Ildefons, a Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, tot i que sense una vivència particular del fet religiós. Durant un temps, entre l’adolescència i la joventut, es va implicar a fons en algunes iniciatives eclesials de tombant de segle, com la Trobada de Joves Cristians de Catalunya, el Fòrum Vida i Evangeli o Cristianisme al Segle XXI, a partir de la seva entrada a la parròquia de Sant Ildefons, a Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. Aquest recorregut l’han anat convencent d’una premissa aparentment contradictòria però, a la llarga, clarivident i profundament humil: “Les confessionalitats religioses explícites no ajuden. Si jo em defineixo com a "catòlic", o com a "catòlic progre" o "compromès", estic dividint el món entre "els meus" i "els altres". Estic creant una escissió. Una frontera. I a més, estic afirmant haver trobat una determinada veritat, no pas estar en recerca”. Això, al seu torn, no casa amb l'única actitud intel·lectualment sostenible per a l’Ignasi, inclòs l’àmbit de l’esperit: la recerca, la consciència d'una mancança –“no ho sabem tot i per això estem en recerca”. Això el porta a definir-se –atenció- en contra de totes les militàncies, siguin polítiques, religioses, socials... “Això no vol dir que no hi hagi causes que mereixin tenir militants que lluitin per elles –matisa-, però sempre sabent que estem en el terreny del mal menor. El militant té la veritat a la butxaca i busca adaptar el món a aquesta petita veritat que ha descobert. Qui està en recerca estar sempre disposat a abandonar la petita veritat que creia haver trobat, en cas de trobar-ne una de més gran. Sap que totes les conquestes són provisionals”.

Des d’un punt de vista de formació, l’Ignasi és doctor en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. És investigador del grup de recerca sobre estètica i religió de la Bibliotheca Mystica et Philosophica Alois M. Haas d’aquesta universitat, i del grup de recerca sobre edició de textos prefabrians «A Cura De» de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat treballs de recerca en l’àmbit de la filologia catalana i de les religions en diverses revistes especialitzades. S’ha especialitzat en l’estudi del pensament de Joan Maragall, al qual va dedicar la tesi doctoral, forma part del comitè editorial de l’edició crítica de les obres completes d’aquest català il•lustre, ha publicat un volum sobre Maragall No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (2010) i també ha tingut cura de l’edició de dos llibres de Maragall —Visions & cants (2003) i, a Fragmenta, la seva pròpia editorial, La Setmana Tràgica (2009)—. Aquesta projecte, encetat amb diligència i passió el 2007 junt amb la seva dona Inês Castel-Branco, actualment l’ocupa dia i nit, exceptuant el temps que dedica a l’altre gran projecte que té amb la Inês, els seus tres fills.

Fragmenta és una iniciativa no confessional, malgrat la quantitat de veus catòliques que s’hi expressen, i que lliga perfectament amb el que dèiem una mica més amunt: “Jo sento que faig cultura. Si publico Panikkar, Melloni o Duch, estic fent conèixer aportacions a la cultura que no hem de llegir condicionats per la condició catòlica d'aquests autors, perquè són autors que no escriuen en termes de "els meus" o "els altres", en termes de confessionalitat”. En aquest sentit, Moreta considera que ser no confessional no vol dir prescindir de veus catòliques, sinó només de “veus que divideixen el món entre "els meus" o "els altres"”. Queda clar, doncs, que dins la recerca que guia la vida de l’Ignasi ja hi ha una primera gran conquesta: no hi ha metes ni camins traçats, la vida és una indagació a les palpentes que val la pena fer en companyia de les millors veus.

* Publicat a Foc Nou de febrer.

Què pensa Ivette Nadal sobre el silenci?*

Guerres dolcíssimes, Camí Privat, A l’esquena d’un elefant... són les targetes de presentació del treball discogràfic fet des del 2005 fins al moment per la cantautora Ivette Nadal (Granollers, 1988), una trajectòria que comença amb la presència en establiments barcelonins com L’horiginal, L’heligàbal, L’elèctric i L’Sputnik, on es presenta inicialment amb una guitarra a la mà i a l’altre un clavell, tot cercant la poesia i la cançó de la mà del poeta Joan Vinuesa. Perquè Ivette Nadal [MySpace] no entén les cançons sense versos, ni la poesia sense música. Ni la música sense silenci.

Parlem amb ella no del so sinó, precisament, del seu oposat, el silenci –almenys aparentment–. Per a Ivette Nadal, el silenci és un element clau en la mesura que es dedica a la música i canta les cançons que composa... a partir del silenci. “La música neix del silenci, -afirma de bones a primeres-. És el moment d’inspiració, de dubte. I a vegades no és tan un moment real sinó una actitud”. En tot cas, no li dóna una categorització a priori, al silenci; el viu com l’espai de les possibilitats i del repte del buit: “El silenci pot ser tan positiu com negatiu; és com un full en blanc, dins seu hi cap tot”. A més, des d’un punt de vista musical, recorda que la música no és l’absència de silenci sinó que el silenci forma part de la música: “En una cançó el silenci pot ser molt necessari, fa que una cançó respiri”.
Més enllà de la partitura, Ivette Nadal considera que el silenci és l’espai on es pot generar un diàleg madur amb un mateix. I, és clar, per poder mantenir un diàleg, cal que les dues parts dialoguin. “El silenci, si no saps què penses què vols, què desitges, et pot atormentar. El silenci, dintre d’un, pot fer molt soroll, paradoxalment. Aquest procés d’interiorització pot ser bo o negatiu”. Per tant, apunta: “Per poder estar en silenci amb un mateix, cal haver-se acceptar, prèviament”. En el silenci sorgeixen molts preguntes, les respostes de les quals te les has de donar tu. Per això molta gent en fuig, d’estar en silenci”. No tothom el necessita, això també ho té clar: “Hi ha qui no li cal fer-se segons quines preguntes perquè té una vida més superficial però altres si que ho necessitem. A mi la vida em va millor preguntant-me les coses, sóc una persona de fer-me preguntes”.

És obvi que Ivette Nadal s’ha interrogat més d’una vegada pel silenci des d’un punt de vista filosòfic. Si acudiu a un dels seus concerts, a més a més, descobrireu la presència del Silenci, amb majúscules, dins la seva música i de les lletres que canta, siguin seves o les que manlleva a altres autors.

* Publicat a la revista Valors de febrer.

'Valors' es presenta a Granollers i a Mollet del Vallès

Miquel Osset i un servidor durant l'acte a l'Espai Tranquil de Can Barbany de Granollers.

A través de la Marta Camp, granollerina, aquest divendres hem estat en Miquel Osset de l'editorial Proteus i un servidor, en representació de la revista Valors, presentant les dues iniciatives relligades amb el camp de l'ètica a l'Espai Tranquil de Can Barbany de Granollers [Facebook]. Es tracta del que tradicionalment se n'ha dit la rerabotiga i que, en aquest cas, s'ha convertit ara en un espai de reflexió, darrera la percepció dels seus propietaris que davant la crisi econòmica cal una reinvenció de conceptes i criteris total. Una estona, a banda d'explicar-nos en Miquel i jo, per reflexionar sobre actituds i pautes ètiques necessàries en aquest canvi de paradigma que vivim.

D'altra banda, fa dos divendres, com a Valors i per intermediació de la Fundació Lluís Carulla, vaig participar, acompanyat de la Maria Coll, en un cicle de conferències a Mollet del Vallès organitzat al casal parroquial de la població per un grup de matrimonis que superen la seixantena d'edat però amb una vitalitat i energia enormes. Vam parlar de l'Enquesta Europea de Valors, un tema que a Valors coneixem bé després d'haver presentat l'informe, en companyia de Javier Elzo, en un acte [vídeo] a la sala d'actes Caixa Laietana el 7 de juny de l'any passat, i haver dedicat un número [aquí el pdf, aquí el vídeo de l'entrevista a Elzo] a la qüestió.

Dues noves ocasions d'anar fent conèixer el nostre projecte arreu de Catalunya. De mica en mica, ho anirem aconseguint.

Responsabilitats alienes sí, però també les pròpies*

A risc de repetir-me no puc estar de verbalitzar el que em va venir al cap després de passar a casa un dels dies de després de la tragèdia del Costa Concordia, veient com els diferents canals televisius –en registres formalment informatius i formalment d’entreteniment però que acabaven competint a veure qui explicava la història més sucosa– s’acarnissaven davant la figura del capità del vaixell, el famós Schettino. Tots plegats, durant uns quants dies, vam tenir la consciència molt tranquil·la, perquè no vam parar de fer mofa d’aquest personatge prototípicament italià, fent bona la teoria del boc expiatori. “Quina barra, aquest home, quin irresponsable. Quina falta d’ètica professional!”. Responsabilitat, ètica... I, mirant el televisor, pensava: està molt bé que tots apel·lem ara a la responsabilitat, a l’ètica professional. Fantàstic. Però ... què hauríem fet nosaltres, donat el cas? Tan responsables som? Actituds tan ètiques tenim a la feina? No sé, no sé... Va, aprofitant que són davant meu, fem una prova. Els explico una situació que vaig viure recentment i vostès em diuen que farien. Així podrem aclarir quin és el nostre grau d’ètica personal.

El cas és que un dia vaig tancar la porta de casa deixant-me claus a l’interior, dins del pany. Vaig haver d’avisar un senyor d’aquests que en diuen cerrajeros perquè vingués a obrir-me la porta. A l’hora de pagar, el senyor em diu: “Poso que hem obert la porta després d’un intent de robatori?”. I jo: “Com?”. “Sí, home, després vas als Mossos i ho denuncies... és per lo de l’asseguradora”. “Lo de l’asseguradora”, per si algú no ho ha entès, vol dir que així l’asseguradora t’acaba pagant l’oblit de les teves claus dins de casa. Molt bé, doncs aquest és el cas pràctic. Què farien vostès? Li dirien que sí, que omplís el paper dient que ha estat un robatori –sembla ser que és el més habitual, pel que em va dir l’operari- o no?

Posem que la resposta és que no, que li pagarien el que toqués a l’operari, encara que fossin 200 euros. Llavors d’acord: correm a exigir la màxima honestedat i transparència als qui ens governen, als banquers, als empresaris, als periodistes... a tots els que tenen un paper públic a la nostra societat. Que caigui qui hagi de caure. Sense contemplacions. Tolerància zero amb la mínima pràctica incorrecte tan legalment com èticament, en qualsevol estrat, ni que sigui per un cèntim d’euro. A mort. Però si la resposta al test és la primera opció... ho sento molt, però no tenim legitimitat moral com per fer tot això que deia ara. No. S’ha de ser una mica seriós.
Si tots plegats apliquéssim allò que públicament reclamem que haurien de fer “els altres”, el país aniria molt millor. Si no hi va, per alguna cosa deu ser. O no?

* Publicat a Valors de febrer.

Els Dijous de la Nau Gaudí comencem amb Arnau Puig

Aquest és l'episodi de la sèrie Valors.tv, elaborada des de la revista Valors per a la xarxa Comunicàlia, protagonitzat per l'actor mataroní Albert Triola que vam enregistrar també a la Nau Gaudí -la segona part del capítol, de fet-. A l'edifici del carrer Cooperativa vam mantenir una conversa sobre l'autenticitat en el valor de l'art amb Núria Poch i Pere Pascual, crític d'art.

El segon dijous de mes és la data escollida pels responsables de la Nau Gaudí de Mataró per posar en marxa un cicle de conferències titulat precisament Els dijous de la Nau Gaudí que comença aquest dijous dia 9 a 2/4 de 8 del vespre amb la presència del crític d'art Arnau Puig, el qual parlarà sota el títol Gaudí, iniciativa i invenció a la nau de la “Cooperativa la Obrera Mataronense”. Doctor en filosofia, especialista de sociologia de la cultura i de l’art, catedràtic d’estètica i mil coses més entre les que es troba ser jurat de la Biennal Torres García Ciutat de Mataró, un altre dels tresors que tenim en clau cultural a la ciutat, mai prou coneguts.

El cicle farà que cada segon dijous de mes es programi un acte relacionat amb l’art i la cultura. Per aquest any 2012 s’han establert tres eixos discursius per al cicle: es parlarà de Gaudí i la seva obra, examinada des de les més diverses vessants; hi haurà també una mirada a l'art mataroní i a la seva història -aquesta temporada fent especial èmfasi amb la feina feta per la galeria Tertre del carrer Los Álamos en el desenvolupament de l’art a la ciutat- i, finalment, la confrontació d’un artista local i la seva obra front a una obra i un artista de les que estiguin exposades en la mostra temporal que correspongui.

El cicle s'emmarca dins una estratègia elaborada pel Consorci que gestiona el Museu Bassat, dirigit per Núria Poch, d'intentar trencar la barrera que encara separa massa mataronins amb l'equipament, inaugurat el novembre de 2010, ara fa un any i pocs emesos: fins ara la Nau ha acollit magnífiques exposicions de la col·lecció Bassat, però cal anar més enllà i dotar d'activitats fixes l'espai, generant caliu al seu voltant. Al final per això funcionen -o no- les iniciatives; per si al seu voltant s'hi genera un espai càlid, de trobada. Les coses que romanen fredes, sense ningú que les visqui i hi posi tota la seva humanitat, acaben morint tard o d'hora, per més diners que s'hi aboquin.

Els 'Valors a peu de carrer' del mes de gener

L'espai que coproduïm l'editorial Proteus i la revista Valors a l'emissora Ràdio Estel i que presenta la periodista barcelonina Elena Canseco segueix la seva ruta, emetent-se cada dissabte a 2/4 de 8 del vespre i l'endemà diumenge a les 10 de la nit. Durant el mes de gener diversos han estat els continguts tractats, tots com sempre intentant fer una mirada a l'actualitat -en un sentit més o menys concret- des del prisme dels valors.

El primer programa del mes de gener i del 2012, emès el diumenge dia 8 de gener, es va dedicar [aquí] a fer una reflexió sobre el consum i la nostra capacitat delecció en aquest camp, en el qual som molt més poderosos del que pot semblar, just després d'unes festes nadalenques en què el tema surt a la palestra un dia o altre. En vam parlar amb Albert Sales de SETEM.

El tema monogràfic del Valors de gener, "reivindicar la política", va centrar la segona edició de l'any [aquí], emesa el dia 15, amb entrevista a Manuel Milián Mestre i comentaris de la codirectora de Valors, Maria Coll. Podeu recuperar un extracte de l'entrevista escrita a Milián Mestre aquí.

El tercer programa del mes [aquí] va tenir com a protagonista a Victòria Molins, premiada amb el I Valors a una trajectòria, guardó atorgat dins els III Premis Proteus d'ètica, impulsats per l'editorial homònima i amb qui anem fent camí. Podeu recuperar un extracte de l'entrevista que hem fet també a Molins al Valors de gener aquí.

El darrer programa del mes de gener, emès el dia 28, s'ha dedicat [aquí] a la sanitat pública, un tema de candent actualitat, arran de dos llibre publicats per l'editorial Proteus [veure nota] i que tenen a Albert Jovell -metge, sociòleg i president del Foro Español de Pacientes- com a autor. El primer és Te puede pasar a ti, el primer títol d'una col·lecció titulada Repensar, llibres breus de denúncia i reflexió sobre temes conflictius, i l'altre un llibre entrevista que porta per títol El metge social i on Jovell respon les preguntes del periodista Jordi Sacristán.

Hitler també perseguia els gitanos*

Mònica Lora, cap del grup municipal de Plataforma per Catalunya a Mataró, és una persona que té més cara que esquena. Encapçalant una llista plena de membres d’una minoria ètnica com són els gitanos, és capaç de publicar en el seu Twitter, fa 22 dies, el missatge “Fora mesquites de Mataró” i de retuitejar algú que diu “Yo soy de Mataró y cada viernes me cruzo con más de 300 de estos [musulmans] de camino a rezar mientras yo subo cansado de currar”, i al mateix temps, ara fa nou dies, es presenta davant el Moment a la Intolerància al Passeig Carles Padrós de la capital del Maresme en el dia que es commemora l’Holocaust nazi per solidaritzar-se amb aquella tragèdia. O estàs amb la llibertat, contra el nazisme i contra tota intolerància o estàs amb els que la fomenten. I això que Hitler, a banda de perseguir jueus, també portava als camps de concentració els gitanos de la llista de Lora.

Però és que en realitat Mònica Lora és només una oportunista. Després d’intentar treballar en el món de la moda, es va afiliar a Plataforma poc abans de les eleccions, quan va ensumar-se l'èxit. Es va passar la campanya criticant el que ella en diu “casta política” i resulta que ha passat de cobrar 200 euros al mes per treballar de professora d’extraescolars a embutxacar-se mensualment gairebé 3.000 euros, entre el seu càrrec a l’Ajuntament i al Consell Comarcal del Maresme. No serà que tota la retòrica antiimmigració era només per fer-se un sou?

No em trobareu entre els “bonistes” respecte la immigració. Crec que hi ha problemàtiques a nivell de sorolls, de convivència, provocades per la concentració d’immigrants que no es poden tolerar. Ni vestimentes com el niqab i el burka. I que s’ha de ser absolutament estricte en què tothom compleixi les normes legals. Però d’aquí a perseguir la llibertat religiosa i fomentar la intolerància, com fa Lora, hi ha una frontera infranquejable. La de la llibertat.

* Versió ampliada de l'article que public en l'edició de diumenge a El Punt Avui.

PSC de Mataró: a la recerca del vot perdut*

La nova situació oberta a la capital del Maresme després del canvi de color polític al govern de la ciutat està resultant molt difícil tan pels qui governen per primera vegada -i a més ho fan enmig d’aquesta tempesta econòmica que sembla no haver d’acabar mai- com pels que han passat als bancs de l’oposició després de tres dècades llargues d’exercitar el poder. L’excepció a aquesta premissa serien els ecosocialistes d’ICV-EUiA, que gairebé es belluguen millor a l’oposició –sobretot en aquest marc de crisi, que els proporciona l’oportunitat d’exercitar el relat de la lluita de classes per enèssima vegada-. Em refereixo més aviat al PSC, el qual encara viu descol·locat per la pèrdua del poder, sí, però sobretot per l’abandó d’una part del seu votant més tradicional a mans de la formació racista Plataforma per Catalunya. “Què hem fet malament per merèixer aquest càstig?”, es pregunten recursivament al nou local del Camí de la Geganta.

L’escenari obert la nit de les eleccions és obvi que obliga els socialistes a obrir definitivament una nova etapa a la ciutat i a aturar la sagnia que, des de principis del 2000, ha anat convertint el PSC en una formació amb cada cop menys suport popular. Els cal recuperar el votant habitual, però precisament no sembla que els socialistes hagin esbrinat encara perquè alguns dels seus antics partidaris els han girat l’esquena. I aquest, a banda de la tasca de l’oposició, és el repte que tenen els socialistes locals els propers quatre anys.

El que sembla obvi és que els tres mil vots que, pel que sembla, van passar de la marca PSC a coquetejar amb la Plataforma per Catalunya de Mònica Lora no es van convertir en xenòfobs de la nit al dia. És més un vot de descontentament, antisistema, que pròpiament d'intolerància ètnico-religiosa. Segueix sent públic potencial dels socialistes però que ha percebut manca de fermesa en les polítiques d’immigració del tripartit local. D’això no en parla ningú, tampoc el nou govern de CiU. No val dir que aquest fenomen ha passat arreu de Catalunya, perquè és fals: A Lleida, amb majoria absoluta del socialista Àngel Ros, la Plataforma “només” va treure 1.120 vots a les darreres municipals. Per alguna cosa serà.

A can PSC de Mataró, l’escenari de cara als propers mesos es va consensuant entre bambalines, en aquesta manera de fer tan pròpia de l’esquerra, que acaba provocant que els congressos siguin meres escenificacions; quan s’hi arriba tot ja està pactat. S’imposa un escenari de consens al voltant d'Esteve Terradas, vella glòria del socialisme local refugiat els últims quatre anys a la delegació del govern al costat de Joan Rangel. Ara, en un gir gairebé melodramàtic, Terradas torna a Mataró per posar ordre en un partit on el sector Blackberry apreta fort per prendre possessió definitiva del que entén que li pertoca. Per la seva banda, l’exalcalde Baron comença a trobar el gust en la seva nova situació en què compatibilitza la tasca de cap de l’oposició i amb el retorn a la seva professió, la de mestre, havent pogut complir la seva promesa de tornar a l’escola abans de jubilar-se. Baron no controlarà el partit, però el sector Blackberry –resulta que els seus membres usen Iphone, però!- tampoc controlarà el grup municipal, on segueix sent fort. Un equilibri de forces necessari per redreçar la situació durant els tres anys llargs que queden per a les properes municipals, en un moment en què, a l’oposició, segurament hi farà més fred que mai.

Des dels seus nous destins professionals a Lleida, l'afillada política número 1 d'Esteve Terradas, Alícia Romero, faria bé de començar a pensar si voldrà desfullar la margarita de cara al 2015. I sobretot si es veu capaç de subvertir la tendència a la baixa dels socialistes i recuperar els vots perduts el maig passat, a banda d'articular un discurs econòmic potent.

* Publicat a Tribuna Maresme del mes de febrer de 2012.