dimarts, febrer 21, 2012

Les bondats de la crisi

La crisi està causant estralls entre les empreses, les institucions, la societat en general. Això tothom ho sap i no val la pena donar-hi massa voltes. Però també està provocant alguns canvis d'actitud. De valors. D'això, em sembla, no se'n parla massa. Potser són tímids, però jo en percebo alguns i em sembla que prefiguren una manera diferent, més humana, d'acometre l'aventura del dia a dia. Observo, per anar al gra i concretar la reflexió en una idea, una més gran capacitat de cooperació entre agents, en alguns casos fins i tot entre possibles competidors. Una manera de fer que molts mai hauríem imaginat que es pogués donar amb tanta intensitat i entre depèn de quines empreses o institucions.

La bonança econòmica, d'alguna manera, ens feia superbs, malcarats. Esquerps. Recelàvem de les possibilitats de col·laborar amb d'altres empreses o institucions, perquè aquest era un factor vist més aviat com una certa debilitat: "Si veuen que els necessito per tirar endavant aquest projecte, em percebran febles". I amb tot això arriba la crisi i ho gira com un mitjó: la necessitat ens impulsa a treballar junts, a cooperar, a buscar fórmules de col·laboració que enriqueixen totes les parts. Cosa que ho fa tot més difícil, però també més extraordinari si s'arriba a bon port. Els signes dels temps marquen que cal produir més i millor i, per a aconseguir-ho, és impossible seguir sols, isolats; cal ajuntar esforços, concertar i cooperar.

Penso en el cas de les ONG Setem, Oikocredit i FETS, que des del febrer passat comparteixen espai en un local de dos pisos al carrer Independència de Barcelona. En parlem en el número de febrer de la revista Valors [web]: les tres entitats van veure que, en aquesta situació, tenia tot el sentit del món establir sinèrgies i compartir costos, sobretot quan les línies d'actuació són tan semblants com en el seu cas. I penso, escombrant cap a casa, en El Públic [web], l'espai cultural que hem impulsat des de la productora Clack [web] junt amb l'emprenedor Xandri Calsapeu, amic nostre de tota la vida. Cada vegada que girem la vista enrera i recordem la gènesi d'aquest projecte ens n'adonem que, difícilment, en un escenari que no fos de crisi hauríem tirat endavant una iniciativa junts i d'aquestes característiques. Perquè la idea de compartir un espai bàsicament apareix davant la por a tirar endavant cadascú el seu projecte en un espai separats. Se'ns acut compartir espai per compartir costos i fer que el preu del lloguer sigui més assequible. Després veiem que a banda del lloguer podem compartir també el cost de tots els serveis bàsics.

Em fa especial gràcia recordar-m'ho a mi mateix perquè, curiosament, quan expliquem que, com a Clack, tenim les oficines dins un espai cultural que és un bar però no és només un bar, és un espai d'activitats però no només això, és un espai on passen coses que enregistrem amb les nostres càmeres però no és estrictament un plató... l'interlocutor s'acostuma a pensar que estem com un llum. O que hem bastit una operació de màrqueting perfectament milimetrada. Quan precisament és tot el contrari: es tracta d'una operació sorgida a partir de les necessitats i d'una forma gairebé espontània.

En contra del que pugui semblar, doncs, la crisi ha resultat crucial perquè pogués néixer un espai com El Públic. M'atreveixo a pensar que arreu del país hi ha altres exemples d'aquesta nova lògica que s'anirà imposant en el futur. Per aquestes coses, francament, molt benvinguda sigui la crisi.