dimecres, de febrer 01, 2012

PSC de Mataró: a la recerca del vot perdut*

La nova situació oberta a la capital del Maresme després del canvi de color polític al govern de la ciutat està resultant molt difícil tan pels qui governen per primera vegada -i a més ho fan enmig d’aquesta tempesta econòmica que sembla no haver d’acabar mai- com pels que han passat als bancs de l’oposició després de tres dècades llargues d’exercitar el poder. L’excepció a aquesta premissa serien els ecosocialistes d’ICV-EUiA, que gairebé es belluguen millor a l’oposició –sobretot en aquest marc de crisi, que els proporciona l’oportunitat d’exercitar el relat de la lluita de classes per enèssima vegada-. Em refereixo més aviat al PSC, el qual encara viu descol·locat per la pèrdua del poder, sí, però sobretot per l’abandó d’una part del seu votant més tradicional a mans de la formació racista Plataforma per Catalunya. “Què hem fet malament per merèixer aquest càstig?”, es pregunten recursivament al nou local del Camí de la Geganta.

L’escenari obert la nit de les eleccions és obvi que obliga els socialistes a obrir definitivament una nova etapa a la ciutat i a aturar la sagnia que, des de principis del 2000, ha anat convertint el PSC en una formació amb cada cop menys suport popular. Els cal recuperar el votant habitual, però precisament no sembla que els socialistes hagin esbrinat encara perquè alguns dels seus antics partidaris els han girat l’esquena. I aquest, a banda de la tasca de l’oposició, és el repte que tenen els socialistes locals els propers quatre anys.

El que sembla obvi és que els tres mil vots que, pel que sembla, van passar de la marca PSC a coquetejar amb la Plataforma per Catalunya de Mònica Lora no es van convertir en xenòfobs de la nit al dia. És més un vot de descontentament, antisistema, que pròpiament d'intolerància ètnico-religiosa. Segueix sent públic potencial dels socialistes però que ha percebut manca de fermesa en les polítiques d’immigració del tripartit local. D’això no en parla ningú, tampoc el nou govern de CiU. No val dir que aquest fenomen ha passat arreu de Catalunya, perquè és fals: A Lleida, amb majoria absoluta del socialista Àngel Ros, la Plataforma “només” va treure 1.120 vots a les darreres municipals. Per alguna cosa serà.

A can PSC de Mataró, l’escenari de cara als propers mesos es va consensuant entre bambalines, en aquesta manera de fer tan pròpia de l’esquerra, que acaba provocant que els congressos siguin meres escenificacions; quan s’hi arriba tot ja està pactat. S’imposa un escenari de consens al voltant d'Esteve Terradas, vella glòria del socialisme local refugiat els últims quatre anys a la delegació del govern al costat de Joan Rangel. Ara, en un gir gairebé melodramàtic, Terradas torna a Mataró per posar ordre en un partit on el sector Blackberry apreta fort per prendre possessió definitiva del que entén que li pertoca. Per la seva banda, l’exalcalde Baron comença a trobar el gust en la seva nova situació en què compatibilitza la tasca de cap de l’oposició i amb el retorn a la seva professió, la de mestre, havent pogut complir la seva promesa de tornar a l’escola abans de jubilar-se. Baron no controlarà el partit, però el sector Blackberry –resulta que els seus membres usen Iphone, però!- tampoc controlarà el grup municipal, on segueix sent fort. Un equilibri de forces necessari per redreçar la situació durant els tres anys llargs que queden per a les properes municipals, en un moment en què, a l’oposició, segurament hi farà més fred que mai.

Des dels seus nous destins professionals a Lleida, l'afillada política número 1 d'Esteve Terradas, Alícia Romero, faria bé de començar a pensar si voldrà desfullar la margarita de cara al 2015. I sobretot si es veu capaç de subvertir la tendència a la baixa dels socialistes i recuperar els vots perduts el maig passat, a banda d'articular un discurs econòmic potent.

* Publicat a Tribuna Maresme del mes de febrer de 2012.